17 DE JULIOL: Estocolm (Ajuntament, Palau Reial, Östermalms Saluhall, Humlegarden, Smedsuddsbadet, estacions de metro)
Sabent que l’horari d’alguns dels punts d’interès més importants de la ciutat és molt més reduït del que ens agradaria, ens vam guardar aquest matí per visitar 2 dels més emblemàtics: l’Ajuntament ( o Stadhuset ) i el Palau Reial.
El primer només admet visites guiades ja que és un edifici governamental en ús, que es fan cada hora a partir de les 10 del matí. Les fan en suec i en anglès i duren aproximadament 45 minuts.
Vam tenir la mala sort que vam arribar a les 10:05 així que ens vam esperar a la visita de les 11 passejant pel pati, creuant els arcs i gaudint de les vistes que, com a tot arreu en aquesta ciutat, són una meravella. La sensació és que estàs en un palau venecià, amb les parets de maons vermells, els arcs i els jardinets davant l’aigua; de ben segur un dels ajuntaments més bonics del món.
Per fi va arribar la nostra guia i vam iniciar la visita que comença a una de les sales principals de l’edifici, la Sala Blava. El nom ve de la idea de l’arquitecte, Ragnar Östberg, de posar rajoles d’aquest color per tota la sala i fer grans finestrals per fusionar l’espai amb el cel i el mar, però al final no es va dur a terme l’obra i la sala és dels mateixos maons que l’exterior. Es diu Sala Blava perquè la gent ja n’havia sentit a parlar tant i s’havia fet tan famosa que ningú va gosar dir-li d’una altra manera. Ben curiós. Com a curiositat, és on es realitza el sopar de gala dels Premis Nobel i a la part superior trobem l’orgue més gran d’Escandinàvia, regal d’un patrocinador.
Quan hi vam anar nosaltres, estava d’obres per reparar uns danys estructurals, però era realment bonic. Ara bé, el millor encara havia d’arribar…
A continuació vam visitar la sala on es fan les reunions, la típica amb micròfons i botonets per les votacions i amb una petita grada per si la gent vol anar a veure els plens, tot i que amb el COVID ara tothom els segueix de forma virtual. La següent sala va ser la Galeria del Príncep, que deu el seu nom a l’artístic príncep Eugeni, que va decorar tot un lateral de la sala amb un mural anomenat “La ciutat a l’aigua” i que representa les vistes que es ténen de l’altra banda.
Hi havíem passat de camí però va arribar el moment de veure una de les sales més impressionants, increïbles i inexplicables que he vist mai en cap palau, edifici o fins i tot església: la Sala Daurada.
A les fotografies es veu bonica, però en persona ho és mil vegades més, us ho juro. Per què us feu una idea, està feta amb 18 milions de peces daurades. I si, és or, tot i que només en una capa superficial. La Sala Daurada està presidida per la reina del llac Mälaren i s’explica la història de la ciutat a través de diverses escenes, així que no us estranyi trobar barrejats reis de fa centenars d’anys amb bombers, per exemple. Com a curiositat, es va decidir a última hora afegir uns bancs als laterals, així que tota l’escena va haver d’anar uns centímetres més amunt; això va provocar la decapitació d’una figura eqüestre del rei Erik. El més curiós de tot és que, pel que ens van explicar, el rei va morir precisament així, decapitat.bnj
Vam decidir anar caminant fins al Palau Reial per dos motius: volíem poder gaudir de veure l’Ajuntament a certa distància després d’haver-lo visitat per dins i així passàvem pel Parlament, que té la seva pròpia illa, coses d’Estocolm… Només hi vam passar ja que estava en obres però realment fa patxoca.
La visita al Palau Reial va començar amb sorpresa ja que quan arribàvem a la porta vam veure que començava el canvi de guàrdia; va ser tota una experiència veure com anàven intercanviant els soldats de cada entrada amb una coreografia perfectament sincronitzada, era realment hipnòtic.
El Palau Reial d’Estocolm és un dels més grans d’Europa amb unes 600 habitacions i estances; tot i no ser la residència dels monarques, si que hi ténen unes oficines i des d’allà és on treballa el rei.
Ens va semblar un palau molt bonic i elegant, tanmateix ens van cridar especialment l’atenció les làmpares, totes precioses i molt recarregades, en concordança amb l’estil barroc italià del palau.
La visita acaba al Rikssalen o Sala d’Estat que és un contrapunt a tot el luxe i calidesa del palau amb la seva sobrietat. En aquesta estança hi trobem el tron de la reina Cristina custodiat per dues enormes estàtues i unes teles de vellut blau.
Un cop fetes les dues visites importants del dia (i que us recomanem moltíssim), ens vam donar el petit luxe d’anar a un altre dels mercats que tant ens agraden. A prop del nostre hotel es trobava l’Östermalms Saluhall, cap on ens vam dirigir per tastar més especialitats locals. L’edifici i l’espai, com sempre, molt bonics, però els preus éren força elevats. Per sort no cal demanar molts plats ja que l’alta participació de la patata fa que amb pocs ja quedis ple. Ens va fer gràcia veure que hi ha moltes paradetes on tenen taules allà mateix i així tu demanes a la barra, t’asseus i et porten cuinat el que has demanat, siguin unes ostres, un ribeye o plats més elaborats. Cuina de proximitat total. De postre vam tornar a comprar unes maduixes a una paradeta i van tornar a ser un èxit. Què dolces i bones són les maduixes sueques… A la Greta li van encantar.
I una altra cosa que li va agradar molt a la Greta de Copenhaguen és que es puguin visitar tants parcs i jardins, això ens donava l’oportunitat de, sense deixar de seguir el nostre planning, trobar sempre una estona per jugar amb ella, perquè descansés i que nosaltres també ho fessim, ja que el tema del carro no va funcionar gens i la dúiem sempre a la motxilla.
En aquest cas vam anar a Humlegarden a passejar i a descansar una estona mentre buscàvem on remullar-nos perquè la calor era exagerada i havíem trobat un article en un blog que parlava de “les platges d’Estocolm” i ens va sonar molt i molt bé. Pel camí vam comprar unes pastes per berenar a una pastisseria xulíssima que es deia Fabrique on tot feia una pinta espectacular (i va resultar estar boníssim, però no ens avancem).
Fent una ullada ràpida vam identificar un lloc que pintava molt bé i que a més ens donava l’opció de visitar parades de metro que teníem marcades al nostre itinerari: Smedssuden.
Vam agafar el metro i en 25 minuts estàvem davant d’una espècie de platja a Estocolm. Encara se’ns fa tan estrany de dir… Una platja, a Estocolm. Realment dir-li platja és una mica agosarat, però realment el lloc estava molt bé. Hi havia una zona de gespa enorme plena de gent i a mida que t’acostaves a l’aigua, hi havia sorra i fins i tot una pasarel·la perquè gent en cadira de rodes pogués entrar a l’aigua còmodament. La Mar estava una mica incòmoda perquè no és massa fanàtica de l’aigua dolça (“el terra de sorra em fa fàstic”, “hi ha peixos bigotuts” i aquestes coses) però va ser una experiència tan increïble com inesperada i la Greta va ser tan feliç… Poder-nos refrescar no entrava dins dels nostres plans i realment ho vam agrair, gairebé tant com les delicioses pastes que ens vam berenar asseguts a una mini tovallola que havíem agafat de l’hotel i on hi cabien els nostres 3 culs de miracle.
Fresquets i molt feliços vam començar a tornar cap al centre aturant-nos a algunes estacions de metro realment precioses i originals.
Vam començar per visitar l’estació de Solna Centrum, tota pintada de vermell intens i amb uns dibuixos molt bonics de paisatges boscosos amb casetes nòrdiques. La següent va ser Västra Skogen amb les seves rajoles de colors vius sobre les quals ens vam estar fent fotografies 20 minuts en totes les postures imaginables mentre la gent que passava ens mirava estranyada. Per últim vam baixar a Stadshagen on hi havia uns murals, les escales mecàniques éren de colorins i tenia uns passadissos preciosos. És increïble que una cosa tan rutinària i eminentment pràctica com una estació de metro es pugui convertir en art d’aquesta manera. Preciós.
Entre el bany i el tour d’estacions se’ns havia fet tard així que vam decidir acabar el viatge sopant a l’Asiatiska, el preciós restaurant del nostre hotel, però no vam fer sort i estava tot esgotat. Sempre hi vèiem alguna taula lliure però pel que ens van dir éren taules només per prendre una copa. Era tard i estàvem cansats així que vam repetir al Max i el vam tornar a menjar a l’habitació mentre la Greta dormia.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 