24 de SETEMBRE: Vol a Hue, Tombes Imperials (Khai Dinh Minh Mang, Tu Doc), Pagoda Thien Mu, Ciutadella Imperial, Ruta en moto amb el senyor Lac
4:30 del matí. Sense saber ni on teníem les orelles vam baixar a la recepció de l’hotel a pagar i a que ens demanessin un taxi. Semblava fàcl però el que ens vam trobar quan vam baixar va ser a dos treballadors de l’hotel dormint en un sofa així que primer els vam haver de despertar (delicadament, què us penseu) i després vam haver de resoldre el problema dels diners i és que el datàfon de’ls havia espatllat i no teníem prou cash en dongs. Per sort, dúiem alguns dòlars i ho vam acabar apanyant, no sense perdre un temps preciós.
Per sort el trajecte en taxi va ser curt i les gestions a l’aeroport encara més. A les 6:18 ja estavem asseguts a l’avió per anar cap a la ciutat de Hue. La gent de Vietjet encantadors tots i totes com no podia ser d’altra manera.
Vam triar el bus per acostar-nos a la ciutat i en pocs minuts estavem al nostre hotel, el Thai Binh II. És una cosa molt curiosa a Àsia això dels hotels i restaurants que agafen noms d’establiments teòricament de referència per intentar agafar clients que, volent anar a l’original, s’acaben conformant en anar a la còpia “dolenta però barata”. En el nostre cas vam triar la còpia sabent on anàvem i la mar de contents perquè, tot i això, l’hotel estava super bé. I amb una ubicació privilegiada a prop de tot arreu.
Hue va ser la capital imperial durant més de 100 anys així que el més destacable que s’hi visita és l’antiga Ciutadella i les Tombes Imperials. En el nostre cas, vam negociar amb la gent de l’hotel perquè havíem vist que molts tours t’afegien coses no massa interessants o els havies de fer segiunt algú i nosaltres volíem anar al nostre aire. Per 20 dòlars van posar a la notra disposició un cotxe amb xofer inclòs que ens va anar portant a tots els llocs que volíem veure i que ens esperava fora per no perdre ni un segon.
Vam començar per la Tomba de Khai Dinh, el dotzè (i últim) emperador de la dinastia Nguyen, que es va acabar de construir el 1931 després de més de 10 anys de treballar-hi. La barreja d’estils és molt xocant així com l’evident influència francesa en alguna de les decoracions, tot i tenir una estructura molt asiàtica. Crida molt l’atenció la successió d’escales custodiades per dracs; sembla que a través de l’ascensió cap a la tomba es vulgui donar oportunitat de gaudir de l’entorn i de les vistes, que són part important de la bellesa del recinte.
També cal fer esment al Pati de les Salutacions on estàtues de civils, militars i fins i tot animals com cavalls o elefants volen retre homenatge a tots aquells que van contribuir a la glòria de l’emperador.
La ceràmica esmaltada, les constants referències al drac en les decoracions i les formes geomètriques fan del recinte intern una veritable meravella, a la vegada que contrasten amb la part externa, molt més rústica. Com si es volgués evidenciar que estem entrant a la sala privada de l’emperador i que allà tot ha de ser brillant, daurat i preciosista.
Per cert, una cosa que ens ha agradat molt a nivell de sostenibilitat és que les entrades a les Tombes Imperials són unes targetes que un cop entres al recinte, es queden a la màquina per ser reaprofitades a posteriori. Com a persona que col·lecciona entrades de llocs és un rotllo però aplaudim molt aquesta iniciativa i sobta que un país tan poc tecnificat com Vietnam pugui fer-ho mentre gegants del primer món ho plastifiquen tot, fiquen aires acondicionats a exteriors o bajanades similars.
Tocava anar cap al següent destí, la Tomba de Minh Mang, que us he de dir que em va encantar tant a nivell estètic com tota la càrrega simbòlica que li han donat.
Cada una de les tombes intenta reflectir l’essència de l’emperador en qüestió i això les fa úniques, especials i molt interessants per conèixer la història del personatge i del temps durant el qual va regnar.
Tornant a les tombes, ocupen un entorn espectacular a l’oest del Riu del Perfum i en formen part fins a 40 edificis, alguns dels quals van quedar molt malmesos durant les guerres posteriors que va patir el país. I és que es tracta de la tomba del segon emperador, aíxí que la seva construcció es remonta a 1843 i va ser duta a terme pel mateix Minh Mang i, després de la seva mort, pel seu fill.
Resseguint el caminet Than Dao vam anar trobant tots els monuments i estàtues que coformen una tomba ideada com una història que nosaltres anem vivint al creuar portes, ponts i rius.
Tornem a trobar, com en el cas anterior, un pati amb estàtues; aquest cop, però, el Pati de l’Honor amb mandarins, elefants i cavalls. Creuant les 3 portes trobarem el Mont Phung Than, on hi ha el Pabelló de les Esteles. Allà hi ha l’estela on es relata la història del sobirà escrita pel seu fill.
Una de les coses que més em va impresionar és la representació de la mort a través del pont que separa els vius i la zona on hi ha el cos de Minh Mang, que només s’obre un dia a l’any per commemorar el seu aniversari.
La següent que vam visitar va ser la Tomba de Tu Doc, a 8 quilòmetres de Hue. És una de les més importants tot i que, al ser també de les més antigues, el seu estat no és tan bo com podria.
En el seu moment va ser una de les construccions més importants del país i de fet es van necessitar tants recursos materials com de ma d’obra que es va generar una revolta social important, de fet una de les primeres vagues de la història de la humanitat tenen lloc durant la seva construcció.
L’emperador, que era viu encara mentre tot això succeïa, va canviar els noms de molts dels pavellons per afegir-hi la paraula “modèstia” (khiem) i d’aquesta manera intentar associar la modèstia al record a la seva persona.
Evidentment això també ens parla de quin tipus de persona era: solia fugir de la ciutadella per anar al seu palau-tomba a composar poesia, a gaudir de la companyia de les seves concubines i a passejar pel llac. Tot i que va ser el governant que més anys va regnar de la seva dinastia, la verola l’havia deixat estèril així que cap fill seu no va poder escriure el seu epitafi i el va haver de fer ell mateix. És el que podem trobar al Pabelló de l’Estela.
Malauradament només tenim un parell de fotografies ja que com passa algunes vegades durant el viatge, el que veus i descobreixes et supera i no estàs pendent de fer fotos i, quan vols fer-les, el mòbil ha mort perquè l’estaves fent servir de GPS, de guia i ves a saber quantes coses més.
Hi haurem de tornar…
Una altra joia de Hue és la Pagoda Thien Mu, probablement la més bonica de la ciutat i, perquè no, del centre del país. Etimològicament el nom es podria traduir com “Pagoda de la Dama Celestial” i es va construir el 1601 (la torre no, que és de 1844).
Els seus 21 metres estan dividits en 7 pisos, cadascun dels quals està dedicat a un Buda diferent, com sol passar a moltes del mateix tipus. El que no és tan habitual és la seva planta, octogonal.
Es sol parlar de la pagoda però hi ha un munt de coses més al recinte.
Només arribar trobem la Torre Phuoc Duyan i els jardins, però mica en mica descobrirem patis, una campana de bronze de 2 tones (diuen que es pot sentir a 10 quilòmetres de distància), una estela on s’explica la història del budisme a Vietnam i, flipeu, un cotxe! I no és un cotxe qualsevol, és el del monjo Thich Quang Duc que el 1963 es va cremar viu (i de fet la fotografia que ho immortalitza va ser premiada amb el Pulitzer aquell mateix any). Vaja, que hi heu d’anar ja que és un lloc preciós per on passejar a la voreta del Riu del Perfum i hi ha parts importants de la història del país.
Ara si, ens quedava per veure la famosa i mítica Ciutadella de Hue, però era l’hora de dinar i en un país on es menja tan bé, no es perdona cap àpat.
Havíem vist a la guia molt a prop hi havia un restaurant regentat per un senyor sord i molt simpàtic així que ens vam decidir a anar-hi. No sé si ho he explicat algun cop però la Mar i jo ens vam conèixer estudiant Llengua de Signes Catalana així que ens feia molta gràcia anar-hi i més tractant-se del nostre viatge de noces. Era com tornar al moment en que ens vam conèixer.
El Lac Thanh és una molt bona opció per menjar ja que, a banda de la seva ubicació al costat de l’atracció principal de la ciutat, s’hi menja super bé, molt barat i el senyor Lac és tot un showman. És impressionant com és capaç de comunicar-se amb persones de tot el món de forma tan fluïda tenint en compte la seva condició.
Les especialitats del local són unes truites farcides de carn de porc, gambes i brots de soja i, sobretot, els millors bunyols de sèpia que menjarem a la vida.
Mentre dinavem el senyor Lac ens va proposar dur-nos d’excursió en moto a veure coses que els turistes no acostumen a visitar. No vam entendre massa res ja que els nostres coneixements de Llengua de Signes vietnamita és més aviat limitat però vam quedar amb ell que un cop acabada la visita a la Ciutadella, si no era molt tard, passaríem a veure’l.
Ara si, entravem a l’edifici més important del centre del país, Patrimoni de la Humanitat des de 1993 i que vindria a ser l’equivalent vietnamita de la Ciutat Prohibida de Beijing (de fet la Ciutat Porpra, on només podía accedir l’emperador, la seva esposa i les concubines, està construïda basant-se en ella).
Lamentablement, l’estat actual difereix força ja que els bombardejos durant la guerra van deixar la Ciutadella de Hue força malmesa. Residència dels emperadors de la dinastia Nguyen de 1802 a 1945, es tracta d’un recinte emmurallat de 10 quilòmetres de perímetre al qual s’accedia en el seu moment per 10 portes diferents. Ara mateix, de fet, són de les parts més fotogèniques del recinte, bastant deteriorat.
Recomanació: dediqueu-li ben bé un parell o tres d’hores perquè el recinte és enorme, decadent però preciós i ple d’historietes.
No teníem massa clar si anar a buscar el senyor Lac o era massa tard però el destí va triar per nosaltres i vam conèixer un altre personatge d’aquells que et marquen el viatge. Sortint de la ciutadella vam conèixer un homenet molt agradable anomenat Tri que ens va resoldre un dels “problemes” del viatge: el dia següent seguíem la ruta cap a Hoian però no volíem anar en transport públic ja que et perds un munt de cosetes que hi ha pel camí. Havíem llegit que hi havia gent que ho feia en cotxes o furgonetes privades o fins i tot en moto i la idea ens cridava força l’atenció. Total que el Tri ens proposava exactament això: dur-nos en moto a Hoian passant per un munt de llocs xulos que incloïen salts d’aigua, les famoses Muntanyes de Marbre o el Hai Van Pass, un pas de muntanya amb unes vistes espectaculars. Vam estar mirant vídeos que ens ensenyava de clients anteriors i una llibreta que venia a ser el seu particular TripAdvisor. Ens va convèncer una gent que, en català, explicava la seva experiència i lloava les virtuts del Tri i del seu cunyat, l’altre conductor de moto.
Per tancar el tracte ens va acompanyar a l’hotel en moto (si, tots 3 en una moto, benvinguts a Vietnam) i vam quedar el dia següent a la porta per començar la nostra aventura.
I d’aventura a aventura, vam decidir acceptarla proposta del senyor Lac i vam acompanyar-lo a un vell taller on ens va ensenyar dues motos. Una la conduiria ell i l’altra jo, amb la Mar de paquet.
El problema va venir quan va arrencar a tota velocitat i jo tenia problemes en seguir-lo, ja que en un mateix carrer hi havia gent circulant en totes direccions, motos creuant-se al mig de camions, autobusos fent la volta al mig d’un carrer obligant a tothom a apartar-se… el caos. I si et trobes en el caos i el teu guia va en una moto a 100 metres davant teu, la situació es complica. Però si a més és una persona sorda, doncs pitjor perquè no li pots fer saber que et costa seguir-lo. Vam haver d’anar més ràpids del que ens agradaria i cometent algunes il·legalitats però he de reconèixer que va ser divertit.
No us puc consignar massa els noms de les coses que vam visitar perquè no apareixien a cap guia ni mapa i el senyor Lac ens anava explicant, com bonament podia i la informació ens va arribar com ens va arribar. Sabem que vam passar per un temple budista preciós amb un estany ple de peixos bigotuts i una col·lecció espectacular de bonsais on vam passar la primera mitja hora i des d’allà ens vam dirigir al que vam entendre que era una antiga arena on es realitzaven baralles d’animals i persones. Era un recinte molt curiós amb unes escales des de les quals et podies llençar a l’arena però tot estava força destruït.
El que ens va encantar tot i que hi vam arribar que gairebé era fosc és el parc aquàtic abandonat de Ho Thuy Tien. Amb el temps hem vist alguna fotografia per internet (d’aquí que en sapiguem el nom) però us puc assegurar que la impressió que ens va causar quan de cop vam veure el drac aparèixer entre els arbres va ser realment impactant. Vam entrar dins i estava una mica llardós però la imatge del drac al llac amb el reflexe és d’aquelles que es queden guardadetes a la memòria.
Vam acabar el dia de la millor manera, fent una cervesa i una llimonada al Lac Thanh que es va acabar convertint en un sopar super ben acompanyats d’un grup de canadenques i d’un noi francès amb els que vam estar xerrant de les aventuretes de cadascú pel país mentre el senyor Lac aprofitava cada ronda de cervesa per obrir-les en plan Karate Kid amb els seus obridors casolans. Quin dia més intens, més ple d’aventures i nous amics…
Jo potser hauria destinat un dia més a Hue per poder fer les coses amb calma, però marxavem super contents d’haver vist i viscut una part tan important de la cultura i la història del país, una part que molta gent que visita Vietnam deixa de banda i que, des de la meva personal i humil opinió, és un error. Hue i Hoian van ser dues ciutats molt importants per nosaltres a l’hora d’avaluar el viatge com a conjunt però no us avanço més perquè el viatge continua.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 