19 de SETEMBRE: Ho Chi Minh (Mercat Ben Thanh, Edifici Bitexco, Catedral de Notre Dame, Oficina de Correus, Pagoda Xa Loi, Museu dels Vestigis de la Guerra)
Per primera vegada en anys, el despertador ens va sonar a les 6:30 per començar a fer coses i vam ignorar-lo vilment. Dúiem cansament acumulat dels vols (i de la boda) i vam descansar fins les 10, perdent-nos l’esmorzar. La primera aturada la teníem ben a prop de casa, el Mercat Ben Thanh. L’havíem vist des de fora però per dins és un altre món. Només creuar el carrer per arribar-hi va ser tot una aventura. Mare meva amb el trànsit de Ho Chi Minh! Diuen els vietnamites que si no ho trobes a Ben Thanh és que no existeix, així que us podeu imaginar que és un mercat amb una gran varietat de productes, des de la gastronomia al textil passant per un munt de frikades d’allò més diverses.
Ens va recordar molt a Xina, amb les peces de carn i les visceres exposades de forma bastant rústica, els venedors tirant aigua ensangonada esquitxant els peus dels turistes, dones dormint a les seves paradetes… Es va encantar. Cal dir que un percentatge altíssim de la gent de la zona esmorza, dina, berena i sopa dins o als voltants del mercat així que si esteu per la zona podeu aprofitar. Dins podeu regatejar el preu dels plats tal i com si fos un producte més o, com diuen ells, “preguntar pel descompte”.
Ens vam dirigir cap a la Torre Bitexco, una forma perfecta per ubicar i reconèixer una mica més la ciutat des de les altures i gaudir del caos de motos que és Ho Chi Minh des de la privilegiada posició de qui no s’hi ha d’enfrontar immediatament. La torre té un mirador a 178 metres d’alçada ubicat a la planta 49 on tens una vista de 360 graus sobre la ciutat que resulta impressionant. Gairebé tant com el tracte que reps per part dels treballadors, gairebé de marajà. El preu és de 200.000 VND (dongs vietnamites), el que equival a uns 7,5€ i realment els val ja que a més de les vistes, tens unes pantalles on pots obtenir informació de pràcticament tots els edificis que veus.
Vam tornar a baixar per conèixer la ciutat de la nostra manera preferida: caminant, mirant i olorant. Ho Chi Minh és famosa mundialment pel tema de les motos i és cert que en cada encreuament de carrers ens donava la sensació que ens jugavem la vida, però al final t’hi acostumes i entens que si tu vas segur, ells s’aturaran. Gairebé sempre.
Però Ho Chi Minh té molt més que motos, com vam poder comprovar passejant per la zona de l’ajuntament, el teatre i els dos elements més importants de la zona: la Catedral de Notre Dame i l’Oficina de Correus.
La Catedral de Notre Dame la van construir colons francesos el 1880 amb maó vermell exportat de Marsella i és una raresa ja que Vietnam és un país eminenment budista. Tot i això el 1962 el Vaticà li va conferir la condició de catedral.
A la plaça davant la basílica hi ha una estàtua de la verge que alguns feligresos afirmen haver vist veure plorar el 2005 però no se n’ha tingut cap prova més així que ni tan sols la Santa Seu es va molestar en investigar l’assumpte.
L’Oficina de Correus, tot i el poc glamour que pot comportar la funció de l’edifici, és una de les joies de la ciutat amb el seu característic estil colonial. Construïda per Gustave Eiffel imitant les estacions de tren de l’època, l’interior és encara més impressionant que la seva façana groga. Una imatge de Ho Chi Minh presideix l’edifici, en contraposició amb les columnes, que ténen noms d’alguns dels científics que van tenir més importància en l’avenç de l’electricitat i als que l’arquitecte francès ret homenatge
Ens va costar molt sortir de l’edifici perquè ens va semblar preciós però a més a més, perquè la temperatura a l’interior era extremadament agradable i a fora hi feia tanta calor!
Per adaptar-nos una mica als horaris de Vietnam volíem dinar d’hora però vaig fer una tria de restaurant una mica reprobable ja que estava tan lluny que quan vam arribar-hi, gairebé era l’hora de dinar a Barcelona. Ara bé, vam menjar de luxe i us el recomano moltíssim. Es diu Com Nieu Saigon i vam tastar coses delicioses, entre les quals destaquen una sopa de cranc i bolets, uns rotllets i, sobretot. l’arròs! I és un arròs que té història, que evidentment us explicaré:
El que té d’especial l’arròs és que, un cop cuinat, el porten en un recipient de terrissa que, quan sembla que te l’han de servir, li tiren a un altre cambrer a l’altra banda de la sala, que l’agafa al vol i trenca el recipient deixant sobre la safata l’arròs semi solidificat i trossets de terrissa que van traient amb compte. Ens vam quedar bocabadats amb la coreografia i l’arròs va resultar estar boníssim.
L’atenció al client va tornar a ser espectacular, de restaurant de luxe. I potser ho era, però per nosaltres menjar per 15€ tots dos en aquell entorn i amb la qualitat dels productes… Brutal.
Aprofitant que ens havíem allunyat una mica de la ruta original, vam fer una modificació al planning i ens vam dirigir a la Pagoda Xa Loi, la més gran de la ciutat, construïda l’any 1956 i que en el moment en que nosaltres hi vam anar estava en obres. Tot i això és realment espectacular i no us podeu perdre el Buda que hi ha a la sala interior.
Un cop vista la pagoda vam dirigir-nos cap a un dels llocs dels que més havíem sentit a parlar de tot Vietnam. I he de dir que tot i haver llegit sobre el tema, res ens preparava pel que estavem a punt de veure.
El Museu dels Vestigis de la Guerra es podria dir perfectament Museu dels Horrors de la Guerra perquè hi ha fotos, objectes i detalls que tot i que poden ser necessaris per entendre el que va passar i que no hauria d’haver succeït mai, estan exposades d’una manera que ens va semblar una mica tendenciosa (quan vam anar als Túnels Cu Chi, per exemple, el guia explicava de forma sàdica i molt explícita cada trampa i l’efecte que causava en els soldats americans, com si gaudís d’imaginar-s’ho). És molt interessant i realment colpidor, però no sé si era necessari que exposin els nens deformats en pots o la recreació de les gàbies de tigre per torturar soldats.
Durant el viatge vam veure coses bastant dures ja que la història de Vietnam i la de Cambodja ténen alguns dels episodis més desagradables dels darrers anys, però aquest museu va ser durillo.
Tocava encarregar les dues excursions que volíem fer des de Ho Chi Minh: per un cantó el Temple Cao Dai i els Túnels Cu Chi i per l’altra la del Delta del Mekong. Sabíem que era un país barat, però alguna cosa ens hauria d’haver fet sospitar que estavem pagant massa poc quan totes dues (en una s’incloïa vaixell i hotel) ens van costar 8 dòlars. Ja veureu de què us estic parlant…
Vam acabar el dia de nou al Street Food Market de Ben Thanh tastant coses delicioses i bastant econòmiques aprofitant que tornava a diluviar just mentre sopavem. Va ser molt curiós perquè hi havia un concert d’una banda autòctona a l’interior del recinte però plovia tan i tan fort que nosaltres que estavem a una distància del concert, no sentíem res, només la pluja.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 