Xina té uns transports igual o més eficaços, ràpids i puntuals que Japó.
Després d’estar tota la vida passant estius a la Costa Brava, fer unes vacances a l’altra banda del món per estar a la platja em sembla perdre el temps i tirar els diners.
La visita a la tribu masai durant el safari em va semblar una turistada, més dirigida a monetitzar el seu estil de vida que no a que aprenguem res ni a viure una experiència autèntica.
Viatjar a Japó a l’agost és caríssim, moltes opcions d’allotjament econòmic estan bloquejades per grans operadors turístics i el clima (arribant a quasi 50 graus de sensació tèrmica) fa que no puguis gaudir de la mateixa manera que si hi hagués un clima una mica menys infernal.
Totes aquestes frases responen al mateix: la gestió de les expectatives. Lamentablement ens costa molt dir coses “dolentes” dels viatges perquè això ens genera un conflicte d’estatus o de “no ser tan bon viatger”, quelcom extremament ben valorat avui en dia.
No hi ha un bon o un mal viatger ni es neix sabent tot el que cal per moure’s per tot arreu sense caure en les famoses “turistades”. El problema en aquest sentit és que si a tothom li costa tant criticar les seves vacances… com ens podem refiar de les recomanacions?
Molts cops quan pensem en un viatge regirem blogs, YouTube, contactes i moltes altres opcions per fer-nos una idea del que s’ha de veure, com moure’s d’un lloc a l’altre, quants dies necessitem per fer l’itinerari que ens agradaria…En aquell moment estem posant tota la nostra fe en la gent a la que escoltem per decidir si anem a veure un temple o un altre, si una ciutat mereix una visita més o menys curta o quins llocs on menjar volem tastar.
En aquest sentit, no estic dient que no us refieu de ningú. Ni molt menys. Simplement us proposo que feu com quan existien els videoclubs i busqueu una persona que, no cal que pensi exactament com vosaltres, però si que us conegui o us entengui el suficient per saber quina recomanació fer-vos. O simplement que posi la informació sobre la taula de forma objectiva (o el més objectiva que es pugui, vaja) i que us plantegi les coses tal com són.
No ens faci por reconèixer els errors, les turistades o fins i tot quan hem pecat de “pesseteros” i hem acabat amb un escorpí a la dutxa. Aprenem a viatjar a base d’experiències però també per errors comesos, tòpics perpetuats o quan, mirant en perspectiva, ens plantegem algunes de les coses que hem fet viatjant.
Jo, per exemple, vaig fer un safari a Tanzània amb una empresa que em va donar un bon servei però, sabent ara el que sé, potser aniria directament a una font local per garantir que el preu sigui just, que la persona que fa més pel teu benestar en aquella setmana tan intensa s’endugui el que li pertoca i que no hi hagi tants intermediaris que inflin el preu. I no és res dolent. M’ho vaig passar molt bé, va ser una experiència enriquidora, però potser s’ha de ser una mica crític i pensar si podem contribuir a una manera de viatjar una mica més justa i més sostenible.
Quina és la idea de tota aquesta pseudo reflexió/rotllo patatero? Que viatjar és molt bonic, una de les millors coses en les que podeu invertir el vostre temps, els vostres diners i les vostres energies. Però no caiguem en el “borreguisme”, per favor. Siguem sincers, siguem honestos i siguem conseqüents quan parlem dels viatges. Es pot menjar per un euro a Vietnam? si i molt bé. Tots els àpats us costaran això? No necessàriament i menys si a cada àpat et fots una cocacola, que ja et val el mateix que el plat d’arròs amb vedella. Trenquem una mica amb la dinàmica i tractem de no vendre els viatges com qui fa una redacció i no vol que li critiquin perquè li sembla que el critiquen a un mateix.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 