19 DE SETEMBRE: Sainte Chapelle, Notre Dame, Òpera Garnier, Galeries Laffayette, Església Madeleine, Plaça de la Concòrdia, Camps Elisis, Arc de Triomf, Torre Eiffel
Vam llevar-nos ben d’hora per aprofitar el dia al màxim i ens vam dirigir cap al primer objectiu del dia i un dels llocs més espectaculars que es poden visitar a París: la Sainte Chapelle. La cua ens va espantar una mica perquè era força llarga i semblava no avançar gaire, però al final en 20 minuts érem dins. És una veritable joia del gòtic i no parlo només a nivell estètic/arquitectònic (que fa goig); entrar a la capella i veure tots aquells vitralls altíssims et fan valorar encara més com han aconseguit generar tants espais per recobrir-los de vidres de colors. En concret són 1.113 escenes de la bíblia (des del Gènesis fins a la resurrecció de Crist) en 15 vitralls d’entre 13 i 15 metres d’alçada, una bogeria. El pis de baix és bonic però pujar a la part superior, on només teníen accés el rei i el seu cercle més íntim, és inexplicable, hiptònic, meravellós.
De fet vaig gravar un vídeo pujant les escales que dónen accés a la capella superior i quan vaig arribar a dalt i vaig veure els vitralls, gairebé em cau la càmera a terra.
Vam vorejar el Sena fins a la Catedral de Notre Dame, on és inevitable sentir una pena enorme pel que hi va passar el 15 d’abril de 2019. L’incendi no ha esborrat la bellesa de la seva façana però tots patim per saber en quin estat quedarà la resta de la seva estructura i si els vitralls podran ser refets (la juntura dels vitralls es fa amb plom així que durant l’incendi el plom es va fondre i molts vitralls es van desmuntar o destruir). Notre Dame és una de les catedrals gòtiques més antigues del món i la seva importància històrica és cabdal, no obstant és on es va celebrar la coronació de Napoleó i la canonització de Joana d’Arc.
Volíem fer una ruta que ens proposava la lonely planet, així que vam marxar del centre per dirigir-nos a l’Òpera Garnier, des d’on volíem iniciar-la. Així la fèiem en l’ordre invers al que deia la guia i des del punt final, a l’Arc de Triomf, ens podíem acostar a la Torre Eiffel per veure-la il·liuminada. Però no ens avancem.
Passejant en direcció a l’òpera vam passar per edificis tan emblemàtics com el Centre Pompidou i l’Hotel Deville; i és que a París miris on miris i passegis per on passegis, trobes meravelles arreu. Vam trobar un bistrot molt maco on la carta feia molt bona pinta així que vam decidir menjar-hi. Vam demanar tàrtar de vedella, una tartine deliciosa i una amanida cèsar i la veritat és que el menjar és tan bo com l’atenció, que va ser exquisita. Es diu Bistrot des Victoires i hi heu d’anar.
Ara si vam anar cap a l’Òpera Garnier per iniciar el recorregut i l’edifici per fora ja fa patxoca. Però per dins… és una bogeria. Diuen que el Palau Garnier va ser construir per ordre de Napoleó III després d’un intent d’assassinat. Va dir que volia una nova òpera on pogués anar segur i tranquil, així que es va fer construir no només el palau sinó també una avinguda (que per fer-la van expropiar cases d’un munt de famílies) per arribar-hi. L’interior és magnífic, amb el vermell i or característic dels teatres clàssics i les escales són una meravella. Destaca també el sostre de Chagall on hi ha escenes de 14 òperes.
Va ser l’únic monument que vam haver de pagar ja que eren les Jornades del Patrimoni Europeu i la majoria de punts d’interès eren gratuïts, però vam pagar encantats els 10 euros ja que és preciós. Com a última curiositat, el dia de la inauguració, el pobre arquitecte va haver de pagar de la seva butxaca l’entrada per l’estrena, ja que al haver tingut tractes amb Napoleó, li van fer el buit i no el volíen entre les autoritats que presidien l’acte.
Creuant el carrer hi ha les famoses Galeries Laffayette, que semblen una ltre teagtre o una òpera més que unes galeries. El color daurat i la cúpula li dónen un aspecte de riquesa, fet que es corrobora quan veus les botigues de marques caríssimes extranyament plenes de gent. Vam veure cues realment llargues davant botigues on nosaltres mai ens podríem permetre comprar res i molts eren turistes que hi havíen anat especialment.
Nosaltres ens vam limitar a passejar i a pujar a l’ascensor per anar a la terrassa, on hi havia unes vistes xulíssimes de la ciutat, amb l’òpera en primer pla i la Torre Eiffel sobresortint pels edificis, majestuosa. Crida l’atenció que per arribar a l’últim pis no hi ha ascensor, així que vam haver de posar el carro a unes escales mecàniques (traient la Greta abans, no penseu malament de nosaltres).
De fet a l’ascensor ens vam discutir amb tot de franceses que no ens deixaven entrar. Estava especificat que l’ascensor era només per cotxets, caidres de roda i similars i no hi va haver manera de que sortissin.
Vam baixar cap a la Plaça de la Concòrdia i pel camí ens vam trobar l’Església de la Madeleine, molt curiosa pel seu aspecte de temple grec. Abans de fer la volta per una de les places de la ciutat vam fer una estona de parc amb la Greta a un dels jardins dels Camps Elisis, on vam agrair que es pogués seure a la gespa, fet no molt comú a París.
Ara si vam arribar-nos a la plaça i és una zona realment caòtica. Diuen que és una de les 3 més grans d’Europa però realment l’espai de plaça no és tan gran. Tot i això, és realment bonica amb les fonts i l’obelisc de Luxor. És curiós perquè Napoleó era força procliu a “exportar” coses dels seus viatges (per no dir robar o expoliar) però en aquest cas va ser el virrei d’Egipte qui va voler fer una ofrena en forma del mencionat obelisc.
La Plaça de la Concòrdia té, a més de l’estètica, una importància cabdal en la història de la ciutat. És on es va instal·lar la guillotina per la qual van passar més de 1.200 persones, entre elles algunes de tanta importància com el rei, Lluis XVI, Maria Antonieta o Robespierre. Justament per això es va donar el nom a la plaça un cop acabada la Revolució Francesa, per intentar que les coses es calmessin una mica.
Vam passejar pels Camps Elisis aprofitant que s’havia tallat el trànsit per la celebració de les Jornades del Patrimoni Europeu i ens vam anar acostant a l’Arc de Triomf, que feia una fila tota curiosa amb l’embolcall que el cobria. Es tractava d’un homenatge pòstum a l’artista búlgar Christo, que havia ideat el projecte anys enrere.
L’Elisi era el lloc on segons la mitologia grega anaven a descansar després de la mort herois i gent virtuosa. D’aquesta manera es va voler enaltir encara més la sensació que hom sent quan hi passeja; una avinguda enorme, farcida de palaus, com el Gran Palau i el Petit Palau, amb una zona de jardins i una altra amb galeries i establiments molt exclusius.
Per fi vam arribar a l’Arc de Triomf, on era una veritable odissea accedir. Estava tot vallat i havies d’accedir per uns controls força estrets on s’agrupava moltíssima gent. Un cop dins vam poder contemplar-lo en tota la seva magnitud (és gran, eh?) i tot i que no podíem apreciar alguns dels seus detalls al estar tapat, vam imaginar Napoleó entrant a la ciutat després de la batalla d’Austerlitz com ell hauria volgut i hauria fet patxoca.
Lamentablement l’arc no es va acabar a temps i només va poder creuar-lo un cop mort i es va haver de conformar amb creuar l’Arc del Carrussel.
Crida l’atenció també la Tomba del Soldat Desconegut, una de les moltes que podem trobar arreu del món. Es tracta d’un homenatge al més d’un milió de francesos que van perdre la vida durant la Primera Guerra Mundial. Es va instal·lar sota l’arc el 1920 i el 1923 es va encendre la flama que es revifa cada vespre i que segons explica la llegenda, va apagar un turista mexicà que anava begut orinant a sobre. Potser per això ara està envoltada de cadenes.
Volíem agafar un bus per arribar-nos a la Torre Eiffel però el mateix tall de trànsit que ens havia fet gaudir del passeig pels Camps Elisis ens va jugar una mala passada ja que no hi havia busos circulant fins la torre. Vam fer una passejada mentre es començava a fer fosc i vam arribar a Trocadero just per fer unes fotografies i que comencés a diluviar mentre ens sopàvem uns creps deliciosos. Us he de dir que durant tot el viatge la vam veure de lluny i pensàvem “tampoc n’hi ha per tant” però quan la tens davant, és realment impressionant. I quan s’il·lumina, et cau la baba.
La Torre Eiffel amb els seus 246 metres és probablement l’edifici més emblemàtic de la ciutat i és curiós perquè havia de tenir un pas efímer per la ciutat. Es va fer construir per l’Exposició Universal de 1889 i no es van esmerar en posar-li un nom massa espectacular ja que un cop acabada l’exposicio havia de ser desmuntada i portada a Sevilla. De fet als francesos mai els va agradar l’estructura, massa metàl·lica pel seu gust. Deien que “París és de marbre i d’or, no de ferro” i fins i tot Guy de Maupasant afirmava que menjava sempre que podia dins la torre per no haver-la de veure. Va ser un element ben senzill el que la va salvar de marxar: l’antena. Gràcies a ella es va convertir en un element clau per les comunicacions de la ciutat, sobretot durant les guerres mundials, en que va ser l’epicentre de les operacions militars i de defensa de la ciutat.
Un cop fotografiada de dia, de nit, del dret i del revés, vam agafar un barquet de Bateaux Parisiens just entre la torre i el riu que et fa una ruta circular passant per alguns dels llocs més bonics de la ciutat. És cert que jo quan m’ho van explicar m’imaginava una il·luminació més espectacular (sobretot venint de la Torre Eiffel, que fa impressió), però poder veure’ls des del riu ja és bonic. Jo us el recomano però no crec que sigui una cosa imprescindible de fer a París, no ho inclouré al meu Top 10.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 