13 DE JULIOL: Copenhaguen (Sant Salvador, Cristiània, Biblioteca, Christianborg, Tívoli)
Ens vam llevar a les 7 del matí perquè la Greta duia des de les 6 amb ganes d’acció i així podíem començar a visitar coses sense tanta gent. I ens va funcionar, ja que vam passar gairebé tot el dia sols o pràcticament sols i veient com quan nosaltres marxàvem, començaven a formar-se cues i a crear-se grupets de gent esperant per entrar.
Vam comprar esmorzar pel camí (unes pastes delicioses) i a les 8:30 ens plantàvem davant de l’església de Sant Salvador, un dels llocs més mítics de Copenhaguen amb una torre mirador ben original, escollida el 2007 pels propis habitants de la ciutat com el lloc amb millors vistes. Per arribar a la cúpula recargolada s’han de pujar 400 esglaons que et porten al globus daurat que corona l’estructura, sobre la qual hi ha una escultura de Jesucrist contemplant la ciutat de Copenhaguen. Com a curiositat, diu la llegenda que el constructor es va suïcidar llançant-se al buit perquè l’agulla li havia quedat torta.
Jo el que us puc recomanar, sobretot si hi aneu en època de calor, és que us ho prengueu amb calma. La pujada és dura, els esglaons altíssims i jo que duia la Greta a la motxilla ho vaig patir una mica. De fet, la pujada per l’exterior la va acabar fent la Mar sola ja que a mi em tremolaven les cames i l’únic que et separa de caure és una finíssima barana daurada que m’arribava al maluc i la Greta no parava de moure’s. La part final es va fent cada cop més estreta, així que jo no recomanaria pujar-hi amb criatures petites. Ara, les vistes són espectaculars.
D’allà ens vam dirigir a un dels punts d’interès que més gràcia ens feia visitar de Copenhaguen, la ciutat lliure de Cristiània. Jo n’havia sentit parlar a un excompany d’universitat mig danès mig de Calella i m’havia creat molta curiositat, em semblava gairebé irreal que pogués existir un lloc així.
Al principi dels anys 70 aquesta zona de Christianshavn, utilitzada amb finalitats militars, va ser abandonada i una desena de famílies de la ciutat va decidir reclamar l’espai per viure-hi totalment aliens a les normes d’una societat amb la que no combregaven en absolut. Més i més families es van afegir i es va crear una veritable comunitat hippy on ara viuen més de 1.000 persones i que es considera independent de Dinamarca i de la Unió Europea, com resa el cartell a la sortida (“You are now entering the European Union”). Amb el temps es va haver de limitar la presència de drogues a causa de diversos incidents i ara mateix difícilment veureu res més que algunes persones gaudint de la seva llibertant fumant porros de diverses mides.
És totalment segur passejar-hi i de fet és molt recomanable recórrer-lo sencer i veure com han anat adaptant el seu model de vida i creant una comunitat totalment autosuficient. Per la Mar va ser molt tranquilitzador estar en un lloc on poder donar de mamar sense patir si algú s’escandalitzava, ja que als països nòrdics la gent sol ser força tancada en aquest sentit i fins i tot es tapen amb draps i mocadors per no ensenyar res de res.
Ens va cridar molt l’atenció la quantitat d’instal·lacions artístiques que hi ha, tenint en compte que l’extensió no és enorme. Ens va semblar un lloc molt curiós i amb zones realment boniques i algunes sorprenents com la zona d’skate, impresionant, que no té res a envejar a Venice Beach.
Ens vam dirigir a l’illa d’Slotsholmen on volíem visitar el famós Palau de Christianborg, però caminant per la vora del riu ens vam trobar amb l’espectacular Biblioteca Reial (a la que ells anomenen el diamant negre), un dels edificis més espectaculars de la ciutat però que vam trobar que trencava una mica l’harmonia del paisatge. Ara, per dins és una joia del disseny i l’enginyeria que conformen la biblioteca més gran de tota Escandinàvia. Heu de pujar al pis de dalt on, des de la pasarel·la podreu gaudir d’unes vistes impressionants de l’interior i de la vidriera que dóna al canal. És realment espectacular.
Vam arribar fins a Christianborg però abans d’arribar al palau ens vam aturar als jardins, que ens van encantar, un petit oasi en el tràfec de la vida diària i una futura ombra on més tard fer una aturada amb la Greta. Aparentment no són un lloc massa important, hi havia sobretot autòctons estirats a la gespa o en tombones passant el dia i gaudint d’un entorn preciós.
En aquest sentit ens va cridar molt l’atenció la utilització per part de la gent de qualsevol jardí o zona verda com si fos la seva platja. M’explico: de normal la gent als països nòrdics sol anar bastant arreglada, fins i tot quan van informals. En canvi, als parcs i gespes vàries d’arreu era comú trobar homes sense samarreta i noies en bikini o roba interior.
Com s’estava fent tard, vam decidir dinar abans de pujar a la torre i ens vam dirigir al Gasoline Grill per fer un segon intent, de nou infructuós. Aquest cop estava obert però per problemes tècnics no atenien ningú fins al cap d’una hora. Ens van redirigir a un altre dels seus establiments però hi havia una cua de por, així que vam optar per tastar el plat típic, l’smorrebrod en un local molt acollidor situat aun carrer peatonal anomenat New Street i on hi havia la paraula smorrebrod escrita tan gran que era inevitable no fixar-nos-hi.
En vam tastar 3: amanida de patata, embotit amb verdures i peix arrebossat. No eren delicats i refinats però eren una versió autèntica i representativa del plat i estaven molt bons. Ah i ens van costar 10 euros que per ser Copenhaguen, és com menjar gratis.
Ara si, vam dirigir-nos a la torre de Christianborg, antiga residència de la casa reial fins que es van mudar el 1794 a Amalienborg (on tampoc vam poder entrar ja que estava en obres. Gràcies, juliol). La visita sol ser del palau sencer, però en el nostre cas hi havia algunes estances en obres o ocupades en quelcom referent al covid, el tema és que no ens compensava fer la visita per la poca quantitat de coses que veuríem. En canvi les vistes les podíem gaudir igual i realment valíen molt la pena. Més enllà de l’alçada, que evidentment és important per tenir unes bones vistes, la ubicació del palau des de l’illa d’Slotsholmen et dona una perspectiva sobre totes les zones de la ciutat que és realment privilegiada.
La Greta estava una mica cansada així que vam fer temps als jardins jugant i prenent l’ombra abans de quedar amb una amiga de l’escola que feia quasi 30 anys que no veia. Havíem triat com a punt de trobada el Bastard Café, un dels bars més mítics de Copenhaguen i el lloc ideal per dos xalats dels jocs de taula com la Mar i jo. El bar té una zona exterior porxada amb taules i bancs ideal i a l’interior s’obre el paradís, amb tot de taules i sofàs en un espai completament envoltat de jocs, amb una varietat que jo no havia vist mai, ni a cap botiga ni festival ni res. Fins i tot ténen edicions de jocs que només es fabriquen als països nòrdics.
Al Bastard Café hi pots prendre quelcom i també jugar a jocs mentre ho fas, de fet la majoria de taules les ocupaven 3, 4 o 5 jugadors/es amb un Catán, un Aventureros al Tren o un Pandemic. Hi ha jocs que només amb la consumició ja tens dret a utilitzar i alguns una mica més especials que exigeixen d’una petita subscripció o un pagament extra. Nosaltres anavem a quedar amb la Eli, sinó ens hauríem pogut passar allà hores provant-los tots. El que si vaig provar va ser una cervesa boníssima de la Brooklyn Brewery, una IPA deliciosa.
La Eli ens va explicar que només havíem vist la primera planta però que el recinte era molt més gran i que a la 5a planta s’hi projecten pel·lícules antigues a 5€. Quin lloc més xulo…
I de lloc impressionant a lloc impressionant, vam caminar xino xano cap al primer lloc que ens havia cridat l’atenció de la ciutat i un dels (pocs) punts d’interès on l’horari no era un problema, el Tívoli.
Es tracta del segon parc d’atraccions més antic del món i és una doble atracció: per un cantó és un parc on pots pujar a muntanyes russes i demés atraccions, però a més és un petit museu, un retorn al passat a través de les diferenta formes d’entretenir nens i adults. Ens va semblar un lloc genial per passar-hi un parell d’hores tornant a la infantesa i flipant amb tot el que t’envolta. Els decorats són impressionants i hi ha atraccions molt espectaculars i variades, sense obviar una gran quantitat de restaurants on poder menjar i encara més paradetes de crispetes i altres marranades. Per nosaltres va ser l’oportunitat per tastar, per fi, el mític Gasoline Grill i us podem dir que tant la versió normal com la vegetariana són boníssimes i les patates fregides també. Ens va quedar el dubte de si la qualitat del producte era menor al tractar-se d’un local en un parc i no ser un restaurant en si, però va complir les nostres expectatives i vam fer un bon sopar a la gespa de l’escenari principal. Una manera genial de tancar el dia, en un entorn màgic.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 