DIA 18: HIROSHIMA + MIYAJIMA
Ens acomiadàvem de Kyoto sabent que ens havíem deixat coses per veure (el Palau Imperial, algun temple) però molt contents de tot el que havíem visitat i sentint que marxàvem de casa nostra, així d’integrats al barri ens havíem sentit. Sabíem que era un gran destí turístic però no ens imaginàvem que ens agradaria tant i que hi viuríem moments tan èpics com la nit al Kyomizudera, l’ascensió al Fushimi Inari, la nostra izakaya o el Passeig del Filòsof. Sense massa temps per posar-nos melancòlics vam agafar un tren a les 8 del matí que en dues hores aproximadament ens deixaria a Hiroshima.
Pel camí vam anar veient les aturades que faríem de pujada: als 15 minuts passavem per Osaka, 10 minuts més tard per Kobe i a les 9 el tren s’aturava a Himeji, on hem vist el castell de lluny. La resta del trajecte el vam passar esmorzant el melonpan de rigor i un pa de pessic i descansant. A les 9:56 vam arribar a Hiroshima, vam deixar les motxilles en una taquilla de la via 1 i allà vam agafar un parell de trens per arribar a la part interessant, on no volíem invertir molta estona ja que la idea era arribar a Miyajima abans que tot estigués tancat. Teníem massa recent l’horror dels museus de la guerra de Vietnam i no vam voler indagar massa en la desgràcia; simplement ser allà, veure el que havia passat i viure en primera persona el que havia sorgit d’aquell 6 d’agost de 1945.
Al Parc Commemoratiu de la Pau hi vam trobar una sèrie de construccions que tots hem visat milers de cops però el que més ens va sobtar va ser l’esperit amb el que està ideat el parc en si. El nom ens dóna força informació però en tot moment s’explicita la voluntat que mai torni a passar una cosa així i de fomentar la pau entre tots els pobles. El primer que crida l’atenció és la cúpula, imatge icònica d’Hiroshima i el punt on va caure la bomba. Pell de gallina és poc per descriure la sensació que un té quan hi està davant, amb l’esquelet nuu de l’estructura superior i els murs mig destrossats. Vam tocar la campana i vam fer una volta pel Monument a la Pau dels Nens, envoltat de milers de grulles d’origami de colors i fins i tot algunas creant emotius missatges.
Les grulles d’Hiroshima s’inspiren en la història de la Sadako Sasaki, una nena que tenia 2 anys quan va caure la bomba atòmica i que als 11 va desenvolupar leucèmia. Va decidir fer 1.000 grulles ja que aquest animal es relaciona amb la longevitat i ella el que volia era recuperar-se i viure molts anys. Malauradament va morir abans d’acabar-les i van ser els seus companys de classe els que les van acabar per ella. D’aquí la relació simbòlica de la grulla amb Hiroshima.
Vam fer una volta per la zona del castell però no vam entrar-hi, ja que pensavem que no era dels més impressionants i en visitaríem ja uns quants durant el viatge. El gran objectiu que ens quedava per aconseguir abans d’anar cap a Miyajima era tastar els famosos okonomiyakis, ja que a la zona sud de Japó els fan diferents, amb capes més separades i, sobretot, amb noodles. D’inici no ens cridava massa l’atenció aquesta nova versió del plat, però s’ha de tastar tot abans d’opinar. Per fer-ho havíem triat un lloc mític i dedicat totalment a la “pizza japonesa”: l’Okonomimura. 4 plantes de restaurants on el cuinen cadascú a la seva manera però tots segons la tradició de la ciutat.
Havíem fet una selecció dels llocs on millor es menjava però vam tenir un petit problema: als blogs o guies ens sortia el nom en occidental i al Okonomimura tot estava en japonès. Al final vam triar una mica a l’atzar i una mica perquè la senyora de la paradeta ens va fer pena que estigués molt sola. Vam asseure’ns i vam prendre nota del procés de manufactura, que ens va semblar un despropòsit. Després d’haver cuinat i vist cuinar okonomiyakis a altres zones on es barreja tot i es fa la truita/pizza/com vulgueu dir-li, ens semblava super estrany estar-ho fent tot per separat i el resultat no va variar massa la nostra opinió prèvia. Estava bo, però res a veure amb els que es fan segons la recepta d’Osaka.
Un cop dinats, vam tornar a la via 1 a agafar les motxilles i allà mateix vam agafar el tren fins a Miyajima i ara si, per fi, pujàvem al ferry que ens duria a un dels llocs més especials de Japó i un dels paisatges més icònics, la illa d’Itshukushima. Ara tothom li diu Miyajima perquè el santuari ha arribat a tenir tanta importància que és lògic dir-li així, “l’illa del santuari”. El ferry tarda uns 10-15 minuts en els que et vas acostant a poc a poc a la mítica torii. En el nostre cas, ja sabíem que la veuríem tapada per culpa de turistes inconscients que s’havien endut trossos de la base com a record (imbècils), així que estava en procés de rehabilitació. La part positiva és que no estava encara tapada del tot, només amb uns ferros al voltant que ens permetien veure-la sota l’estructura.
El nostre hotel era el Sakuraya, a mig camí entre la torii i el ferry, un hotelet senzill amb habitacions d’estil japonès amb uns banys petits però ben acondicionats i amb un staff, com no, encantador. Ens va semblar una ganga en la relació qualitat-preu, tenint en compte que l’oferta a Miyajima és reduïda i que estavem a dues passes del carrer comercial i a tocar de l’aigua. I abans de començar amb el nostre recorregut, us diré que si podeu passar la nit a la illa, us ho recomanem moltíssim; és un lloc totalment diferent quan marxa el darrer ferry i queda buida del gruix de turistes. Només la gent que hi passarà la nit, els locals i els cèrvols. Si, a Miyajima també hi ha cèrvols, però molt més tranquils que els de Nara.
El primer que vam fer, com és obvi, va ser anar fins a la torii aprofitant que la marea estava baixa; és tan diferent el paisatge amb o sense aigua… És cert que els ferros restaven èpica al símbol de la illa, però els 16 metres hi són igual. Vam fer la volta, la vam apreciar des de tots els angles i vam decidir que el temple el visitaríem el dia següent, amb la marea alta.
Vam dirigir-nos al telefèric per pujar al Mont Misen, des d’on es ténen unes vistes espectaculars de les illes del voltant. S’han d’agafar dos cabines, primer una de petita i després una de més gran, que et deixen al cim. Un cop allà molta gent es quedava al mirador però pots fer una excursió fins a un altre mirador on el camí és preciós i pots anar trobant diversos edificis i estàtues. Anàvem realment justos de temps, ja que el darrer telefèric de baixada passava en una hora, però vam decidir fer l’excursió de totes maneres i si no n’hi havia, doncs baixaríem a pota.
Tot i les presses i la calor, el recorregut és molt bonic i les vistes són realment boniques. A més el tros més dur de pujada és el més interessant, passant pel temple, sota un arc de pedra i amb el final al mirador on ens hauríem quedat hores si no haguessim tingut pressa per baixar. Havíem fet l’anada en 25 minuts i en faltaven menys de 20 perquè marxés el darrer telefèric, així que la tornada la vam habver de fer amb el turbo per no quedar-nos allà. Cal destacar que a Japó es fa fosc relativament d’hora, així que quedar-nos pel bosc no significava només anar més tard sinó haver de fer el camí pràcticament a les fosques.
Vam arribar justets però vam arribar i un cop a baix vam aprofitar per fer una volteta pel Parc Momijidani, que no estava al nostre planning però que va resultar ser prou interessant.
Vam baixar fins a la zona de la torii i la vam admirar de nou (ho faríem uns 700 cops en els dos dies que vam passar a la illa), vam dutxar-nos per estar mínimament decents per anar a sopar i vam consultar el paper que ens havíen donat al Sakuraya, on hi teníem quins restaurants estaven oberts aquell dia precís. No patiu perquè sempre hi ha quelcom obert i sinó sempre us podeu agafar uns noodles instantanis a l’hotel i sopar a l’habitació. Vam anar fent voltes per un Miyajima nou, gairebé desèrtic i amb un cel espectacular amb l’excusa de buscar un lloc on sopar. Ens vam decidir per un caríssim local on vam demanar els 3 plats més barats (un assortit de sushi, unes tempures i un arròs fregit) i, deixant de banda l’excés de wasabi dels nigiris, era tot deliciós.
Vam aprofitar que ens venia de pas per tornar a passar per la torii, ara il·luminada, i que la Mar pogués afegir-se a uns balls que havíen organitzat. En aquest cas era una variant força local i molt més tranquila, res a veure amb el show del Castell de Nagiya. A més es ballava amb una espècie d’espàtula de fusta que ens vam quedar de record (i de fet en vam comprar algunes més de souvenir). Per si voleu buscar informació de la dansa, es diu Miyajima Odori i té el seu origen en una llegenda sobre una batalla naval del 1506. La Mar s’ho va passar super bé i jo em vaig distreure a gaudir de la visió de la torii abans d’anar a dormir. Quin lloc més impressionant…
DE SHINJUKU AL SERENGETI 