A petició vostra via instagram (@deshinjukualserengeti), hem recopilat el que per nosaltres és, a dia d’avui, el Top 10 de situacions on més pànic hem passat anant de viatge. Per triar les 10 anècdotes finalistes hem avaluat la proximitat de la mort (sigui física o emocional en aquell moment) i, a posteriori, el potencial perill que corríem durant la situació. Ens hem decidit per 10 moments que ara ens semblen més o menys graciosos però que, quan els vam viure, un dels dos o tots dos vam pensar que ens havia anat de poc. Per fer-ho més èpic, hem posat títols xulos i així no és un ordre purament numeral, tot i que no estan ordenades en ordre de més pànic a menys o a l’inrevés.
LA NIT DE L’ÓS
Ens trobàvem a Mamooth Lakes, arribant de nit a un hotel envoltat d’una capa de neu de gairebé un metre. De fet, havien apilotonat neu a la piscina creant una imatge ben surrealista, com si un iceberg sortís de dins. Al fer el checkin ens van explicar que un ós havia (LITERALMENT) destrossat un cotxe perquè havia sentit olor de fruita i un cop l’havia rebentat, havia descobert que l’olor provenia d’un suavitzant de maduixa. A les fotos que havíen fet com a avís pels nouvinguts es definien les rodes però la resta, eren tot de ferros torts i aixafats. Dels vidres, cap rastre. Total que ens van venir a dir que no deixessim res que pogués atraure els ossos al cotxe i si, com era el cas, teníem una habitació a peu de carrer, vigilessim també perquè rondaven per allà. No és que tinguessim menjar, és que dúiem patates fregides, cecines de diversos tipus, fruites i algun embotit. Vaja, un festí per a potencials óssos. Vam amagar-ho tot al lavabo, que era la zona més allunyada de la porta, però ni així vaig aconseguir relaxar-me per dormir dels nervis d’imaginar un ós rascant la porta. La Mar, som sempre, va roncar tranquilament.
ACOMIADANT L’NGORONGORO
Durant la nostra visita al preciós cràter del Ngorongoro vam tenir força aventures: l’atac dun milà negre que quasi li roba el dinar a la Mar, baixar a fer pipi i als dos minuts trobar una família sencera de lleons, la proximitat de grups d’elefants… tot molt emocionant. Però res em va fer tanta impressió com quan vam iniciar la pujada per un camí de sorra sense cap mena de barana en el qual cada cinc minuts una roda quedava semipenjada del precipici. I no us imagineu la velocitat a la que conduïa el nostre guia, el Godfrey. El punt culminant va arribar quan ens va confessar que era força habitual que els elefants utilitzessin aquell mateix camí per pujar i baixar del cràter. Li vam preguntar què passaria si ens trobavem elefants, ja que no hi havia espai. La seva resposta va ser una gran rialla. Per sort, no en vam trobar cap.
EL PITJOR “GUIA” DE MARRAKECH
Si heu viatjat al Marroc sabeu que és força habitual que la gent us assalti al carrer i s’ofereixi a dur-vos a on us dirigiu per un mòdic preu. El problema és que molts cops et porten a l’altra punta de la Medina i et demanen encara més diners per tornar-te a apropar a la zona on realment volies anar. Evidentment, tots podem caure en l’error quan no saben com funciona el tema, cosa que ens va passar a nosaltres a Marrakech. La cosa es va posar peluda quan el “guia” en qüestió es va posar violent i volia endur-se les meves ulleres de sol com a pagament per portar-nos a un lloc on no havíem demanat anar. Li vam dir que ni li pagaríem ni li donariem les ulleres de sol, ell ens va intentar intimidar i vam acabar marxant i xiulant. Trobes gentussa a tot arreu, però a Marrakech vam trobar generalment gent estupenda.
NIT AL CEMENTIRI
Havíem anat a Koyasan per viure l’experiència de dormir en un temple i poder visitar el cementiri més famós de Japó, l’Okunoin. Vam estar més de dues hores passejant-hi, llegint a la guia tots els secrets i llegendes i ens va encantar. Molt. Moltíssim. El tema és que la meva germana, que hi havia estat dos anys abans, ens va recomanar que hi anéssim de nit que era tan i quant bonic, així que vam agafar un autobús des del nostre temple i hi vam anar, tot i que ens jugavem quedar-nos a dormir al carrer ja que els temples es tanquen bastant d’hora i et pots quedar fora. Vam baixar del bus i vam detectar dos problemes: al cementiri no hi havia cap més llum que algun fanalet i alguna espelma (insuficients totalment per veure més enllà de dues passes) i no teníem transport per tornar ja que el darrer bus ens marxava davant dels nassos. Vam decidir entrar, total ja no podíem perdre l’autobús; vam posar-hi la nostra millor intenció, però la visita era totalment inviable i vam estar a punt d’entrebancar-nos amb pedrotes i branques vàries vegades. I, siguem sincers, un cementiri amb una nit tan negra no és el lloc més agradable pel que passejar i més havent vist serps durant la visita matinal. El pànic en aquest cas és per acumulació, ja que un cop fora del Okunoin vam haver de quasi córrer per un poble fantasma (els temples anaven tancant i no es veia ningú pels camins) i en yukata! Per sort vam arribar uns minuts abans i vam poder dormir al temple.
MORT PER DOFINEIG
Una de les experiències més especials de les que podeu gaudir si viatgeu a Zanzibar és nedar entre dofins a la zona de Kizimkazi. No és un zoo amb animals domesticats, simplement hi viuen colònies de dofins salvatges i, si tens sort, els pots veure i nedar al seu costat. El primer punt de pànic ve d’una conversa anterior a l’excursió, quan el guia ens va dir que on hi ha dofins hi ha taurons i que no patissim que si en veia, no ens ho diria fins que haguessim acabat, per no fer-nos por. Gràcies. Vam endinsar-nos unes 4 milles, així que quan vam començar a veure’ls saltar, no veiem terra per enlloc i quan et llançaves a l’aigua només veies uns 5 metres i més enllà, tot negre. Però aquest pànic en aquell moment no el tenia gens, estava eufòric de poder-los veure tan a prop. El pànic va venir quan en una de les capbussades, al tornar a la superfície, una barca de les que feia la mateixa excursió va passar tan a prop meu que vaig haver de posar el braç i apartar-la com vaig poder amb el colze. La Mar em va confessar a posteriori que des de la barqueta on era es pensava que la barca m’havia passat per sobre del cap. Un bon ensurt.
EL DIA QUE QUASI DORMIM AL DESERT DE MOJAVE
Entre Los Ángeles i el Grand Canyon vam anar seguint el desert de Mojave, tot parant a llocs emblemàtics de la ruta 66 i fent fotografies. En un moment determinat li vaig demanar a la Mar que, aprofitant que no havíem vist pràcticament cap cotxe en quilòmetres, si podia aturar-se a un cantó de la carretera per poder fer fotografies del desert, el paisatge… PERÒ SENSE ENDINSAR-SE AL DESERT, ja que era sorra i ens podiem quedar atrapats. El problema va ser que quan jo vaig dir si podia aturar-se a un cantó la Mar ja es va ficar directa al desert i el cotxe es va quedar aturat i s’anava enfonsant a la sorra una mica més cada cop que intentavem sortir. El problema principal és que eestavem a carreteres antigues poc transitades i, com us deia, no havíem vist un cotxe en la darrera mitja hora o més. Vam intentar trucar i no teníem senyal, vam intentar trucs per sortir però res funcionava i ens vam ficar força/molt nerviosos imaginant-nos dormint dins el cotxe en una zona tan remota. Per sort passada una hora aproximadament va passar una senyora en una Pickup que ens va dir que ella vivia prop d’alla i que anava a avisar al seu marit que ens ajudaria. Ens va costar de creure que prop d’allà hi visqués algú però en efecte als pocs minuts apareixia el marit en un monstre de rodes gegants, enganxava el cotxe amb uns ganxos mentre uns amics que havíen vingut en un altre cotxe monstruós feien bromes, ens va donar dues ampolletes d’aigua i ens va remolcar fora de la sorra. Quina gent més encantadora…
SORT QUE VAN AMPLIAR ELS TÚNELS
Els túnels Cu Chi mostren com l’estratègia i l’enginy dels soldats del Vietnam van convertir en un infern la campanya americana al país asiàtic. Mitjançant túnels minúsculs van poder aparèixer i desaparèixer a la vegada que feien caure els enemics en sofisticades trampes que t’ensenyen amb tot luxe de detalls. Una de les atraccions de l’excursió és poder fer un tros de túnel per viure l’experiència. Són uns 100 metres i pots sortir cada 20 metres aproximadament, però si tens un senyor davant que s’atura cada metre i mig, entre la claustrofòbia i la calor ho fan una experiència realment dura. Vaig haver de tancar els ulls per oblidar que estava 4 metres sota terra i posar-hi molta paciència. Evidentment no hi havia perill real, però els que teniu claustrofòbia m’entendreu. O us preguntareu perquè m’hi vaig ficar i té lògica, però ho havia de fer, no puc anar als túnels i quedar-me fora.
LA NIT DELS LLEONS
Dormir al Serengeti en tendes és molt millor que allotjar-se a un lodge a les afores del Parc Nacional perquè pots passar moltes més hores fent safari i perquè a la nit sents tots els animals molt més a prop. Tan a prop que la primera nit uns hipopòtams gairebé ens tomben la tenda i la segona nit vam tenir “l’ensurt”. Havíem vist una baralla de girafes a escassos metres del campament, així que ens van avisar que era probable que la girafa que perdés quedés impedida i a mercè dels depredadors. Durant el sopar sentíem especialment a prop els lleons, però no li vam donar massa importància, fins que van venir corrent tots els staffs del campament amb llanternes. Ens van dir que estava tot bé, però les cares deien tot el contrari. Vam acabar de sopar, vam anar cadascú cap a la seva tenda i no en vam parlar més, però el dia següient el nostre guia ens va confirmar que s’havien espantat perquè 5 o 6 lleons estaven massa a prop del campament.
LES ENTRADES DEL PARTIT
En teoria havíem de viatjar a Tanzània però el meu gran ídol esportiu, en Kobe Bryant, estava a punt d’anunciar la seva retirada de la NBA. Com m’ho veia a venir, li vaig proposar a la Mar fer un canvi i anar a fer la ruta per la Costa Oest i ja faríem Tanzània (al final ho vam fer aquell mateix any). El cas és que havíem comprat entrades des de Barcelona per assegurar-nos una bona localitat des d’on veure’l bé i les vam portar tot el viatge com si fos un gran tresor. El mateix dia del partit vam anar a La Brea i quan sortíem per anar cap al Staples Center ens vam adonar que ens havíem deixat les entrades a l’apartament, que estava a Venice Beach. Quasi ens agafen tres atacs de cor i un ictus. Si no heu estat a Los Ángeles potser no enteneu la gravetat de la situació, però els embussos a la ciutat californiana són èpics i moure’t d’una punta a l’altra de la ciutat poden ser 45 minuts perfectament. Vam arribar a Venice justets de temps i vam decidir que en comptes d’agafar el metro, arribaríem en cotxe i el deixaríem a un dels caríssims parkings de l’estadi per fer més via. Vam tenir molta sort que no vam trobar gairebé cues enlloc i 5 minuts abans que comencés el show estavem a la nostra localitat de la fila 7.
ELS PONTS CRUIXENTS
Quan planificavem la nostra ruta per Vietnam, hi havia un espai buit entre Hue i Hoian, ja havíem llegit en un munt de blogs que el millor era buscar transport allà mateix per poder pactar una ruta pujant pel pas de muntanya de Hai Van, visitant les muntanyes de marbre i demés atractius turístics que si agafaves un bus no podies veure. Vam conèixer un senyor sortint de la ciutadella de Hue i ens va oferir dur-nos a Hoian, ensenyant-nos en una tablet tot de fotos i vídeos dels llocs per on podíem passar de camí. Vam decidir acceptar i ens vam ficar en mans del Tri i del seu cunyat, cadascú conduiria una moto amb la Mar i jo de paquets. Va ser una ruta espectacular, no exempta d’aventures. Vam banyar-nos a salts d’aigua, vam creuar un riu amb una espècie de ferry rural i vam fer totes les parades que mereixia el trajecte fins a Hoian. Això va incloure alguns ponts penjants fets de taulons de fusta, que cruixien de valent quan passavem amb les motos, fins al punt que es va deixar anar alguna peça en un dels ponts. Perquè veieu que no era una qüestió nostra, el darrer pont el van passar el Tri i el cunyat amb la moto i nosaltres a peu per evitar un ensurt.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 