Categoria: Sin categoría

Com ja sabeu, la NBA és una de les meves grans passions. Ara la puc veure menys per horaris, però cada dia quan em llevo el primer que faig és mirar els resultats de la millor lliga del món i fins i tot veure el resum d’algun partit interessant. 

El primer cop que vaig anar a Estats Units, de fet, va ser perquè el meu ídol es retirava i el volia veure en directe abans que això passés. Vam canviar un viatge a Tanzània per fer la ruta per la Costa Oest.

Amb el pretext del bàsquet em vaig enamorar d’un país que té uns Parcs Naturals bestial: Vam fer part de la Ruta 66, vam visitar Grand Canyon, Antelope Canyon i Monument Valley entre d’altres i vam veure dos partits de la NBA. Un al mític Oracle Arena d’Oakland i un altre a Los Ángeles. Fins i tot ens vam casar a Las Vegas!

L’any següent vaig tenir la sort de conèixer 3 xalats a la feina que seguien la NBA tant com jo i que al mes de tornar del viatge de noces a Vietnam em van acompanyar de nou a Los Ángeles per veure dos partits més. Amb ells, amb els Cachopos, vaig anar també un parell d’anys després a San Francisco i Sacramento en el famós Trombotrip on en 5 dies vam veure 2 partits de la NBA i un de la NFL. I ja per lliure vaig fer dues escapades a Nova York així que just abans de marxar cap a Boston, comptava amb 9 partits de la NBA a l’esquena.

Però cap de playoff i cap al TD Garden, un dels estadis més calents de la NBA tant per l’ambient, com la gent i l’estadi del que durant anys, per mi, ha estat el gran rival del meu equip, probablement una rivalitat que només iguala un Barça-Madrid de futbol.

Mentre esperàvem el nostre vol cap a Boston vaig comprar l’entrada pel partit per així assegurar-me que no em quedava sense i, tot i que hi havia pàgines prou embolicades, vaig poder fer-ho per ticketmaster en poc més de 5 minuts. L’entrada en si valia 155€ però amb les taxes i tota la pesca em va acabar sortint per 205€; gens malament per tractar-se d’un partit de playoff, on els preus solen oscil·lar entre els 300 i els 4.000€ (i la visibilitat era acceptable, no em va tocar darrere d’una columna).

El dia del partit, com sempre, vaig anar una hora i mitja abans al TD Garden per no perdrem res. L’accés a un estadi de la NBA sol estar ben comunicat però es fan taps i volia poder passejar-me per dins abans no comencés el partit. 

Duia l’entrada en un codi QR així que després d’una lleu revisió (anava només amb una ronyonera on hi duia la bateria externa, el cable, el moneder, el mòbil i la meva ploma d’adrenalina per les alèrgies) vaig enseyar el codi al senyor de la maquinota i ja era dins. He de dir que l’accés a l’estadi és facilíssim: baixes a l’estació de North Station i des del propi metro pots accedir a l’estadi; només has d’anar seguint les samarretes dels Tatum, Horford, Brown i companyia. 

Un cop dins imaginava que la meva entrada no tindria una vista massa bona així que em vaig dirigir a la primera planta per veure el parquet i l’inici de l’escalfament dels jugadors des d’una posició on gairebé podia tocar-los. Em va semblar un estadi xulíssim i es notava que era un dia especial, ja que l’ambient i la música resultaven certament corprenedors. 

Vaig fer un ull a les paradetes de menjar i per no trencar la tradició, vaig demanar un bol de crispetes “més que grans” i un got de refresc commemoratius, tots dos amb imatges de l’equip. Seria un souvenir xulíssim per fer servir a casa veient la NBA al sofà. Ara si, em va tocar pujar unes quantes escales per arribar a la posició des d’on veuria el partit. Prou bé les vistes, molt millor del que esperava pel preu que havia pagat i ben a prop de la gent que més animava de tot el TD Garden.

A mida que s’acostava l’inici de partit, sl’ambient es va fer més i més eixordador, entre les projeccions a les pantalles, les presentacions dels jugadors i un públic entregadíssim fins a límits exagerats. Només us diré que a mig partit un noi de darrere meu, celebrant una cistella, va acabar tres files més avall sobre d’una pobre senyora que es va quedar amb les ulleres tortes i el coll una mica adolorit. Al noi el van fer fora del recinte tot i que va tornar per recollir les seves ulleres de sol que havia perdut durant la caiguda. 

De fet al meu costat es van asseure dos armaris pèlrojos de 2×2 que van ingerir la mateixa cervesa en les 3 hores de partit que la que dec haver begut jo l’últim any. I aquí ve l’anècdota del partit: 

Com que quan vaig arribar no hi havia ningú assegut la meva esquerra i anaven a fer la cerimònia de l’himne (imperdible per qualsevol aficionat), vaig decidir agafar una samarreta commemorativa de més per sortejar. Vaig col·locar la meva al seient buit durant l’himne i quan va acabar les vaig agafar totes dues i les vaig enrotllar a la meva dessuadora. Quina va ser la meva sorpresa quan van aparèixer els dos armaris empotrats, un dels quals es quedaria sense samarreta. 

Vaig estar temptat de dir-los que m’havia equivocat i sense voler n’havia agafat dues però els vaig veure tan poc interessats en les samarretes, en el partit i en general en res que no fos la cervesa, que vaig pensar que les gaudiria més algú de Barcelona que no ells. Tot i això vaig estar en tensió durant tot el partit perquè no s’escapessin del farcellet i quan va acabar el matx les vaig guardar dins el pot de les crispetes (buit) per evitar que m’enganxessin.

El tema és que jo duia una samarreta una mica especial, una samarreta que em va fer el meu amic Enric on hi surt el Kobe Bryant, un dels millors lakers de la història. Com anar al Santiago Bernabeu amb una samarreta de Messi, Ronaldinho o Puyol. Però clar, si em posava la dessuadora, es descobriria que tenia dues samarretes. Podreu entendre millor la meva tensió amb aquesta carta escrita per un aficionat dels Celtics al Kobe Bryant quan va anunciar la retirada:

Estimat Kobe Bryant,

T’odio.

Em pots culpar? Com a fan dels Celtics he anat contra tu durant dos dècades. Vaig gaudir de la teva agonia quan els meus Celtics et van vèncer a les Finals de 2008. Paul Pierce s’ho mereixia molt més que tu, que ja tenies tres anells en aquell moment.

Pero tres no èren prou per tu. Vas obtenir la teva venjança i en última instància el teu cinquè anell mentre em trencaves el cor pel camí. Espero que tinguis clar que vas ser molt afortunat que Kendrick Perkins no jugués aquell setè partit.

He llegit la teva carta a Player’s Tribune avui i m’he quedat molt sorprès. No perquè anunciis una retirada que estava cantada sinó pel què m’ha fet sentir la teva carta.

A la meva ment estàs a la mateixa carpeta que Derek Jeter. Sou la classe de jugadors que els aficionats de Boston odiem més amargament però no per això us hem perdut mai el respecte. Vas jugar sempre de la forma correcta: amb passió, orgull i essent un gran professional.

Vau ser tots dos ser estudiosos del joc que vau perseguir la grandesa treballant més dur que ningú. Us heu convertit en icones generacionals als vostres respectius esports. Has abraçat cada repte, ho vas donar tot. Vas posar el teu cos al límit. Sabies com guanyar. Respectant el teu esport, el seu art i la rivalitat amb Boston.

El proper 30 de desembre marcarà la darrera vegada que jugues a Boston. Serà també la última oportunitat per als aficionats celtics d’animar el nostre equip contra el que probablement és el jugador més dominant en la ilustre història entre Celtics i Lakers.

Quan marxis, se n’anirà una part més de la rivalitat que un cop va dominar la NBA. Potser més endavant aquesta rivalitat reneixi amb cares noves. Potser no.

Així que quan arribis al Garden aquest mes, espero que la gent et porti a l’infern. Que et cridin amb més ènfasi que mai, fins i tot quan lluitàvem pel campionat. Espero que fallis cada tir lliure. Que mai oblidis què se sent envoltat de 17.000 fans que sagnen de color verd i que donaríen el que fos per veure’t fallar per últim cop.

Espero que guanyem als Lakers un cop més. I quan et substitueixin amb els meus Celtics guanyant de 20… aleshores crec que succeirà quelcom meravellós.

La gent del Garden deixarà de cridar-te. Ens aixecarem per mostrar-te respecte de la forma més sorollosa, amb l’ovació més atronadora que mai hagis presenciat. Cantarem el teu nom. Ens netejarem els ulls de llàgrimes. Serà el nostre comiat agredolç.

Diuen que no saps realment el que tens fins que ho perds. Així que, abans de marxar, només et vull donar les gràcies per ser molt més que un jugador de bàsquet. Per tota una generació d’aficionats a la NBA, tu has estat el bàsquet.

No em puc creure que estigui dient això… però realment t’enyoraré.

T’estimarem (i odiarem) sempre,

Un fan dels Celtics que no t’aprecia prou.

(No cal dir que transcrivint la carta m’he fet un fart de plorar. Sóc així, no puc – ni vull – evitar-ho)

El partit no va tenir massa història ja que els Celtics van guanyar força còmodament als Hawks però cada atac i cada defensa anaven acompanyats dels crits de guerra respectius a un volum entre alt i molt alt i als videomarcadors s’encarregaven de que cada cop que l’afició s’animava, la cosa no fes sinó agitar-se més. Un sorollòmetre clararament espatllat on tot i el sorollam no passàvem del verd o directament un rètol que deia “noise” quan els pobres d’Atlanta intentàven apropar-se al marcador n’eren els instigadors.  

La NBA és un show per l’espectacularitat de l’esport però també pels seus entretemps. Ara un concurs d’esmaixades infantil, ara un gos que agafa un frisbie llançat de formes acrobàtiques, càmeres que enfoquen els espectadors més bailongos perquè es llueixin… Et passa, literalment, volant. 

Pel mig us reconec que vaig plorar un parell de cops per la quantitat d’estímuls, per l’emoció d’estar al TD Garden i tenir la sort de fer realitat un somni tot i que hagués de fer-ho sense la Mar i la Greta. I he de dir que m’alegro de no haver portat la Greta perquè crec que la pobra s’hauria estressat una mica. El beisbol li va encantar però és un altre rollo super diferent. 

I res, que us recomano molt que aneu a veure un partit de la NBA, sigui de temporada regular o de playoff, perquè és una experiència espectacular. 

La Mar el primer partit que va veure, tot i no ser gaire fan de cap esport, el va passar d’empeus cridant com una boja “defense defense” i “warriors warriors” així que us podeu imaginar que distreu a tota mena de públics i podeu fer un anàlisi sociològic de la fauna americana super interessat. 

A tots ens ha passat i no ens n’hem d’avergonyir pas. Tots hem vist les fotos d’un amic i hem tingut unes ànsies irrefrenables de trencar el porquet i marxar a voltar pel món. Tots, alguna vegada, hem estat a casa mirant una sèrie o un documental i hem mirat de reull un vol a aquell indret tan encantador sentint-nos una mica culpables perquè no anem massa bé de quartos o perquè sabem que estem al límit de quedar-nos sense dies de vacances.

Jo sóc probablement la persona més capritxosa i impulsiva que coneixereu a la vida, així que us entenc i us encoratjo a, sense acabar sota un pont, buscar opcions per quan com jo ho anomeno, us estigueu viatjant a sobre. Perquè les dues variables amb les que treballem els viatgers són així de poc romàntiques: les vacances i els diners. Som veritables enginyuers ajuntant ponts, tornant una hora abans de trebalalr per no hgastar un dia de vacances i, si cal, fent 3 escales per tenir un vol a meitat de preu.

Què faig jo doncs quan em viatjo a sobre però la butxaca no acompanya? Us proposo 3 opcions que a mi em fan el pes, cadascuna a la seva manera:

1.- L’opció casolana: Vivim, per sort, en un país ple de coses boniques i amb un gran interès natural, cultural i gastronòmic. Una opció que us pot fer passar una mica “el mono viatger” és cercar una sortida d’un dia o dos a zones a prop de casa. Horta de Sant Joan, la Costa Brava, la Fageda d’en Jordà o un cap de setmana a Cambrils són opcions per les quals molta gent d’altres països paguen veritables fortunes i nosaltres les tenim a tocar de casa. Aprofitem-les, gaudim-les i si tenim criatures petites, ens pot servir també de pràctica abans d’embarcar-nos a fer una sortida més exigent a nivell de transport o logística.

2.- L’opció desesperada: Els ionquis viatgers tenim un moment de no retorn en el que estàs disposat a anar a gairebé qualsevol lloc per tal de satisfer la teva ànsia viatgera. Necessites l’adrenalina de pujar a un avió, sentir parlar la gent en un altre idioma, sentir noves olors o simplement sentir-te fora de la teva àrea de confort. En aquest cas toca agafar un metabuscador buscant l’opció més barata i l’època més econòmica i deixar que sant skyscanner faci la seva màgia. Probablement els primers destins que us apareixeran seran a Espanya. Palma, Madrid, Sevilla o Bilbao són opcions meravelloses i amb una oferta d’allotjament que ens pot ajudar a mantenir el “lowcostisme” del viatge. A coninuació, les grans ciutats d’Europa amb comunicacions arreu del món: A Brusel·les (molt bona opció ja que també t’acosta a Bruges i Gant), París, Londres, Lisboa, Roma o Milà sol ser fàcil volar-hi per 15-25€ si tenim certa flexibilitat horària i, com us comentava en l’opció espanyola, també hi trobem hotels o altres allotjaments per butxaques petites o una mica foradades (com la meva!).

Si voleu estalviar amb el tema de l’allotjament teniu opcions d’intercanvi com pot ser el CouchSurfing o directament el HomeExchange, que us recomanem moltíssim perquè, mes enllà d’estalviar diners en allotjament com estem buscant, es converteix en una experiència de viatge preciosa i molt autèntica, ideal per famílies amb criatures. I el fet de tenir una cuina fa que també puguis estalviar força en àpats si t’organitzes una mica.

3.- L’opció teòrica: Aquí és probable que em quedi sol o poc acompanyat, però algunes de les coses que més m’agraden de viatjar passen setmanes o fins i tot mesos abans d’arribar al destí. A partir del moment en què triem un nou destí, comença un procés com d’enamorament en el que necessito saber quantes més coses millor del lloc on viatjarem. Què s’hi visita, quantes zones divideixen la ciutat i quina és la seva història, les tradicions més curioses i com ho puc fer per optimitzar el temps al màxim per veure tot el que vull visitar i tenir temps de perdre’m una tarda o dues sense rumb fixe…

El que us vull dir és que potser no podreu viatjar en les properes setmanes però el que si podeu fer és organitzar o conèixer una mica més d’aquell viatge que tanta il·lusió us fa fer. Jo fa anys que tinc muntada una ruta de castells per Escòcia i no sé quan hi aniré. I tinc un mapa amb tots els punt d’interès que m’agradaria veure si un dia vaig a Xile i a Perú, pel simple fet de que quan cerqui un allotjament, pugui veure on l’he de buscar per optimitzar els itineraris. Tot el que tingueu fet us ajudarà a estalviar, a aprofitar millor el temps i a conèixer més el país o la ciutat que voleu visitar. Potser us sembla una tonteria però aribar a Tanzània coneixent els concepte “Pole Pole” et deixa molt més tranquil, perquè saps que és un país on les presses mai són bones.

Sinó sempre us queda la última opció, que d’inici no sona massa bé però que un cop t’hi poses, mola molt: agafa crispetes i un refresc, una xocolata desfeta i uns melindros o el que et vingui de gust i tria un dels teus viatges. (un que faci temps que no recordes) i mira les fotos recordant les anècdotes que hi vas viure. Mira la cara de felicitat que fas a cada fotografia. Aquesta és l’essència de viatjar i molts cops pensem tant en el que volem o el que necessitem que no valorem el que hem viscut i acomplert.

Fer una ruta per la Costa Oest d’Estats Units és un d’aquells viatges que tots o gairebé tots els que ens agrada voltar pel món somiem fer. Els paisatges de Monument Valley o Antelope Canyon, la Ruta 66, ciutats com San Francisco, Los Ángeles o Las Vegas fan que sigui un viatge impressionant en el que podem gaudir tant si anem en parella, amb amics o en família. En aquest post us vull compartir alguns consells, reflexions o propostes que a mi m’agradaria que algú hagués compartit amb mi abans d’anar-hi.

Per començar, dir que si anem als Estats Units, trobem habitacions d’hotel amb habitacions king size, el que fa del viatge un destí especialment atractiu i recomanable per compartir. A més, molt probablement llogareu un cotxe, que surt més a compte repartir entre 4 que entre 2, com és evident. I el que us deia, si dormim 4 en una habitació de dos llits, també estalviem.

Comencem ara si amb els punts que us havia preparat:

1.- LOS ÁNGELES VAL LA PENA

Molta gent que viatja als Estyats Units no té Los Ángeles com un destí turístic atractiu sinó com una via d’entrada a la Costa Oest però que no val la pena ser visitada. Volia trencar una llança a favor d’una de les ciutats que més positivament em va sorprendre del país. És cert que esperava no gran cosa però els canals de Venice, l’Observatori Griffith, el Passeig de la Fama, La Brea Tar Pits, Universal Studios, Farmer’s Market, els Lakers… Si no teniu massa temps, podeu dedicar un parell de dies i enllestir ràpid, però us puc garantir que Los Ángeles és molt més que les platges de “Los vigilantes de la playa” i Rodeo Drive.

2.- LA GASTRONOMIA

És cert que la majoria de les coses que tastareu o de les que s’alimenten els americans no tenen el glamour d’altres gastronomies. No és Itàlia, França o el Sudest Asiàtic però hem de reconèixer que costa molt no gaudir d’una bona hamburguesa, unes buffalo wings o ser immune als encants de la carn americana, una veritable delícia. Jo sempre que he anat cap allà he intentat tastar-la ja que ells mengen el que jo anomeno “carn de vaca vella” (de fet si t’hi fixes, als camps veus unes vaques enormes) i és realment deliciosa. A més els talls que ells solen consumir (ribeye, new york, filet mignon) i la forma de preparar-los és espectacular. També teniu una de les millors cadenes d’hamburgueses de tot el país, Umami Burger, on fins i tot els postres són en forma d’hamburguesa, utilitzant galetes per simular el pa i amb gelats a l’interior.

3.- LA RUTA 66 AMB CALMA

Molta gent per no dir tothom aprofita aquest viatge per fer un trosset de la mítica Ruta 66, que uneix el Pier de Santa Mònica amb la ciutat de Chicago atravessant el país. En aquest sentit jo us recomanaria dues coses: la primera, que no aneu per carreteres grans, aneu per la carretereta antiga i la segona, que la feu amb calma, aturant-vos a pobles com Kingman, Williams o Flagstaff, visitant el primer McDonalds de la història (ara convertit en museu) a San Bernardino, que busqueu el Bagdad Cafè al mig del desert de Mojave, que visiteu el poble fantasma de Cálico, etc. Ah, i no feu com nosaltres que per acostas-nos massa al desert vam deixar el cotxe aturat i vam estar 2 hores pensant que ningú ens trobaria perduts per allà.

4.- CASAR-SE A LAS VEGAS

Primer de tot puntualitzo que Las Vegas m’encanta i que fer una ruta pels casinos, pujar a veure la posta de sol a l’Stratosphere i anar a Freemont són IM-PRES-CIN-DI-BLES. Però el que molta gent vol fer quan va a “la ciutat del pecat” és casar-se, així que us recalco que el que passava abans quan una parella beguda anava i es casava… això ja no es pot fer. Ara s’ha de passar prèviament pel registre, omplir els papers, pagar i aleshores ja et pots casar. Què vull dir amb això? Doncs que si teniu la idea de casar-vos, mireu amb temps perquè no us surti per un ull de la cara i així aneu preparant la paperassa sense que us robi massa estona. Nosaltres vam enviar tota la informació entrant en cotxe al Strip, ens van recollir la tarda següent a l’hotel per anar al registre i d’allà ens van dur a la capella. Ens va costar uns 150€ triant un pack senzill, sense disfressar-nos ni fer disfressar el pobre reverend.

5.- PARCS NATURALS: QUINS? QUANTS?

En aquest cas la resposta és claríssima: TOTS! Els paisatges que trobes a Bryce Canyon, Monument Valley, Death Valley, Grand Canyon… Tots són impressionants! Si la limitació és el temps, mireu la ruta, quins us fan perdre més temps o quins us queden al costat dels llocs per on passeu, però si disposeu de temps “infinit”, visiteu-los tots perquè valen moltíssim la pena. Grand Canyon i Death Valley per exemple solen ser fàcils d’encaixar a l’itinerari i Bryce Canyon no tant.

6.- TORNAR PEL MATEIX CANTÓ?

Un dubte que sorgeix força sovint a l’hora de planificar una ruta (i més aquesta) és: tornar pel mateix cantó pel que has començat o acabar-lo a l’últim punt de la ruta? En el cas que ens ocupa, influeix el tema del cotxe, ja que tornar-lo a un altre punt pot suposar en alguns casos un cost extra però, sobretot, la possibilitat de tornar per la Big Sur, la carretera que ressegueix la costa i on trobes pobles xulíssims, paisatges impressionants i vàries colònies de lleons marins dignes de fer-hi una visita.

7.- ALTERNATIVES PEL FRED

Sé que molta gent farà aquest viatge a l’estiu, ja que és quan la gent té més opcions de tenir vacances, les criatures no van a l’escola… Però també que molts opteu per anar fora de temporada per no trobar tanta gent, així que us volíem comentar una cosa sobre les opcions que teniu si aneu en èpoques de fred. Per començar, tingueu en compte que hi ha carreteres de muntanya que tanquen, així que depen de l’època és probable que no pogueu accedir a Yosemite o al Sequoia National Park. A nosaltres ens va passar i vam fer la volta passant per la zona del Llac Tahoe, que us recomanem moltíssim. De fet és una zona que a l’estiu acull banyistes i a l’hivern, esquiadors, envoltat d’un paisatge espectacular. I direu? Si a l’hivern no està tot obert, perquè anar-hi? Us donaré un motiu de pes: anar a Estats Units i no veure la NBA, la NFL o la NHL és un (mini)pecat. Més enllà de l’esport en si, dels estadis, la fauna que hi veus… és un show que s’ha de veure i s’ha de viure. La Mar té un interès nul en qualsevol tipus de disciplina esportiva i als 3 minuts del seu primer partit de la NBA estava dreta cridant sense saber ni tan sols què estava passant. Tota època té la seva part bona, ja que veure Grand Canyon nevat és preciós i s’agraeix que a Death Valley faci una calor infernal però no mortal.

A petició vostra via instagram (@deshinjukualserengeti), hem recopilat el que per nosaltres és, a dia d’avui, el Top 10 de situacions on més pànic hem passat anant de viatge. Per triar les 10 anècdotes finalistes hem avaluat la proximitat de la mort (sigui física o emocional en aquell moment) i, a posteriori, el potencial perill que corríem durant la situació. Ens hem decidit per 10 moments que ara ens semblen més o menys graciosos però que, quan els vam viure, un dels dos o tots dos vam pensar que ens havia anat de poc. Per fer-ho més èpic, hem posat títols xulos i així no és un ordre purament numeral, tot i que no estan ordenades en ordre de més pànic a menys o a l’inrevés.

LA NIT DE L’ÓS

Ens trobàvem a Mamooth Lakes, arribant de nit a un hotel envoltat d’una capa de neu de gairebé un metre. De fet, havien apilotonat neu a la piscina creant una imatge ben surrealista, com si un iceberg sortís de dins. Al fer el checkin ens van explicar que un ós havia (LITERALMENT) destrossat un cotxe perquè havia sentit olor de fruita i un cop l’havia rebentat, havia descobert que l’olor provenia d’un suavitzant de maduixa. A les fotos que havíen fet com a avís pels nouvinguts es definien les rodes però la resta, eren tot de ferros torts i aixafats. Dels vidres, cap rastre. Total que ens van venir a dir que no deixessim res que pogués atraure els ossos al cotxe i si, com era el cas, teníem una habitació a peu de carrer, vigilessim també perquè rondaven per allà. No és que tinguessim menjar, és que dúiem patates fregides, cecines de diversos tipus, fruites i algun embotit. Vaja, un festí per a potencials óssos. Vam amagar-ho tot al lavabo, que era la zona més allunyada de la porta, però ni així vaig aconseguir relaxar-me per dormir dels nervis d’imaginar un ós rascant la porta. La Mar, som sempre, va roncar tranquilament.

ACOMIADANT L’NGORONGORO

Durant la nostra visita al preciós cràter del Ngorongoro vam tenir força aventures: l’atac dun milà negre que quasi li roba el dinar a la Mar, baixar a fer pipi i als dos minuts trobar una família sencera de lleons, la proximitat de grups d’elefants… tot molt emocionant. Però res em va fer tanta impressió com quan vam iniciar la pujada per un camí de sorra sense cap mena de barana en el qual cada cinc minuts una roda quedava semipenjada del precipici. I no us imagineu la velocitat a la que conduïa el nostre guia, el Godfrey. El punt culminant va arribar quan ens va confessar que era força habitual que els elefants utilitzessin aquell mateix camí per pujar i baixar del cràter. Li vam preguntar què passaria si ens trobavem elefants, ja que no hi havia espai. La seva resposta va ser una gran rialla. Per sort, no en vam trobar cap.

EL PITJOR “GUIA” DE MARRAKECH

Si heu viatjat al Marroc sabeu que és força habitual que la gent us assalti al carrer i s’ofereixi a dur-vos a on us dirigiu per un mòdic preu. El problema és que molts cops et porten a l’altra punta de la Medina i et demanen encara més diners per tornar-te a apropar a la zona on realment volies anar. Evidentment, tots podem caure en l’error quan no saben com funciona el tema, cosa que ens va passar a nosaltres a Marrakech. La cosa es va posar peluda quan el “guia” en qüestió es va posar violent i volia endur-se les meves ulleres de sol com a pagament per portar-nos a un lloc on no havíem demanat anar. Li vam dir que ni li pagaríem ni li donariem les ulleres de sol, ell ens va intentar intimidar i vam acabar marxant i xiulant. Trobes gentussa a tot arreu, però a Marrakech vam trobar generalment gent estupenda.

NIT AL CEMENTIRI

Havíem anat a Koyasan per viure l’experiència de dormir en un temple i poder visitar el cementiri més famós de Japó, l’Okunoin. Vam estar més de dues hores passejant-hi, llegint a la guia tots els secrets i llegendes i ens va encantar. Molt. Moltíssim. El tema és que la meva germana, que hi havia estat dos anys abans, ens va recomanar que hi anéssim de nit que era tan i quant bonic, així que vam agafar un autobús des del nostre temple i hi vam anar, tot i que ens jugavem quedar-nos a dormir al carrer ja que els temples es tanquen bastant d’hora i et pots quedar fora. Vam baixar del bus i vam detectar dos problemes: al cementiri no hi havia cap més llum que algun fanalet i alguna espelma (insuficients totalment per veure més enllà de dues passes) i no teníem transport per tornar ja que el darrer bus ens marxava davant dels nassos. Vam decidir entrar, total ja no podíem perdre l’autobús; vam posar-hi la nostra millor intenció, però la visita era totalment inviable i vam estar a punt d’entrebancar-nos amb pedrotes i branques vàries vegades. I, siguem sincers, un cementiri amb una nit tan negra no és el lloc més agradable pel que passejar i més havent vist serps durant la visita matinal. El pànic en aquest cas és per acumulació, ja que un cop fora del Okunoin vam haver de quasi córrer per un poble fantasma (els temples anaven tancant i no es veia ningú pels camins) i en yukata! Per sort vam arribar uns minuts abans i vam poder dormir al temple.

MORT PER DOFINEIG

Una de les experiències més especials de les que podeu gaudir si viatgeu a Zanzibar és nedar entre dofins a la zona de Kizimkazi. No és un zoo amb animals domesticats, simplement hi viuen colònies de dofins salvatges i, si tens sort, els pots veure i nedar al seu costat. El primer punt de pànic ve d’una conversa anterior a l’excursió, quan el guia ens va dir que on hi ha dofins hi ha taurons i que no patissim que si en veia, no ens ho diria fins que haguessim acabat, per no fer-nos por. Gràcies. Vam endinsar-nos unes 4 milles, així que quan vam començar a veure’ls saltar, no veiem terra per enlloc i quan et llançaves a l’aigua només veies uns 5 metres i més enllà, tot negre. Però aquest pànic en aquell moment no el tenia gens, estava eufòric de poder-los veure tan a prop. El pànic va venir quan en una de les capbussades, al tornar a la superfície, una barca de les que feia la mateixa excursió va passar tan a prop meu que vaig haver de posar el braç i apartar-la com vaig poder amb el colze. La Mar em va confessar a posteriori que des de la barqueta on era es pensava que la barca m’havia passat per sobre del cap. Un bon ensurt.

EL DIA QUE QUASI DORMIM AL DESERT DE MOJAVE

Entre Los Ángeles i el Grand Canyon vam anar seguint el desert de Mojave, tot parant a llocs emblemàtics de la ruta 66 i fent fotografies. En un moment determinat li vaig demanar a la Mar que, aprofitant que no havíem vist pràcticament cap cotxe en quilòmetres, si podia aturar-se a un cantó de la carretera per poder fer fotografies del desert, el paisatge… PERÒ SENSE ENDINSAR-SE AL DESERT, ja que era sorra i ens podiem quedar atrapats. El problema va ser que quan jo vaig dir si podia aturar-se a un cantó la Mar ja es va ficar directa al desert i el cotxe es va quedar aturat i s’anava enfonsant a la sorra una mica més cada cop que intentavem sortir. El problema principal és que eestavem a carreteres antigues poc transitades i, com us deia, no havíem vist un cotxe en la darrera mitja hora o més. Vam intentar trucar i no teníem senyal, vam intentar trucs per sortir però res funcionava i ens vam ficar força/molt nerviosos imaginant-nos dormint dins el cotxe en una zona tan remota. Per sort passada una hora aproximadament va passar una senyora en una Pickup que ens va dir que ella vivia prop d’alla i que anava a avisar al seu marit que ens ajudaria. Ens va costar de creure que prop d’allà hi visqués algú però en efecte als pocs minuts apareixia el marit en un monstre de rodes gegants, enganxava el cotxe amb uns ganxos mentre uns amics que havíen vingut en un altre cotxe monstruós feien bromes, ens va donar dues ampolletes d’aigua i ens va remolcar fora de la sorra. Quina gent més encantadora…

SORT QUE VAN AMPLIAR ELS TÚNELS

Els túnels Cu Chi mostren com l’estratègia i l’enginy dels soldats del Vietnam van convertir en un infern la campanya americana al país asiàtic. Mitjançant túnels minúsculs van poder aparèixer i desaparèixer a la vegada que feien caure els enemics en sofisticades trampes que t’ensenyen amb tot luxe de detalls. Una de les atraccions de l’excursió és poder fer un tros de túnel per viure l’experiència. Són uns 100 metres i pots sortir cada 20 metres aproximadament, però si tens un senyor davant que s’atura cada metre i mig, entre la claustrofòbia i la calor ho fan una experiència realment dura. Vaig haver de tancar els ulls per oblidar que estava 4 metres sota terra i posar-hi molta paciència. Evidentment no hi havia perill real, però els que teniu claustrofòbia m’entendreu. O us preguntareu perquè m’hi vaig ficar i té lògica, però ho havia de fer, no puc anar als túnels i quedar-me fora.

LA NIT DELS LLEONS

Dormir al Serengeti en tendes és molt millor que allotjar-se a un lodge a les afores del Parc Nacional perquè pots passar moltes més hores fent safari i perquè a la nit sents tots els animals molt més a prop. Tan a prop que la primera nit uns hipopòtams gairebé ens tomben la tenda i la segona nit vam tenir “l’ensurt”. Havíem vist una baralla de girafes a escassos metres del campament, així que ens van avisar que era probable que la girafa que perdés quedés impedida i a mercè dels depredadors. Durant el sopar sentíem especialment a prop els lleons, però no li vam donar massa importància, fins que van venir corrent tots els staffs del campament amb llanternes. Ens van dir que estava tot bé, però les cares deien tot el contrari. Vam acabar de sopar, vam anar cadascú cap a la seva tenda i no en vam parlar més, però el dia següient el nostre guia ens va confirmar que s’havien espantat perquè 5 o 6 lleons estaven massa a prop del campament.

LES ENTRADES DEL PARTIT

En teoria havíem de viatjar a Tanzània però el meu gran ídol esportiu, en Kobe Bryant, estava a punt d’anunciar la seva retirada de la NBA. Com m’ho veia a venir, li vaig proposar a la Mar fer un canvi i anar a fer la ruta per la Costa Oest i ja faríem Tanzània (al final ho vam fer aquell mateix any). El cas és que havíem comprat entrades des de Barcelona per assegurar-nos una bona localitat des d’on veure’l bé i les vam portar tot el viatge com si fos un gran tresor. El mateix dia del partit vam anar a La Brea i quan sortíem per anar cap al Staples Center ens vam adonar que ens havíem deixat les entrades a l’apartament, que estava a Venice Beach. Quasi ens agafen tres atacs de cor i un ictus. Si no heu estat a Los Ángeles potser no enteneu la gravetat de la situació, però els embussos a la ciutat californiana són èpics i moure’t d’una punta a l’altra de la ciutat poden ser 45 minuts perfectament. Vam arribar a Venice justets de temps i vam decidir que en comptes d’agafar el metro, arribaríem en cotxe i el deixaríem a un dels caríssims parkings de l’estadi per fer més via. Vam tenir molta sort que no vam trobar gairebé cues enlloc i 5 minuts abans que comencés el show estavem a la nostra localitat de la fila 7.

ELS PONTS CRUIXENTS

Quan planificavem la nostra ruta per Vietnam, hi havia un espai buit entre Hue i Hoian, ja havíem llegit en un munt de blogs que el millor era buscar transport allà mateix per poder pactar una ruta pujant pel pas de muntanya de Hai Van, visitant les muntanyes de marbre i demés atractius turístics que si agafaves un bus no podies veure. Vam conèixer un senyor sortint de la ciutadella de Hue i ens va oferir dur-nos a Hoian, ensenyant-nos en una tablet tot de fotos i vídeos dels llocs per on podíem passar de camí. Vam decidir acceptar i ens vam ficar en mans del Tri i del seu cunyat, cadascú conduiria una moto amb la Mar i jo de paquets. Va ser una ruta espectacular, no exempta d’aventures. Vam banyar-nos a salts d’aigua, vam creuar un riu amb una espècie de ferry rural i vam fer totes les parades que mereixia el trajecte fins a Hoian. Això va incloure alguns ponts penjants fets de taulons de fusta, que cruixien de valent quan passavem amb les motos, fins al punt que es va deixar anar alguna peça en un dels ponts. Perquè veieu que no era una qüestió nostra, el darrer pont el van passar el Tri i el cunyat amb la moto i nosaltres a peu per evitar un ensurt.

Benvinguts i benvingudes!

Esperem que gaudiu molt d’aquest blog i us sigui útil per anar a voltar pel món!

• 

Potser us pregunteu d’on ve el títol del blog? Són dos llocs sense massa a veure. Un dels barris més surrealistes de Tokyo i probablement el Parc Natural més famós del món on anar a veure bestioles en llibertat. La idea és precisament aquesta. Dos llocs únics i diferents i on he tingut la sort de dormir-hi, vivint històries força originals en ambdós casos. Són els típics llocs que jo visitaria, buscant una experiència local, autèntica i, sobretot, enriquidora.

Si us puc ajudar d’alguna manera, teniu dubte/preguntes sobre qualsevol de les coses que escric o alguna suggerència per millorar, les podeu deixar als comentaris del mateix blog o posar-vos en contacte amb mi.