Com ja sabeu, la NBA és una de les meves grans passions. Ara la puc veure menys per horaris, però cada dia quan em llevo el primer que faig és mirar els resultats de la millor lliga del món i fins i tot veure el resum d’algun partit interessant.
El primer cop que vaig anar a Estats Units, de fet, va ser perquè el meu ídol es retirava i el volia veure en directe abans que això passés. Vam canviar un viatge a Tanzània per fer la ruta per la Costa Oest.
Amb el pretext del bàsquet em vaig enamorar d’un país que té uns Parcs Naturals bestial: Vam fer part de la Ruta 66, vam visitar Grand Canyon, Antelope Canyon i Monument Valley entre d’altres i vam veure dos partits de la NBA. Un al mític Oracle Arena d’Oakland i un altre a Los Ángeles. Fins i tot ens vam casar a Las Vegas!
L’any següent vaig tenir la sort de conèixer 3 xalats a la feina que seguien la NBA tant com jo i que al mes de tornar del viatge de noces a Vietnam em van acompanyar de nou a Los Ángeles per veure dos partits més. Amb ells, amb els Cachopos, vaig anar també un parell d’anys després a San Francisco i Sacramento en el famós Trombotrip on en 5 dies vam veure 2 partits de la NBA i un de la NFL. I ja per lliure vaig fer dues escapades a Nova York així que just abans de marxar cap a Boston, comptava amb 9 partits de la NBA a l’esquena.
Però cap de playoff i cap al TD Garden, un dels estadis més calents de la NBA tant per l’ambient, com la gent i l’estadi del que durant anys, per mi, ha estat el gran rival del meu equip, probablement una rivalitat que només iguala un Barça-Madrid de futbol.
Mentre esperàvem el nostre vol cap a Boston vaig comprar l’entrada pel partit per així assegurar-me que no em quedava sense i, tot i que hi havia pàgines prou embolicades, vaig poder fer-ho per ticketmaster en poc més de 5 minuts. L’entrada en si valia 155€ però amb les taxes i tota la pesca em va acabar sortint per 205€; gens malament per tractar-se d’un partit de playoff, on els preus solen oscil·lar entre els 300 i els 4.000€ (i la visibilitat era acceptable, no em va tocar darrere d’una columna).
El dia del partit, com sempre, vaig anar una hora i mitja abans al TD Garden per no perdrem res. L’accés a un estadi de la NBA sol estar ben comunicat però es fan taps i volia poder passejar-me per dins abans no comencés el partit.
Duia l’entrada en un codi QR així que després d’una lleu revisió (anava només amb una ronyonera on hi duia la bateria externa, el cable, el moneder, el mòbil i la meva ploma d’adrenalina per les alèrgies) vaig enseyar el codi al senyor de la maquinota i ja era dins. He de dir que l’accés a l’estadi és facilíssim: baixes a l’estació de North Station i des del propi metro pots accedir a l’estadi; només has d’anar seguint les samarretes dels Tatum, Horford, Brown i companyia.
Un cop dins imaginava que la meva entrada no tindria una vista massa bona així que em vaig dirigir a la primera planta per veure el parquet i l’inici de l’escalfament dels jugadors des d’una posició on gairebé podia tocar-los. Em va semblar un estadi xulíssim i es notava que era un dia especial, ja que l’ambient i la música resultaven certament corprenedors.
Vaig fer un ull a les paradetes de menjar i per no trencar la tradició, vaig demanar un bol de crispetes “més que grans” i un got de refresc commemoratius, tots dos amb imatges de l’equip. Seria un souvenir xulíssim per fer servir a casa veient la NBA al sofà. Ara si, em va tocar pujar unes quantes escales per arribar a la posició des d’on veuria el partit. Prou bé les vistes, molt millor del que esperava pel preu que havia pagat i ben a prop de la gent que més animava de tot el TD Garden.
A mida que s’acostava l’inici de partit, sl’ambient es va fer més i més eixordador, entre les projeccions a les pantalles, les presentacions dels jugadors i un públic entregadíssim fins a límits exagerats. Només us diré que a mig partit un noi de darrere meu, celebrant una cistella, va acabar tres files més avall sobre d’una pobre senyora que es va quedar amb les ulleres tortes i el coll una mica adolorit. Al noi el van fer fora del recinte tot i que va tornar per recollir les seves ulleres de sol que havia perdut durant la caiguda.
De fet al meu costat es van asseure dos armaris pèlrojos de 2×2 que van ingerir la mateixa cervesa en les 3 hores de partit que la que dec haver begut jo l’últim any. I aquí ve l’anècdota del partit:
Com que quan vaig arribar no hi havia ningú assegut la meva esquerra i anaven a fer la cerimònia de l’himne (imperdible per qualsevol aficionat), vaig decidir agafar una samarreta commemorativa de més per sortejar. Vaig col·locar la meva al seient buit durant l’himne i quan va acabar les vaig agafar totes dues i les vaig enrotllar a la meva dessuadora. Quina va ser la meva sorpresa quan van aparèixer els dos armaris empotrats, un dels quals es quedaria sense samarreta.
Vaig estar temptat de dir-los que m’havia equivocat i sense voler n’havia agafat dues però els vaig veure tan poc interessats en les samarretes, en el partit i en general en res que no fos la cervesa, que vaig pensar que les gaudiria més algú de Barcelona que no ells. Tot i això vaig estar en tensió durant tot el partit perquè no s’escapessin del farcellet i quan va acabar el matx les vaig guardar dins el pot de les crispetes (buit) per evitar que m’enganxessin.
El tema és que jo duia una samarreta una mica especial, una samarreta que em va fer el meu amic Enric on hi surt el Kobe Bryant, un dels millors lakers de la història. Com anar al Santiago Bernabeu amb una samarreta de Messi, Ronaldinho o Puyol. Però clar, si em posava la dessuadora, es descobriria que tenia dues samarretes. Podreu entendre millor la meva tensió amb aquesta carta escrita per un aficionat dels Celtics al Kobe Bryant quan va anunciar la retirada:
Estimat Kobe Bryant,
T’odio.
Em pots culpar? Com a fan dels Celtics he anat contra tu durant dos dècades. Vaig gaudir de la teva agonia quan els meus Celtics et van vèncer a les Finals de 2008. Paul Pierce s’ho mereixia molt més que tu, que ja tenies tres anells en aquell moment.
Pero tres no èren prou per tu. Vas obtenir la teva venjança i en última instància el teu cinquè anell mentre em trencaves el cor pel camí. Espero que tinguis clar que vas ser molt afortunat que Kendrick Perkins no jugués aquell setè partit.
He llegit la teva carta a Player’s Tribune avui i m’he quedat molt sorprès. No perquè anunciis una retirada que estava cantada sinó pel què m’ha fet sentir la teva carta.
A la meva ment estàs a la mateixa carpeta que Derek Jeter. Sou la classe de jugadors que els aficionats de Boston odiem més amargament però no per això us hem perdut mai el respecte. Vas jugar sempre de la forma correcta: amb passió, orgull i essent un gran professional.
Vau ser tots dos ser estudiosos del joc que vau perseguir la grandesa treballant més dur que ningú. Us heu convertit en icones generacionals als vostres respectius esports. Has abraçat cada repte, ho vas donar tot. Vas posar el teu cos al límit. Sabies com guanyar. Respectant el teu esport, el seu art i la rivalitat amb Boston.
El proper 30 de desembre marcarà la darrera vegada que jugues a Boston. Serà també la última oportunitat per als aficionats celtics d’animar el nostre equip contra el que probablement és el jugador més dominant en la ilustre història entre Celtics i Lakers.
Quan marxis, se n’anirà una part més de la rivalitat que un cop va dominar la NBA. Potser més endavant aquesta rivalitat reneixi amb cares noves. Potser no.
Així que quan arribis al Garden aquest mes, espero que la gent et porti a l’infern. Que et cridin amb més ènfasi que mai, fins i tot quan lluitàvem pel campionat. Espero que fallis cada tir lliure. Que mai oblidis què se sent envoltat de 17.000 fans que sagnen de color verd i que donaríen el que fos per veure’t fallar per últim cop.
Espero que guanyem als Lakers un cop més. I quan et substitueixin amb els meus Celtics guanyant de 20… aleshores crec que succeirà quelcom meravellós.
La gent del Garden deixarà de cridar-te. Ens aixecarem per mostrar-te respecte de la forma més sorollosa, amb l’ovació més atronadora que mai hagis presenciat. Cantarem el teu nom. Ens netejarem els ulls de llàgrimes. Serà el nostre comiat agredolç.
Diuen que no saps realment el que tens fins que ho perds. Així que, abans de marxar, només et vull donar les gràcies per ser molt més que un jugador de bàsquet. Per tota una generació d’aficionats a la NBA, tu has estat el bàsquet.
No em puc creure que estigui dient això… però realment t’enyoraré.
T’estimarem (i odiarem) sempre,
Un fan dels Celtics que no t’aprecia prou.
(No cal dir que transcrivint la carta m’he fet un fart de plorar. Sóc així, no puc – ni vull – evitar-ho)
El partit no va tenir massa història ja que els Celtics van guanyar força còmodament als Hawks però cada atac i cada defensa anaven acompanyats dels crits de guerra respectius a un volum entre alt i molt alt i als videomarcadors s’encarregaven de que cada cop que l’afició s’animava, la cosa no fes sinó agitar-se més. Un sorollòmetre clararament espatllat on tot i el sorollam no passàvem del verd o directament un rètol que deia “noise” quan els pobres d’Atlanta intentàven apropar-se al marcador n’eren els instigadors.
La NBA és un show per l’espectacularitat de l’esport però també pels seus entretemps. Ara un concurs d’esmaixades infantil, ara un gos que agafa un frisbie llançat de formes acrobàtiques, càmeres que enfoquen els espectadors més bailongos perquè es llueixin… Et passa, literalment, volant.
Pel mig us reconec que vaig plorar un parell de cops per la quantitat d’estímuls, per l’emoció d’estar al TD Garden i tenir la sort de fer realitat un somni tot i que hagués de fer-ho sense la Mar i la Greta. I he de dir que m’alegro de no haver portat la Greta perquè crec que la pobra s’hauria estressat una mica. El beisbol li va encantar però és un altre rollo super diferent.
I res, que us recomano molt que aneu a veure un partit de la NBA, sigui de temporada regular o de playoff, perquè és una experiència espectacular.
La Mar el primer partit que va veure, tot i no ser gaire fan de cap esport, el va passar d’empeus cridant com una boja “defense defense” i “warriors warriors” així que us podeu imaginar que distreu a tota mena de públics i podeu fer un anàlisi sociològic de la fauna americana super interessat.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 