DIA 11: TAKAYAMA
Takayama va resultar exactament el que esperavem dels Alps japonesos. Kanazawa era més ciutat i, tot i tenir zones precioses, el castell i un mercat encantador, ens havia deixat amb una imatge menys romàntica de la zona. I Shirakawa-go era menys Port Aventura del que pensavem que seria, però seguia sense ser més que un poblet idíl·lic d’exposició. A Takayama ens haguéssim quedat una setmana deixant passar el temps entre passejades pel centre, passejades per la zona dels temples, passejades pel riu o menjant la deliciosa carn de Hida a totes hores (si fossim milionaris).
El nostre hotel-restaurant tailandès oferia esmorzar però aquell dia no el podien preparar per un problema tècnic, així que van donar-nos un cupó per bescanviar a un bar senzillet del mercat on, després de menjar (res massa destacable) ens vam dedicar a pasejar pels carrerons i veure les paradetes, una de les nostres coses preferides quan viatgem. Els mercats no només et mostren els productes que consumeix la gent d’un país sinó que t’expliquen un munt de coses de la idiosincràsia i sobre el tarannà d’aquests mateixos.
La primera aturada del dia la vam fer al Sakurayama Hachimangu, un santuari preciós amb un purificador de dracs (com ens agraden) i que, a més de la bellesa de l’edifici, ens va captivar pel descobriment d’una nova professió: un adorable ancià que recollia fulles de terra i se les guardava perquè tot estigués perfecte i ordenat. Ens encanten aquestes professions tan curioses, llàstima que sempre siguin pobres ancians adorables els que les facin. O quasi sempre.
Vam tornar cap a la zona de Sanmachi Suji, el centre urbà, on podríem haver estat passejant dies i dies. Casetes de fusta, botigues d’artesania, rètols que et transporten al passat i museus d’un munt de coses tradicionals o antigues cases visitables on podies entendre com vivíen moltíssims anys enrere.
En alguna casa has de pagar una quantitat simbòlica però val la pena, ja que estan molt ben conservades i pots veure l’estructura d’una llar i com s’organitzava la vida. Vam trobar una fira i la Mar va fer un ninotet tradicional on cada tria que feies (el color, la capa, el nom) determinava un munt de coses que no vam acabar d’entendre, ja que la dona no parlava massa anglès, però s’ho va passar pipa fent-lo.
De camí vam agafar una de les especialitats de la zona, una mena de dumplings gegants farcits de carn de Hida (deliciosos) per picar ja que era hora de dinar i vam creuar el pont Nakabashi per visitar Takayama Jinya, que va resultar ser molt més del que esperavem. Per començar és l’únic edifici governamental de l’època Edo que queda visitable a tot Japó però, més enllà del seu valor històric i de la possibilitat de veure oficines, jardins, magatzems i fins i tot una antiga sala de tortura (tens panells informatius per entendre ben bé què era cada cosa), és molt bonic i, com molts dels edificis que vam visitar, transmet aquella pau tan japonesa. Uns dels culpables són dos nous professionals que vam descobrir a Takayama Jinya: El dibuixador a la sorra, que es va passar tota la nostra visita fent formes diverses amb un pal i el regador del terra, que feia que l’ambient fos una mica més fresquet. Ah! I al final de la visita pots abraçar uns arbres super suaus i fresquets!
La calor apretava, així que quan vaig trobar informació sobre una font on sucar els peus, vam decidir anar-hi a refrescar-nos. La sorpresa va ser que l’aigua era termal i estava bullint. Però, ja que érem allà, els hem sucat igualment.
Vam decidir que era hora de dinar, així que ens vam basar en un dels criteris infalibles: que davant del local s’hi faci cua i que majoritària o totalment siguin persones del país o la ciutat. Sempre que passavem per davant del Chitose hi havia unes cues llarguíssimes i la gernt en sortia prou contenta, així que vam voler tastar la seva especialitat, els yakisoba, i unes gyozes. No us diré que era tot deliciós però si era força bo i les racions, generoses.
Un cop dinats, amb la calor de les 3 de la tarda d’un mes d’agost a Japó (sensació tèrmica 52 graus) vam fer quelcom que no hem fet en cap altre viatge: anar a l’hotel una hora a dutxar-nos i posar-nos davant del ventilador mentre esperavem que la climatologia fos una mica més amable.
No ens n’enorgullim perquè el nostre lema és esprémer al màxim els dies, però era insostenible. Vam mirar informació sobre el nostre següent destí però res ens va preparar pel que veuríem. Vam allunyar-nos del centre de la ciutat i ens vam disposar a passejar els 3 quilòmetres i mig del Higashiyma Yuhodo entre temples, santuaris i cementiris en un entorn i amb un cel que van fer de la tarda un veritable somni.
Com haureu deduït, el nom no és casualment el mateix que el passeig dels temples de Kyoto. Kanamori Nagachita el va fer construir perquè enyorava la bellesa de l’original a les afores de Takayama, creant un paisatge que no té res a envejar al de Kyoto, salvant les distàncies. El recorregut no és un camí tancat sinó que pots anar saltan de temple a temple, creuar un cementiri, aturar-te a un jardinet o fer-lo totalment a la teva mida. Una veritable delícia.
No us podem detallar informació sobre cadascun dels temples o santuaris perquè vam anar una mica sense rumb, tornant enrere quan ens cridava l’atenció quelcom i gaudint d’una tarda de relax passejant, però val la pena invertir un parell d’hores en fer la volteta i gaudir del passeig, de les vistes de Takayama i, perquè no, flipar una mica de que un senyor del segle XVI decidís que com enyorava Kyoto, muntaria un Higashiyama a la seva manera. És una mica com quan vam descobrir a Beijing el Palau d’Estiu amb les imitacions de Hangzhou i Suzhou.
Per arrodonir una tarda de les que no oblidarem, vam conèixer una parella super simpàtica de Sabadell i vam acabar xerrant de la NBA i d’animalets mentre baixavem cap a Takayama de nou per sopar. Per no repetir al Maruaki vam optar per una altra opció de yakiniku amb molt bones valoracions: el Kyoya. Una de les coses que ens va cridar l’atenció és que els talls de carn no éren tan finets com acostuma a passar en restaurants d’aquest tipus. No us sabria dir quin dels dos ens va agradar més però, en tot cas, una gran experiència gastronòmica això de la carn de Hida.
Vam haver de córrer una mica perquè a Takayama els establiments tanquen d’hora i no hi ha una oferta gastronòmica molt gran, però vam aconseguir menjar-hi i vam tornar a gaudir de la deliciosa carn de Hida i les verduretes cuinades amb el greix de la carn. Quina pena que fos la última nit a Takayama…
DE SHINJUKU AL SERENGETI 