21 de SETEMBRE: Ho Chi Minh (Palau de la Reunificació, Pagoda de l’Emperador de Jade, Església de Tan Dinh, Pagoda Vinh Nghiem, Mercat Binh Tay, Pagoda de Giac Lam, Pagoda (falsa) de Giac Vien)
Teníem un dia molt intens per davant, així que ens vam llevar ben d’hora i vam començar per passejar fins el Palau de la Reunificació, un dels edificis més importants del país. Allà es va produir la caiguda de Saigon el 1975 que donaria per acabada la Guerra de Vietnam quan un tanc nordvietnamita va atravessar les seves portes. En aquell moment es va canviar el nom de Palau de la Independència a Palau de la Reunificació. És interessant com a càpsula del temps ja que les sales, els objectes i la decoració et transporten a 1975 amb tot el que això comporta. Ens va semblar més interessant que bonic i el que més destacaria va ser el bunker presidencial, on crida molt l’atenció tot el reguitzell d’aparells, mapes i sales on es planificava tota l’estratègia durant la guerra.
L’entrada al palau costa 40.000 VND, que és l’equivalent a 1,5€. Us podeu imaginar que si l’accés a un lloc tan important té un preu tan reduït, el cost del viatge va ser realment baix. Un punt més per Vietnam!
Tot i que la visita al palau ens va dur força temps (hi ha molts detalls i detallets), vam arribar a la Pagoda de l’Emperador de Jade amb la confiança plena en complir el nostre ambiciós objectiu del dia. S’ha de dir que els mapes dels que disposavem no eren els millors, però ens en vam sortir i vam poder arribar a aquesta pagoda tan curiosa on es veneren a les tortugues (en tenen un munt en un llac) i en la que destaca la inscripció a la porta en xinès (“la única llum és al cel”) i la sala del deu inferns. Ens va recordar moltíssim a alguns temples que havíem vist a Xina.
També vam fer el primer amic drac-gos. Són petites estàtues que hi ha a gairebé tots els temples i que són moníssimes.
De camí al següent objectiu vam començar a familiaritzar-nos amb els terribles passos de zebra. Era una qüestó de principis; o ens arriscavem o no visitavem res, així que vam decidir que tenir por no ens seria gens útil. Ara bé, aneu en compte perquè ells tenen tan interioritzat que és la llei del més fort que a banda de ser valents, en algun moment haureu de ser ninjes per esquivar les motos on hi viatgen pare, mare, criatura/es i fins i tot el gos.
Ara si, vam arribar a la famosa i curiosíssima Església de Tan Dinh. Una de les peculiaritats és que és una de les poques esglésies catòliques de la ciutat i la que més crida l’atenció és que és de color rosa. Si, una església rosa, tot molt curiós. Ens va fer molta gràcia veure-hi adolescents fent-se fotografies amb l’església de fons com si fins i tot per ells es tractés d’una cosa molt original i diferent.
I si la Pagoda de l’Emperador de Jade recordava un temple xinès, la següent pagoda, la de Vinh Nghiem, ens transporta una mica més a Japó i és que es va construir amb ajut del país del sol naixent. Es tracta d’un dels temples budistes més importants de la ciutat i un dels meus bonics, amb les seves banderoles, l’estàtua del Buda d’or al seu interior i la torre de 8 plantes amb un buda a cadascuna d’elles.
Val a dir que trobar-la tampoc va ser fàcil i vam visitar-ne una prèviament pensant que era la “bona”. Sort que al final ens vam entendre emb el mapa perquè ens va agradar tant que m’hi vaig quedar una bona estona escrivint el diariet i embadalit de l’entorn.
Una mica més descansats ens vam dirigir cap al Cholon, el Barri Xinès de Ho Chi Minh. Volíem veure el Mercat de Binh Tay i fer una volta pels voltants, on ens van assegurar que podíem tastar els mítics entrepans d’herència francesa, els Banh Mi. Ens semblava tan curiós que a Vietnam es fessin entrepans amb una espècie de pa de baguette… Per arribar-hi vam agafar un taxi vinasur, que és el que solen recomanar ja que utilitzen taxímetre i no fan coses extranyes. Com a recomanació, agafeu aquests o uns altres, sempre demaneu que posin el taxímetre en marxa, ja que sinó després us podeu trobar que us cobren una xifra desorbitada per un trajecte curt.
Tot i que plovia una mica la visita al mercat va ser tot allò que esperavem d’un mercat al barri xinès d’una ciutat de Vietnam. Olors, colors, textures i, sobretot, un munt de piles de coses que ni ens imaginem què devíen ser. El mercat estava parcialment en obres però l’interior es podia visitar perfectament, resseguint el laberint de paradetes de menjar. Com ens agraden els mercats..
Un cop feta la volteta de rigor ens vam entretenir en analitzar les paradetes de fora del mercat a la cerca dels famosos entrepans. No feien la millor pinta del món però si és típic s’ha de tastar i fins aquell moment la gastronomia del país ens estava semblant molt bona (i barata). Us diré que no em va semblar res espectacular i més tenint en compte, com us deia, que a Vietnam s’hi menja de nassos sense necessitat de cercar referències d’altres països, però més enllà del gust dels entrepans, l’experiència va ser brutal.
M’explico: Un cop comprats els entrepans vam aixoplugar-nos a la paradeta de tres dones (suposadament filla, mare i àvia) a les que els vam comprar uns refrescos i en veure que la pluja no s’aturava, ens van convidar a seure amb elles a menjar-nos els entrepans i, quan ja els havíem acabat, a menjar unes pipes raríssimes que no havíem vist mai. La Mar creia que éren de síndria, jo no m’atreveixo a dir de quina fruita era perquè no en tinc ni idea. El tema és que vam acabar a una paradeta del costat del Mercat Bin Thay menjant unes pipes indefinides amb unes senyores la mar de simpàtiques. La típica anècdota surrealista que recordes del viatge molts anys després.
Tocava agafar de nou un taxi i 5 dòlars i uns minuts després ens plantavem a la Pagoda de Giac Lam, tot i que en aquell moment nosaltres només vèiem les cortines d’aigua que queien. Sort que el taxi ens va deixar a una zona coberta mente esperavem que el diluvi afluixés.
És la pagoda més antiga de la ciutat ja que es va començar a construir el 1774 i de fet, quan es va construir estava al mig de la selva i no a una zona relativament cèntrica (districte 3) com ara.
Tot i la pluja, ens va encantar moltíssim la pagoda i tots els voltants, farcits d’estàtues, parquets i zones on aixuplogar-nos. Ja se sap que en època de monzons diluvia de tant en tant i en aquells moments toca posar-hi una mica de paciència.
Vam aprofitar que només plovia a estonetes per tornar passejant cap a la zona del nostre hotel i vam poder treure algunes conclusions interessants de la ciutat:
1.- La gent a Vietnam somriu MOLT. Potser no saben qui ets ni si ets bona persona però ells, per si de cas, somriuen i són super educats.
2.- Vam passar per davant d’un McDonalds i hi serveixen arròs! També hi ha hamburgueses eh? Però de fet el Happy Meal és amb arròs. Molt original i autèntic.
3.- Per ells, els monzons són els pares. Els és completament igual que diluvii perquè elles i ells seguiran amb la seva vida quotidiana i si els cau part de la paradeta per la pluja, la tornen a aixecar. Si es foten de cap i cauen a un bassal en el que poden bucejar, doncs bucegen, s’aixequen i tan contents.
Vam passar per l’hotel a dutxar-nos i vam baixar a la zona del Mercat Ben Thanh per seguir provant cosetes de la gastronomia vietnamita. Aquest cop van ser uns noodles d’arròs, una carn especiada i una truita amb un munt de cosetes.
En aquell moment no ho sabíem però estavem començant a crear un dels records de viatge que més feliços ens fa: la dels mercats nocturns del sudest asiàtic. Han estat uns quants viatges i països des d’aquell dia però tenim perfectament al cervell la sensació de passejar pels carrers molls, la xafogor i tots aquells aromes tan particulars: les fregidores a plena potència amb peixos enormes, els caldets dels diferents ripus de pho, la carn marinada i especiada, els bols de fideus… És increïble que alguns dels menjars més deliciosos que hem tastat siguin a la vegada els més barats que hem pagat.
El dia següent ens esperava una d’aquelles excursions que teniem marcada a l’agenda de feia anys: el Delta del Mekong i els mercats flotants.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 