6 de FEBRER: Alcázar, Torre del Oro, Triana, Casa de Pilatos, Las Setas
Ens vam llevar amb la intenció d’aprofitart al màxim el bufet lliure d’esmorzar però vam constatar que, si bé per quantitat era un 10, per qualitat amb prou feines arribava al 7. A més, teníem una mica de pressa per començar a visitar un munt de coses, així que no ens vam firar massa.
Vam agafar l’autobus i en 15-20 minuts tornavem a passejar per la zona del centre en direcció a un dels meus llocs preferits no només de Sevilla sinó de tot Andalusia: els Reales Alcázares. Més conegut comunment com l’Alcázar, va ser una fortalesa per protegir les autoritats musulmanes i avui en dia és el Palau Reial més antic (en us) d’Europa on es barregen estils tan diversos com el renaixentista, el mudejar, el gòtic o el barroc. La visita bé val un matí sencer, ja que el recorregut pels múltiples palaus i sales s’ha de fer amb calma, gaudint dels detalls.
Menció apart mereixen els jardins, també preciosos, amb les característiques Galerias del Grutesco i l’us de les fonts tan representatiu de l’art musulmà. Com sol passar a Sevilla, la barreja d’estils el fa un lloc preciós i que ha servit d’escenari a rodatges de sèries com Juego de Tronos o pel·lícules com Lawrence d’Aràbia o 1492. El preu de l’entrada és de 13,5€ i us puc assegurar que és baratíssim pel que hi trobareu. Com a curiositat, rodar una pel·lícula al seu interior té un cost de 800€ l’hora.
Un cop vist, gaudit i passejat l’Alcázar ens vam dirigir cap a la Torre del Oro per, aquest cop si, visitar-la i pujar al capdamunt. A l’interior trobem el petit Museu Marítim amb algunes peces valuoses però que tampoc destacaríem com un dels més importants de la ciutat. El mirador de la torre, tot i la seva ubicació, no et permet apropar-te massa així que no és gran cosa tampoc, però no ens podem queixar massa ja que val només 3€. En aquest sentit jo us diria que el millor és veure-la des de fora ja que la fotografia amb el riu al costat és realment bonica.
Vam seguir passejant, una de les millor coses que es pot fer a Sevilla. El clima, tot i ser febrer, era magnífic i la ciutat brillava sota un sol que ens va fer quasi despullar mentre arribàvem al que potser és el barri més mític de la Sevilla: Triana. El mercat estava tancat al ser diumenge però l’ambient era espectacular, amb totes les terrasses al màxim d’ocupació, mercadillos vora del riu i un munt d’activitat. Vam passejar per alguns dels carrers més mítics i, com que la gana apretava, vam fer una mica de cua per menjar a un dels llocs més emblemàtics: La Comidilla, un local on han continuat servint alguns dels plats més representatius de la cuina andalusa sense deixar de provar noves idees i plantejar noves formes de gaudir-la. Vam menjar molt bé, a un preu molt raonable i atesos molt correctament. Vam baixar pel Callejon de la Inquisición cap al Guadalquivir i la Greta s’ho va passar teta tirant pa als ànecs. I és que a Sevilla trobareu mil maneres de tenir distrets uns gremlins petits si necessiteu uns 10 minuts d’esbarjo.
Vam caminar una mica més per Triana (què maco és, quina delícia el carrer Betis…) i ens vam anar acostant cap a una de les cases més boniques i amb més història de la ciutat, un punt d’interès que extranyament no apareix a totes les guies i que, per mi, és un IMPRESCINDIBLE de Sevilla.
La Casa de Pilatos és molt més que un exemple del palau andalús de l’època (de fet el seu nom complet és “Palacio de los Adelantados Mayores de Andalucía”) i els seu pati interior és dels llocs més preciosos on us podeu asseure a Sevilla mentre penseu “mare meva, quina ciutat més bonica”. El seu nom actual se li va donar per causa d’un via crucis que es va començar a celebrar l’any 1520 i del que hi ha unes rajoles commemoratives al seu interior. És curiós perquè els experts asseguren que aquest esdeveniment és la llavor del que acabaria per ser la celebració actual de la Setmana Santa andalusa, tota una experiència que hauria de viure tot viatger, com a mínim, un cop a la vida.
De tant gatejar per tot arreu, la Greta es va quedar fregida, així que ens vam fer alguna fotografia de parelleta i vam passejar amb moltíssima calma, en part per no despertar-la i en part perquè ens estava encantant la casa-palau i volíem guardar a la nostra memòria cada detall.
Preveient que la Greta es despertaria amb ganes de jugar després d’una (inusual) migdiada força llarga vam decidir anar cap al Metropol Parasol que, com és normal, ningú l’anomena així. Més conegut com Las Setas, es tracta de l’estructura de fusta més gran del món i ocupen l’espai de l’antiga Plaza de la Encarnación, al nord del casc antic. Realment fer qualsevol cosa que doni ombra sempre és una bona idea a una ciutat andalusa, però és que no només és això el que trobem a Las Setas. Es pot pujar al mirador superior, hi ha el mercat amb llocs per menjar i fins i tot un museu arqueològic. Ah i pels més petits hi ha també zona d’esbarjo a cobert, ideal pels mesos de calor, que en són forces per aquelles latituds.
Se’ns havia fet tard per visitar alguna de les altres cases destacables de la ciutat així que vam fer el millor que se’ns va acudir: passejar, anar entrant a esglésies petites però precioses i dirigir-nos de nou cap a Triana, a la cerca d’una experiència una mica més avantguardista però igualment autèntica. I la vam trobar, i tant, al Betis 10, un resataurant sense mass apretencions on ténen clar que és millor no oferir una carta llarguíssima sinó tenir uns 20 i pocs platets però dels quals se’n puguin sentir realment orgullosos. Vam menjar super bé per uns 50 euros i fins i tot li van fer una truita a la Greta perquè les modernitats no li van acabar de cridar l’atenció. Una experiència brutal que us recomanem molt i que ens va fer tancar el dia amb la panxa plena i l’ànima contenta.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 