7 de FEBRER: Macarena, Palacio de las Dueñas, Casa-Museu de la Condesa de Lebrija, Plaza España, Parque Maria Luisa
Quan viatges amb criatures inverteixes el temps d’una altra manera però també apareixen moments màgics del no res, com ens va passar al començar el nostre últim dia a Sevilla. Vam decidir provar la banyera i la Greta s’ho va passar la mar de bé, el probema va ser fer-li entendre que no ens hi podíem passar el matí sencer o no visitaríem res de la ciutat. Pas pel bufet i cap al bus per anar, aquest cop, molt més al nord; en concret a la Basílica de la Macarena, epicentre del catolicisme andalús, un lloc sagrat per ells i on, creguis en el que creguis o no creguis en res, és difícil restar impassible a la quantitat d’estímuls que et proposen.
D’estil barroc andalús, des que hi entres es respira una atmòsfera única: música, encens, milers de flors davant dels retaules i figures, gent resant, plorant i fent genuflexions… Si voleu entendre com viuen la seva fe els habitants de la ciutat, és imprescindible fer-hi una visita i, sense deixar de ser escrupulosament respectuós, observar-los una mica. Quan hi vam anar nosaltres la Porta de la Macarena estava en obres però vam passejar per la zona de les muralles i mentre la Greta feia una petita migdiada, vam arribar al Palacio de las Dueñas, construït a finals del segle XV i on va viure Antonio Machado durant la seva infància. Ens van explicar que durant un temps es llogaven habitacions del palau i, casualitats de la vida, en una d’elles hi va viure el poeta, que va escriure alguns dels seus poemes més bonics recordant la seva infància als patis del palau.
Actualment pertany a la casa d’Alba i hi ha alguna sala una mica kitsch on es poden veure algunes pertenences o bustos d’aquesta família tan peculiar de l’aristocràcia espanyola. La seva col·lecció d’escultura, pintura i arts decoratives, sumada a la seva bellesa arquitectònica i als seus jardins la fan imprescindible, també com a perfecte exemple del que era una típica casa sevillana de família bona. 12 € molt ben invertits.
Tot i que la Casa de Pilatos sol estar a tots els tops, per mi el Palau de las Dueñas és un imprescindible de Sevilla igual que ho pot ser la de Pilatos. O com pot ser-ho el següent lloc que vam visitar, la Casa-Museu de la Condesa de Lebrija, que és tan bonica com interessant ho és la història d’aquesta dona tan peculiar, tota una Indiana Jones sevillana.
Doña Regla Manjón Mergelina va viure durant el segle XIX i es va dedicar a rescatar mosaics de la zona d’Itàlica que corrien el risc de ser destruïts pel crexient boom de la construcció i els va exposar per conscienciar als polítics i aristòcrates de la necessitat de promulgar lleis que protegissin el patrimoni artístic i cultural.
És un palau del segle XVI que va passar de família en família fins que la va adquirir ella al 1901 per iniciar la seva col·lecció, que va començar a ser important pels mosaics que rescatava però que ara té moltíssimes coses més, com un Sorolla i Un Van Dyck entre d’altres. De fet li diuen “la casa millor pavimentada d’Europa” pels mosaics que us mencionava abans.
Es pot visitar el pis de dalt mitjançant un tour privat i és realment recomable ja que les estances i els objectes que les decoren són preciosos. I, com en el cas anterior, també només per 12€, un preu molt correcte per una visita tan especial.
Per dinar vam anar a una opció segura, fiable i molt molt recomanable: la Taberna Coloniales que, sigui la que sigui, dóna sempre un resultat excel·lent: tapes per compartir, bon producte, servei impecable i una rapidesa que vam agrair ja que havíem planificat moltes coses i no ens quedava massa temps per fer-les.
Vam fer un tastet de vàries coses, totes delicioses i en mitja hora llarga sortíem per la porta de nou, feliços, tips i amb un objectiu clar: arribar a la Plaça Espanya i fer una volteta pel Parque de Maria Luisa abans d’agafar el bus cap a l’aeroport. Vam tenir força mala sort ja que ens queia un sol a sobre gens habitual al mes de febrer però ja se sap que Sevilla i el sol són grans amics. L’únic problema era que a la Plaza España no hi ha precisament un excedent d’ombra, però la vam gaudir de totes maneres ja que és un dels llocs més fotogènics de la ciutat. I sempre fa gràcia caminar per un lloc per on s’ha gravat una escena d’Star Wars.
La Plaza España es va construir l’any 1929, amb motiu de la Exposició Iberoamericana simbolitzant una abraçada de la ciutat de Sevilla (per això la forma de semicercle) a la resta dels territoris del país. Cada província (excepte Sevilla que està en 4 plafons sense banc i les províncies Canàries ja que en aquell moment era una sola província) té el seu racó amb un mapa, un fet destacable de la història d’aquella regió i personatges importants, tot fet d’azulejos. És un lloc emblemàtic i realment impressionant, amb les torres, el parc davant, els ponts… llàstima que quan hi vam anar el canalet estava buit i les barquetes tan característiques no tenien on flotar. A la Greta li va envantar, sonbretot tots els plafons on sortien cavalls o altres animals.
Vam creuar la plaça explicant-li cada zona, si hi havíem estat, què visitaríem si hi anàvem, alguns personatges i vam entrar al parc ja que si una cosa hi ha millor que veure animals dibuixats, és veure’ls en persona i allà podíem veure cavalls, ànecs, cignes i un munt d’ocells més.
El Parque Maria Luisa era originalment part del Palau de San Telmo però el 1893 la Infanta Maria Luisa Fernanda de Borbón els va cedir a la ciutat. Per aquest motiu l’ay 1941 es van inaugurar com a Parque Urbano Infanta Maria Luisa Fernanda. Val la pena passejar-se per tots dos llocs tot i les ombres del Parque Maria Luisa són un lloc clau on passar estones, sobretot si viatgeu amb criatures. No vam poder estar l’estona que a la Greta li hauria agradat però diguem que no va acabar nedant amb els cignes de miracle i s’ho va passar molt i molt bé.
Havien estat amb prou feines 3 dies però marxavem de Sevilla amb la motxilla plena d’anècdotes, moments xulíssims, llocs preciosos i la certesa que tornarem, perquè ho tenim ben a propet de casa, perquè val molt la pena i perquè Andalusia està ple de llocs espectaculars.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 