DIA 9: KANAZAWA
Com us deia, a les 5 ens vam llevar, ens vam dutxar i vam sortir de l’hotel per anar a l’estació de Shinjuku, que estava molt a prop. Els de l’hotel, que éren els mateixos que ens havíem vist arribar a les 12, marxar i tornar, vam flipar de la poca estona que havíem passat allà.
Després d’agafar un metro de la Chuo Line i un shinkansen on vam comprar esmorzar perquè havíem anat amb més aviat poc temps, ens plantavem a Kanazawa, la nostra entrada als Alps Japonesos. Ens va rebre la imponent torii moderna a l’estació i d’allà vam agafar un dels busos inclosos amb el JR Pass amb els que et pots passejar pels llocs més turístics de la ciutat (hi ha la línea taronja i la verda que fa rutes circulars en ambdós sentits, molt pràctic). Vam parar al mercat Omicho ja que el nostre hotel està a cinc minuts caminant (o menys) i, tot i la calor i anar carregats com rucs, vam entrar. No és el típic mercat turístic o on hi ha eminentment llocs de menjar, sinó un mercat mercat, amb botigetes de peix, carn, fruites i verdures… molt bonic, molt pintoresc i molt autèntic. Ens va encantar i vam decidir que hi tornaríem menys carregats i amb temps.
Vam anar a deixar les motxilles a l’hotel i entre la ubicació, la simpatia del personal i que estava molt ben acondicionat, ens hi vam sentir com a casa. No us el recomano perquè ha canviat de nom així que potser també d’amos i d’estil i no em voldria picar els dits.
La primera visita que vam fer va ser al famós castell de Kanazawa i els Jardins Kenrokuen que, segons algunes guies són, com no, un dels 3 més bonics de Japó. Ens fa molta gràcia que sempre sigui “un dels tres” però que no et diguin quin és el més bonic, el segon ni el tercer. Deu ser mentalitat japonesa.
El Castell de Kanazawa data del 1583 però (com passa amb molts edificis del país) a causa de diversos incendis la majoria del que hi vam veure és de vora 1850. L’estil és reconeixible i molt semblant a altres castells de Japó, amb les seves torretes, les teules amb els símbols i els immensos patis. Cal dir que vam enyorar algun arbre que ens proporciones alguna ombreta, però el castell i el recinte (que és enorme) són molt bonics.
Creuant una avinguda (per on passen els busos que comentava abans) vam arribar als Jardins Kenrokuen on, entre d’altres coses, hi ha la font més antiga de tot Japó. Com a bon jardí japonès, estava ple de llacs, llanternes, arbredes super ben cuidades i ponts. Hem agraït especialment les arbredes i un gelat de gel triturat que havia de ser de llimona però tenia gust de meló i que no m’he adonat que em donaven un plat i una cullereta de veritat i m¡he anat menjant per tot el jardí. Al final he tornat al quiosquet a tornar totes dues coses, evidentment.
Dubtavem si dinar o aprofitar més el dia i, com sol passar quan tenim aquest dilema, vam continuar; en concret vam dirigir-nos al Higashi Chaya, el principal barri de les geishes de Kanazawa. No sabíem massa què esperar però el que vam trobar ens va agradar tant que vam decidir que cada cop que trobéssim un barri de geishes/samurais a partir d’aquell moment, intenteríem visitar-los. La zona era com retrocedir en el temps i tornar a un Japó antic, amb cases baixes, portes de paper, molta fusta i barrils de sake a les portes.
Ara si tocava anar a dinar, així que ens vam dirigir de nou al centre per tastar per primer cop el curry japonès, gràcies a una recomanació del (simpatiquíssim) noi de l’hotel. El lloc no tenia massa glamour (estava en una mena de centre comercial) però era on la gent de Kanazawa anava a menjar, així que com a recomanació, ens va semblar excel·lent. Es deia Golden Curry i com a primera experiència amb aquest plat de la gastronomia japonesa ens vam donar per més que satisfets, fins al punt de comprar-ne per poder-lo fer un cop a Barcelona.
Aprofitant que teníem el mercat a tocar, el vam anar a veure més a fons i sense la temptació d’estar-nos morint de gana. A Tsukiji havíem vist bàsicament marisc i alguna parada de carns o estris, però aquell era el primer mercat d’assortiment que visitàvem i ens va cridar molt l’atenció la diferència de fruites i verdures que consumeixen o la mida d’alguns crancs i ostres, monstruoses. Però sense cap mena de dubte el que més ens va sorprendre (i que vam veure a posteriori a molts mercats que vam visitar) va ser descobrir al centre del recinte un cub de gel de mig metre per mig metre aproximadament (si més no quan nosaltres hi vam anar). La nostra teoria és que serveix per fer algun càlcul sobre la temperatura, però és un parlar per parlar perquè no en tenim ni idea. Si algú ho sap, estarem encantats d’aprendre una cosa nova.
La següent aturada l’hem fet al barri dels samurais, on hem pogut visitar les antiggues residències de les famílies Takada i Nomura i uns jardins preciosos, resseguint el riu en un recorregut encantador. Llàstima que cada cop que vèiem el riu, ens moríem de ganes de sucar els peus. Quina calor!
Vam tornar més d’hora a l’hotel del que en nosaltres és habitual ja que volíem ficar una rentadora i ens havíen avisat que no n’hi havia moltes així que vam demanar hora i vam aprofitar l’estona per escriure el diari i per triar on aniríem a sopar. Teníem clar que ens venia de gust sushi perquè el de Kanazawa té molta fama (de fet, alguns experts diuen que el millor restaurant de sushi de Japó és allà) així que vam preguntar al noi de l’hotel i ens va dir que la nostra primera opció estava tancada, però ens recomanava la segona: O Sushi.
Després de molt voltar, vam acabar trobant el local, més per intuïció que per convenciment, ja que a la porta només hi havia un cartell de paper en japonès. Vam decidir arriscar-nos i va ser una de les millors decisions del viatge. Era un lloc molt senzill; una barra amb 4 habituals i un matrimoni que feia sushi en plats com els de la meva àvia. Un lloc humil però tradicional, que és el que buscàvem. Vam gaudir molt del menjar, en especial dels nigiris de vieira que éren dels millors que hem tastat mai. El millor va ser que vam començar a xerrar (com podíem, ells parlaven una barreja de japoanglès) amb els parroquians i amb els amos i la Mar va acabar darrere la barra amb la senyora fent sushi i vam compartir cerveses i anècdotes amb una gent encantadora.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 