26 de SETEMBRE: Ruta en moto amb el Tri (Salts d’aigua, Runes de My Son)
Ens vam llevar amb agulletes a parts del cos que no sabíem ni que teníem per culpa de la moto però motivadíssims per l’aventura que ens esperava.
Vam flipar amb l’esmorzar (recordeu que estavem pagant 16€ la nit!), que incloïa una truita amb verdures, amanida, pa amb mantega i mermelada, fruites exòtiques (drafonfruit, maracuià…) i tè entre d’altres coses. Imagineu si ens va agradar que cada cop que menjo o bec alguna cosa de maracuià em recordo al pati del Minh Phat menjant-lo a cullerades, sentint el crac crac amb el que explotava dins la boca.
Vam fer un breu passeig per la zona mentre no arribava el Tri i, ara si, ens posàvem en marxa en vers el nostre segons dia recorrent el centre de Vietnam en moto. Els objectius del dia éren un salt d’aigua que ens va assegurar que ens encantaria, les runes de My Son i fer una volteta per la selva on, presumiblement, trobaríem plantacions de pinyes. Algunes d’aquestes atraccions van estar realment bé però el que més recordo avui d’aquell dia és creuar amb la moto entre arbres altíssims, l’horitzó difuminat de la calor, els ponts que criuxien sota el pes de la moto i una travessa en barquet. Comencem:
Vam agafar les motos en la mateixa distribució que el dia anterior: la Mar amb el Tri i jo amb el cunyat. Vam començar a tirar cap a l’oest i quan gairebé ja creuàvem la frontera amb Laos (jo anava mirant amb el GPS patint per si cometíem alguna il·legalitat) vam arribar a Thac Grang, un salt d’aigua impressionant on, evidentment, vam aprofitar per remullar-nos, per saltar a l’aigua des de pedrotes i per fer un tastet de coses d’allò més diverses. El Tri ens va assortir de cervesa i canya de sucre i uns nois que vam conèixer allà ens van donar fruites variades. Ens vam inflar a litxis, conformant una dieta de segon esmorzar super eclèctica.
Anar en moto a ple sol ens havia deixat una mica torradets així que vam agrair l’aigua i l’ombreta. Vam entrar al recinte per uns caminets xulíssims envoltats d’una densa vegetació i a mida que ens acostàvem al sat d’aigua, el soroll i l’aigua dispersada ens donaven la benvinguda a aquest lloc tan idíl·lic. Pels voltants hi vam trobar un munt de búfals d’aigua i vam aprofitar també per seguir coneixent els nostres guies, als que vam acabar considerant pràcticament amics.
De nou cap a l’est, vam començar “la ruta dels ponts” creuant un munt de rius i elevacions sobre ponts de dubtosa resistència. La majoria dels cops els vam creuar sobre la moto sentint el tactactac dels taulons cruixint sota nostre però en algun cas vam haver de baixar i creuar-los caminant ja que la integritat del pont suggeria que no era bona idea carregar-lo amb els gairebé 400 quilos que sumava cada vehicle.
L’experiència va ser una passada; ens vam sentir veritables aventurers creuant selves, ponts de taulons trencats que ens recordaven les pelis de l’Indiana Jones i rius enormes on ens hauríem llençat encantadíssims. I no ens vam banyar al riu però si que vam fer una cosa ben original: en vam creuar un en barqueta amb les motos i tot. Tornant cap a la costa vam trobar una zona del riu massa ampla perquè hi hagúes un pont així que vam creuar-lo amb una barca, descansant una mica de la moto. Va ser molt curiós.
Ens vam adonar que se’ns estava fent força tard així que vam passar a corre-cuita per unes plantacions de pinyes i vam dinar, també a la carrera, a pocs minuts del nostre destí principal del dia: les runes de My Son.
El recinte és descomunal, repartit an zones de l’A a la K que et donen una idea de l’espai que ocupava quan estava en ple us. Desgraciadament, com passa amb molts recintes d’aquest tipus, quan van arribar els francesos van començar a robar estàtues i decoracions. En el cas de les estàtues, és especialment cridaner que d’algunes només s’enduien el cap, on hi havia rics ornaments d’or per sobre del maó. I com passa també per desgràcia a Vietnam, durant els bombardejos americans a les bases del Viet Cong es va destruir gran part del recinte, tot i que segueix valent la pena una visita per contemplar el que queda, l’entorn emmig de la selva i la història del qiue era l’epicentre de la cultura champa.
L’accés al recinte, que val uns 6€ (150.000 VND) es fa amb un mini bus que t’acosta a la zona dels edificis i des d’allà pots anar seguint els cartells per veure els diferents recintes.
Pots comptar amb l’ajut d’un guia expeert pel mòdic preu de 120.000 VND tot i que alguns dels tours et limiten a un tros del recinte o són una mica llargs. Nosaltres vam optar per fer-ho pel nostre compte i anavem consultant informacions per internet sobre la història, l’arquitectura i curiositats, com que primer construïen amb maó i després esculpien, que algunes de les ecultures més rellevants es cobrien tanbé d’or o que, tot i els centenars d’estudis que han realitzat sobre el tipus de maó utilitzat en la construcció, no han estat capaços de reproduir-los així que es veu perfectament quins són originals i quins són part de la reconstrucció moderna.
Els temples estaven dedicats al rei cham més important, Shiva, tot i que es troben referències a altres reis i figurers importants de la cultura. Tot i l’evident estat de semidestrucció, queden edificis molt bonics i va seruna forma excel·lent de preparar-nos com a viatger pel que ens esperava uns dies després, visitant els Temples d’Angkor.
Ara si, la nostra ruta en moto pel centre de Vietnam arribava a la seva fi. Havien estat dos dies xulíssims voltant pel centre del país en moto amb els nostres amics i, com sé que ens ho preguntareu, ens va costar uns 80€ tots dos, els dos dies. Un preu que ens va semblar super raonable tenint en compte la quantitat de quilòmetres recorreguts i de coses visitades.
Mentre tornàvem cap a Hoian vam poder recordar un munt d’anècdotes d’aquells dos dies, afegint automàticament al Tri i al seu cunyat a la llista de persones que mai oblidarem dels nostres viatges. I en aquest viatge no en seríen pas pocs…
Vam passar.nos per la dutxa i vam sortir a passejar per la ciutat buscant un lloc autèntic però menys refinat que el Morning Glory. I quina sort vam tenir d’acabar al Bale Well, un restaurant gegant on tu no tries el que menges, ja que et fan un menú tancat (per dir-ho així) consistent en uns rotllets fregits, uns platets amb amanida, una brotxeta de carn i tot de complements ideats perquè ho fiquis tot en un farcellet i ho suquis en una salsa deliciosa de cacauet.
La dona ens va fer un tutorial però com podeu veure al vídeo adjunt, el meu primer farcellet va ser una mica deficient. Ara bé, la combinació era deliciosa! Com ens agrada el menjar vietnamita i quina gràcia fa entrar a un lloc així i potinejar sense saber massa el que estàs fent. Sort que el dia següent ens ensenyarien a cuinar!
DE SHINJUKU AL SERENGETI 