20 de SETEMBRE: Excursió al Temple Cao Dai i els Túnels Cu Chi
Ens vam llevar molt d’hora per aprofitar l’esmorzar abans de marxar d’excursió, fent tries força diferents: mentre la Mar optava per torrades amb mantega i mermelada, jo vaig tastar el meu primer Pho per començar-me a integrar. No sé si era la millor opció a aquelles hores i amb la calorada que feia però estava força bo.
Ens van venir a buscar vora les 8 i vam pujar al bis on passaríem les 3 hores que ens separaven del primer destí del dia: el Temple Cao Dai. Pel camí van fer la típica aturada tècnica amb intenció que compris quelcomperò us la vull comentar perquè em va semblar de bojos el que feien: artesania amb closca d’ou! Evidentment no vam comprar res perquè era tot caríssim i tampoc teníem on ficar-ho ni carregar-ho durant gairebé un mes però ens va semblar preciós i molt meritori.
Ara si, ens podem dedicar al tema del caodaisme, que és una altra bogeria descomunal. Aquesta religió, fundada el 1926, és un refregit entre el cristianisme, el budisme, l’hinduisme, el taoisme i el confucionisme i, ojo, va ser inventada per un funcionari vietnamita… després d’una revelació en una sessió d’espiritisme!
Es predica la tolerància, la relació i integració de les religions i el respecte per la natura i té sants tan curiosos com l’escriptor Victor Hugo. Tal com ho llegiu. També la simbologia dels colors és curiosa ja que depenent de quina religió professin, els monjos es vesteixen d’un color diferent. El que ja no sona tan bé és que la secta té un exèrcit propi que va arribar a sumar més de 25.000 soldats i va arribar a ser una potència al país.
Nosaltres vam tenir la sort d’assistir a la cerimònia que es celebra a les 12 del migdia i on vam gaudir no només de l’espectacular temple (molt original per fora i també per dins) sinó també dels cants i música amb la que vehiculen les seves pregàries. És realment bonic i a mi l’edifici em va semblar espectacular, molt més impressionant del que m’esperava.
Vam fer una aturada per dinar en una espècie de bar de carretera on vam corroborar que a Vietnam pots menjar super be a tot arreu. És igual que no sigui un lloc glamourós, ni tan sols un restaurant.
Amb el coet al cul vam haver de pujar al bus de nou per arribar als Túnels Cu Chi, que resultaria ser una experiència molt més àmplia el que jo esperava. Havia sentit a parlar dels prop de 200 qiulòmetres de túnels que havien utilitzat contra els soldats americans però no em podia fer la idea del que hi havia arribat a haver sota terra: cuines, sales de reunioos, habitacions… i els falsos termiters que s’utilitzaven per fer arribar l’aire a totes les estances, que són una meravella.
Tot i que els van ampliar una mica per no provocar tanta claustrofòbia, són realment petits i la calor i la humitat fan que recórrer uns pocs metres sigui molt agobiós.
Més enllà dels trams que es poden veure i als que et deixen accedir, hi ha una exposició de vehicles i trampes que ens van fer explotar una mica el cap de pensar quines coses se li acudeixen a la gent quan estan en guerra. Al final de la visita et donaven la possibulitat de disprara una AK-47 i em va fer gràcia provar-ho. No hauria dit mai que fes tan soroll ni que la sensació de retrocés fos tan bèstia! Però vaig fer bastant bon paper a nivell de punteria.
La tornada va ser una mica crítica ja que a Vietnam no hi ha cap mena d’ordre ni tan sols a les autopistes, on de cop un autocar pot fer mitja volta i posar-se en contra direcció o un munt de cotxes intentar passar per un mateix espai mentre ho fa i saturar una carretera de 5 carrils.
Vam arribar més tard del que esperavem però ens va donar temps de sobres de, per fi, tastar les paradetes del mercat aprofitant que havia plogut abans i no ens calia aixoplugar-nos. Vam menjar un pad thai, un pho i uns rotllets, tot molt bo i baratíssim.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 