5 de FEBRER: La Catedral i la Giralda, Barri de Santa Cruz, Plaça del Cabildo, Passeig pel riu
Vam aterrar a Sevilla a les 13h i tot el procés posterior a l’aterratge va ser extremadament fluïd. Cap control pel tema del COVID, el cotxet va arribar prou de pressa i l’autobus EA (que per cert val 4€ per persona) ens va deixar al centre en 32 minuts clavats. Vam anar directes a dinar a la Bodega Santa Cruz, mític bar-restaurant de tapes al barri del mateix nom i a tocar de la Catedral i la Giralda. Vam haver de fer una mica de cua (dissabte, 14:30… normal) però va valdre la pena per fer un primer tast dels productes típics d’aquest tipus d’establiment.
Vam tastar flamenquines (un de roquefort que a la Greta li va encantar), pavía de lluç, croquetes, minientrepans i un munt de platets. Tot per 19€.
Tocava fer un passeig pel barri de Santa Cruz, antic barri jueu i una de les perles de la ciutat. A banda de la seva ubicació privilegiada, passejar pels seus carrers estrets, amb les cases de colors i els preciosos patis interiors de moltes d’aquestes cases és deliciós. És molt recomanable perdre’s pel barri i no trobar-se fins al cap d’una hora aproximadament, moment en que nosaltres vam dirigir-nos a la Catedral de Sevilla, la catedral gòtica més gran del món. És impressionant tant per fora com per dins i el fet de que tinguis accés a la Giralda des de l’interior fa que la visita (12€ per cap l’entrada a ambdues atraccions) sigui molt completa. De la Catedral jo us recomanaria moltíssim el Retaule Principal, l’Altar de Plata i la Tomba de Cristóbal Colon, que és preciosa.
A la Giralda s’hi accedeix per un dels laterals, no patiu que està prou ben senyalitzat. Us demanaran l’entrada (no la tireu un cop visitada la catedral) i aleshores podreu començar l’ascensió per les 35 rampes, record del temps en que la Giralda era el minaret de l’antiga mesquita de la ciutat i el soltà volia pujar a veure les vistes però no cansar-se. D’aquesta manera i amb el pretext de que pujar a fer la crida a la pregària a peu era poc pràctic, es va decidir que no hi hauria escales sinó rampes. Durant la pujada aneu tenint diversos miradors en totes direccions amb unes vistes xulíssimes de la ciutat. Un cop a dalt és probable que si hi esteu una estona sonin les campanes, que fan un soroll exagerat. Avisats esteu. Ara, les vistes valen molt la pena.
Vam tornar a baixar a la catedral una estona per acabar de fer la volta i vam sortir pel Patio de los Naranjos, una altra de les reminiscències de quan la catedral era una mesquita. De la mateixa manera que la Puerta del Perdón, que és per on se surt un cop atravessat el pati i que va ser la primera per la que es podia accedir a la catedral.
Un cop feta la visita “imprescindible” vaig passejar la Mar i la Greta per la zona del centre fins anar a parar a un dels meus llocs preferits de la ciutat, sobretot quan fa una calor insoportable i necessites una mica d’ombra. Es tracta de la Plaza del Cabildo, un raconet encantador amb uns arcs preciosos decorats amb petits frescos de colors càl·lids.
Vam passejar fins al riu per veure la famosa Torre del Oro (a la que la Mar rebatejaria com a Torre del Loro durant tot el viatge) però no hi vam pujar, això ho deixàvem pel dia següent. Vam seguir passejant seguint el Guadalquivir i vam entrar al Parque de Maria Luisa perquè la Gret tingués una estona llarga de joc. No sé què tal ho porten les vostres criatures però per ella el dia que arribem és un dia que s’ha de prendre amb calma. Entre l’avió, les visites i les emocions d’un lloc nou, és important que tingui els seus espais.
Es va gronxar, va gatejar i vam riure una estona amb les noves paraules que estava aprenent (sobretot li va quedar molt “cavall” ja que amb tants carruatges es va passar tot el cap de setmana distreta veient-ne) i vam anar cap a l’hotel. No és el tipus d’hotel que natros hauríem triat però era un smartbox i ja ho diuen que “a caballo regalado…”. Estava poc cèntric (al costat del camp del Betis) i era el típic 4 estrelles que es veu molt bonic però que després no n’hi ha per tant.
L’atenció, això si, va ser exquisita i com que ja era tard, un cop deixades les maletes vam baixar a sopar al gastrobar de l’hotel per no haver de sortir i buscar. La Greta està acostumada a sopar a les 19:30-20 i éren més de les 21… En general vam sopar bé, començant per uns natxos deliciosos i seguint amb la primera pizza de la Greta (li va encantar) i una hamburguesa que estava prou bona.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 