DIA 23: TOKYO (AKIHABARA)
Ens vam llevar a les 6 perquè el trajecte que teníem per endavant era llarguet i perquè era el nostre últim dia a Japó i el volíem aprofitar.
Entre dutxes i preparacions, sortíem de l’hotel a les 6:45 en direcció nord cap a una estació de nom impronunciable per agafar una línia de nom impronunciable i baixar 5 minuts després a una altra estació de nom impronunciable. Allà vam agafar la Midosuji Line per anar a Shin Osaka, que seria l’estació de Sants. Vam fer les gestions pertinents per agafar bitllets i vam comprar el melonpan de rigor, un pastisset i un iogur per beure. A les 7:25 agafàvem un superexprés que en 3 hores i 10 minuts ens deixaria a la Tokyo Station i d’allà Yamanote Line fins a Akihabara, on vam deixar els trastos al nostre hotel per no anar carregats com rucs tot el dia.
La nostra primera aturada del dia era al Parc d’atraccions de Hanayashiki, el més antic de tot Japó. Hi vam arribar agafant el Tsukuba Express fins a Asakusa, que és on està ubicat. La veritat és que el parc és molt graciós, amb les seves atraccions a pedals (literal) i l’aspecte entre vintage, kitsch i d’anime dels de brilli brillis i coses roses. Hi vam anar per recomanació de ma germana i puc dir que sense ser espectacular, va ser la millor que em va fer. Vam agrair que la pluja ens donés una lleu treva i que hi hagués poqueta gent, així vam poder fer el friki sense invertir una quantitat exagerada de temps que volíem aprofitar fent el friki on més es pot fer a Tokyo. I a tot el món.
Vam agafar de nou el Tsukuba Express i en 5 minuts érem a Akihabara, on vam intentar seguir un ordre a l’hora de visitar tendes frikis però que al final es va convertir en jo mirant figuretes i explicant a la Mar de quina sèrie éren, quins personatges éren els més interessants mentre ella acabava les converses amb un “si, però mira el preu”. Vaig tornar a la meva infància admirant ninots de Musculman, Bola de drac, Caballeros del Zodiaco i mil frikades més. No us sabria dir quants edificis vam explorar vitrina per vitrina i sala per sala, perquè vaig perdre el compte. Vam trobar botigues de posters, de peces de nines com si fos un dipòsit de cadàvers, vam riure de veure qualsevol cosa de les que surt a la màquina de boles (així ja compres la que vols que et surti i no has d’anar provant, això si, a 5 vegades el preu de la bola) i vam flipar amb les versions ajaponesades de personatges d’star wars convertits en samurais.
La Mar em va haver de recordar que a meitat del dia es fa un àpat anomenat dinar i que ja era hora de fer-lo. Vam entrar a un restaurant de sushi giratori que feia bona pinta i ens vam inflat amb l’excusa que era el nostre panúltim àpat a Japó. Al pagar patíem, però ens va costar només 11 euros per cap, prou bé. Ho explico una mica a correcuita perquè va ser així, les presses de l’últim dia i les ganes de veure-ho TOT.
Vam fer una aturada tècnica al Don Quijote per comprar marranades vàries i una maleta per posar-les i vam anar cap a un dels llocs de referència per tot friki que va a Akihabara: el Mandarake. Ens havíen dit que allà els preus éren més amables i que potser podríem trobar alguna ganga. Hi havia zones on estava tot com apilotonat i no estava tan cuidat estèticament com al carrer principal, però remenant vaig aconseguir trobar força tresors i per l’equivalent a 20 euros vaig fer unes adquisicions excel·lents. De fget, en vista de l’èxit i pensant que 20 euros no són res, un cop instal·lats a l’habitació de l’hotel he fet una escapapada i m’he firat una mica més. Res, dos figuretes de Bola de drac petitones.
Tocava començar a tancar el viatge amb una de les coses que més il·lusió i por a la vegada ens feia: anar a veure un partit de beisbol!
Por potser no és la paraula però alguns amics ens havíen dit que el beisbol és l’esport més avorrit del món, així que estavem una mica a l’expectativa. D’entrada el Tokyo Dome ens va semblar un recinte increïble i tota la passejada amb els seguidors dels dos equips va ser molt graciosa, totalment diferent del que es viu al nostre país amb el futbol, per exemple. Un cop localitzada la nostra porta vam entrar i ens va sorprendre que estavem a la grada on s’hi asseuen els seguidors de l’equip rival, en el nostre cas els Dena Baystars de Yokohama. Ens va fer gràcia perquè la Hiromi és de Yokohama i justament havíem quedat amb ella per fer l’últim sopar del viatge i acomiadar-nos, així que vam decidir que aniríem amb ells.
Vam comprar crispetes i edamame i ens vam disposar a viure l’experiència sense saber massa què esperar. El joc en si no ens cridava massa l’atenció però tot el que l’envoltava ens va captivar. El sector on estavem era amb diferència el més animat, de fet teníen un animador que anava canviant cada mitja hora i que anava llançant cançons que la gent anava seguint. En teníen una per quan els tocava atacar, una per quan agafaven la pilota a l’aire i una per cada jugador. Ens va encantar, al final gairebé les cantavem nosaltres i tot, sobretot la del número 9, el Yamato. Devia ser el seu Messi perquè era quan cantaven amb més ganes. El millor era que cada cop que hi havia un home run o una jugada destacable, abandonaven la formació i la coreografia i es tornaven literalment bojos, abraçant-nos fins i tot a nosaltres. Podríem dir que fins i tot vam fer amics.
I el més increïble de tot va ser veure aficions rivals celebrant accions de l’altre equip, un exemple del que podríem aprendre a la resta del món.
Vam sortir del camp sense ni recordar que Yokohama havia guanyat 3-5 però cantant la cançó del Yamato com dos fans més camí del restaurant on la Hiromi ens esperava per sopar amb una amiga.
El lloc era una izakaya preciosa i molt autèntica, però la tria del sopar va ser una mica massa arriscada. Vam començar amb una espècie de gelatina amb gamba que no vam ser capaços d’acabar-nos; a continuació uns trossets de pop amb tant wasabi que se’t destapaven les orelles només d’acostar-t’hi. Sort que aleshores van demanar un plat de sashimi on cada tros de peix pesava mig quilo. Era tot deliciós, però va ser pràcticament la única bona notícia del sopar.
Com ens havíem quedat amb gana, vam accedir a que demanessin quelcom més i la cosa no va fer més que empitjorar amb l’aparició estelar d’uns peixos fregits horribles i d’una carn amb una altra cosa gelatinosa indeterminada. És difícil menjar malament a Japó i una putada monumental fer-ho el dia que t’acomiades. Coses que passen…
Tot i l’últim sopar una mica desastrós, ens acomiadavem de Japó molt més que satisfets. És cert que haver-hi anat a l’agost havia estat una mala idea, però havíem pogut viure l’Obon i el país segueix oferint una quantitat de llocs preciosos i un menjar tan bo que segurament d’aquí uns anys ni recordarem la calor. El que recordarem serà que vam trobar un país on cada àpat era una festa (menys el darrer), on cada persona et somreia i t’oferia ajuda i on a cada ciutat i volíem viure ni que fos durant uns mesos. Què bonic és Japó!
DE SHINJUKU AL SERENGETI 