1 D’OCTUBRE: Hundertwasserhaus, Prater
Vam arribar a l’aeroport de Viena i teníem la primera decisió per prendre: com anar a la ciutat. Veureu a moltes guies i blogs que us ofereix l’opció d’agafar el tren express a la ciutat que en 15 minuts us deixa al centre. Jo us recomano que agafeu el tren regular que en tarda 24 però en comptes de costar-vos 12 euros, us en costa 4,2. Ens va deixar a l’estació de Wien Mitte i en 10 minuts més caminant ja érem al nostre airbnb, a dues passes (gairebé literals) de la Catedral de Sant Esteve. De camí vam creuar per Stadtpark (molt bonic) i quan hi vam arribar ens vam endur la sorpresa de saber que en aquell mateix edifici havia viscut Franz Schubert. Ara, fins aquí les coses bones, no us el recomanaré massa perquè els llits éren extremadament tous i el soroll a la nit força molest.
Vam triar per dinar el Bitzinger Wurstelstand, un lloc força típic on l’especialitat són les salsitxes. En general estaven bones però vam trobar que les patates fregides no éren massa lluïdes i totes les salses quedaven al fons del pa (fan un forat amb una peça, hi fiquen la salsa i per últim la salsitxa, això provoca el que us deia de l’excés sobtat de salsa). Ens va costar 31€ (5 salsitxes, unes patates i una cervesa per la matriarca) i ens ho vam acabar menjant a unes obres, ja que no acabàvem d’ubicar-nos, típica cosa que et passa quan acabes d’arribar a una ciutat nova.
Vam anar cap al metro on ma mare va decidir que ella aniria bitllet per bitllet (li sortien realment econòmics) i nosaltres vam agafar una targeta de metro de 48 hores que ens va costar 14,10€. Ens va sorprendre que a les taquilles no hi ha cap porta que s’obri i es tanqui, pots passar lliurement validis o no el teu títol de transport.
El nostre destí éren les cases Hundertwasserhaus, a les que dóna nom el seu arquitecte i que es caracteritzen per alternar superfícies irregulars i de diferents colors amb elements naturals i vegetació. De camí vam comprar unes fruites per picotejar i quan hi vam arribar vam trobar que potser era un gra massa comparar-ho amb el modernisme català com havíem vist en alguna guia.
A banda dels habitatges hi ha un petit museu i una galeria a conjunt on podeu entrar i comprar-hi souvenirs o prendre una copa. S’ha de dir que independentment de les comparacions, curioses ho són.
Ens havíem planificat per fer la part nord el primer dia, així ens quedaven sobretot coses pel centre per veure el dia següent així que xino xano vam dirigir-nos cap al Prater, que va ser la zona de caça preferida de la reialesa durant molts anys però que des de 1776 està obert al públic. No el vam fer sencer pero ens vam passejar per la seva avinguda principal, el Hauptalle, envoltats de castanyers i amb la nòria a l’horitzó, cada cop més a prop.
I és que si parlem del Prater i de la seva obertura al públic, aquesta va tenir el seu moment àlgid el 1895 quan s’hi va inaugurar el primer parc d’atraccions del món amb la seva mítica i icònica nòria que arribaria dos anys més tard. És curiós perquè algunes de les atraccions, com la mateixa nòria, encara són les originals de l’època.
Vam fer una volta per la zona però teníem clar que volíem pujar-hi així que vam pagar els 12€ per cap que val i ens vam disposar a gaudir del trajecte i de les vistes. Ens va cridar l’atenció que un dels vagons estava ocupat per una parella que sopava i no devíen ser els únics, ja que algunes més no acceptaven passatgers perquè estaven reservades. La nòria va a una velocitat realment suau que et permet anar passejant per la cabina, veure la vista i fer fotografies còmodament i els panells superiors amb els mapes t’ajuden a identificar els punts d’interès.
Vam agafar de nou el metro per tornar cap al centre i no vam poder evitar fer el tafaner a la catedral mentre es feia l’hora de sopar. Des de fora ja ens tenia enamorats, tan esvelta, tan enorme i amb aquelles rajoles de colors. He de dir que per dins no es queda gens curta. Com a curiositat, hi ha una campana mítica que es diu Pummerin de la que els vienesos estan molt orgullosos ja que la van fer fonent els canons que l’exèrcit turc va deixar quan van marxar amb la cua entre les cames.
Ara sí ens vam dirigir al Der Bettelstudent, un altre dels llocs que tenia marcats per menjar i que ens va oferir llums i ombres. La meva germana no va tenir massa sort amb l’elecció vegetariana ja que l’hamburguesa vegetariana va resultar ser una rodanxa de formatge de cabra fregida i els dumplings éren una massa de farina i ou tots curiosos. He de dir però que l’schnitzel era boníssim i algunes de les coses patatoses que vam demanar estaven força bé.
Vam utilitzar el truc de París (que a Viena també està acceptat i força extès) de demanar aigua de l’aixeta i nomes jo vaig voler tastar una cervesa, que va resultar estar boníssima. Total: 15€ per cap. Gens malament.
Vam donar per finalitzat el dia d’adaptació amb 18.000 passes i arribant a casa sense googlemaps, senyal que ens començàvem a ubicar pel centre. Ens havíem llevat a les 7 així que vam caure tots bastant d’hora.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 