25 de SETEMBRE: Ruta en moto amb el Tri (pobles de pescadors, Elephant Waterfalls, Pas de Hai Van, Danang, Muntanyes de Marbre) fins a Hoian
Començava una nova aventura, aquest cop en moto acompanyats del Tri i el seu cunyat fins a la que, diuen, és la ciutat més bonica de Vietnam: Hoian. Com us hem anat dient en el diari, el país va patir molt durant la guerra i els efectes dels bombardejos són encara visibles a moltes de les ciutats. Hoian, en canvi, es va mantenir intacta i el casc antic de la ciutat és exactament igual que com era fa 200 o 300 anys.
Mentre esmorzavem a l’hotel (quin esmorzar més deliciós i quines vistes!) ens intentavem fer la idea del que ens esperava, però us puc assegurar que la realitat va superar totes les nostres expectatives.
Tal i com havíem quedat, les dues motos ens esperaven a les 8:30 a la porta de l’hotel. Vam lligar bé les motxilles i vam arrencar cap al primer dels nostres objectius: un poblet de pescadors preciós pel qual ens vam passejar una mica mentre ens anavem familiaritzant amb els nostres nous amics.
Val a dir que el tema no va començar massa bé ja que la Mar, que és una persona prudent i amb tendència a la preocupació, va pensar que se l’enduien perquè el Tri va començar corrent molt més que el seu cunyat i durant 20 minuts no ens vèiem. Per sort ens vam reagrupar al cap de poc i les pulsacions de la Mar van baixar dràsticament.
Com deia, primera aturada: poblet de pescadors.
Feia un dia radiant així que els paisatges pels que atravessavem eren preciosos però, tot i la velocitat i el ventet d’anar en moto, la calor apretava força. Sort que amb el Tri havíem pensat en tot i hi havia una aturada tècnica prevista a Elephant Springs (Suoi Voi en vietnamita) per remullar-nos, refrescar-nos i fer un segon esmorzar, com si fossin hòbbits.
Ho vam agrair molt per la calor però també perquè pujar a la moto d’una persona que no coneixes de res és una mica fred, en canvi a cada aturada xerravem, planificavem i ens coneixíem una mica més. Al final del dia sabíem moltíssimes coses els uns dels altres tret del cunyat, que no parlava res d’anglès i es quedava una mica més al marge.
Vam posar els banyadors a assecar a la moto i vam seguir direcció sud recorrent caminets, carreteres de corbes i veient paisatges espectaculars que ens feien aturar-nos molt més del que al Tri li hauria agradat per fer una foto o simplement gaudir de les vistes. I quines vistes les que ens esperaven al Pas de muntanya de Hai Van, on vam agrair no només el paisatge sinó també poder estirar una mica les cames.
Sembla que no però tantes hores en moto es començàven a notar…
Abans de la construcció del túnel Hai Van era pas obligat entre Hue i Hoian i és cert que amb el túnel estalvies un munt d’estona però no té ni punt de comparació fer un trajecte curt però ensopit o la ruta preciosa que estavem fent veient un munt de coses interessants. Si hi aneu, truqueu al Tri o a un Tri genèric en moto, cotxe o patinet però no aneu pel túnel.
Mica mica ens anàvem acostant al nostre destí així que ens vam permetre el luxe de parar a dinar i a planificar la resta de la ruta. Sé que molta gent que planifica un viatge a Vietnam posa al seu itinerari Da Nang però nosaltres només hi vam passar i hi vam dinar. Ens va explicar el Tri que hi havien construit un munt de resorts caríssims per atraure turisme de gent rica però que havíen acabat deixant moltes platges contaminades i que no sabíen quan podríen tornar a ser aprofitables al 100% però que era una pena que es volgués atreure aquest tipus de turisme amb la de coses maques que té el país. No podríem estar més d’acord.
Vam menjar un pho que no passarà a la història en un restaurant de carretera i vam preguntar al Tri sobre Hoian. És realment tan bonica? Es menja tan bé com diuen? Teníem molta curiositat per saber què trobaríem i després de la conversa encara teníem més ganes de conèixer la que anomenen la ciutat més bonica de Vietnam i on millor es menja (spoiler: es menja de nassos i si, és realment preciosa)
També vam aprofitar per negociar amb ells pel dia següent ja que volíem anar a My Son i així podíem tornar a fer de camí una ruta per llocs interessants en moto. Potser ens quedava el cul planxat de tanta carretera però ens estava agradant tant l’experiència que volíem repetir.
Però abans de Hoian, de la ruta en moto a My Son i de moltes aventures més vam ferun tros més de camí per arribar a les Muntanyes de Marbre, que només pel nom ja ens cridaven l’atenció quan el Tri ens les proposava durant l’itinerari.
Les Muntanyes de Marbre són 5 turons amb els noms dels 5 elements on la natura i l’art es donen de la ma, s’abracen i fan fills. Un munt de coves dins les quals pots pujar per unes escales empinadíssimes farcides d’estàtues esculpides directament sobre la roca o trobar petites mini pagodes a dalt de tot, on tens unes vistes increïbles de la badia de Da Nang. Nosaltres no vam poder veure-les totes però l’experiència va ser impressionant i l’entrada ens va costar menys d’un euro, perquè us feu una idea dels preus de les coses a Vietnam.
Ara si, vam fer els darrers quilòmetres que ens separaven de Hoian i vam arribar al nostre Homestay, que ve a ser un hotel on els amos hi viuen i és com viure a casa seva però és un hotel amb habitacions, amb cuina, amb un pati preciós… La veritat és que el Minh Phat va ser una molt bona tria. Tot i que quan vam arribar la parella que el regenta ens feia moltes preguntes i ens van atabalar una mica. Volíen estar segurs que sabíem tot el que la ciutat podia oferir i ens va costar una mica fer-los entendre que ja dúiem molta feina feta des de Barcelona i que el nostre únic dubte era on fer el curs de cuina. Si, vam fer un curs de cuina vietnamita a la ciutat on millor es menja del país. Però encara no…
Vam acomiadar-nos del Tri quedant pel dia següent, vam deixar els trastos a la nostra habitació i ens vam disposar a visitar el casc antic de Hoian, que és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO des de 1999. He de dir que a la nit ja m’havia enamorat de la ciutat perquè es una meravella, però d’inici em va agafar el que jo denomino el Síndrome Port Aventura.
M’explico: No us ha passat mai que aneu a un lloc i no sabeu si el que esteu veient és real o és una falsificació per turistes? On tot el que veus són formes de fer-te gastar? Doncs aquesta va ser la meva primera impressió de Hoian. Per começar, quan arribes al centre on, per cert, no hi accedeixen vehicles i s’agraeix moltíssim, has de comprar un ticket amb el qual tens dret a visitar 5 atraccions a triar entre temples, cases de famílies importants de la història de la ciutat, etc. Un cop dins, la ciutat és indiscutiblement preciosa però em va semblar tot una mica massa dirigit a al turisme. A més estava força ple de gent. Gairebé tots els edificis, fins i tot els d’interès històric, eren botigues de souvenirs i alguns d’aquests eren una mica cutres.
El Pont Japonès mitjançant el qual accedeixes al centre i totes les casetes, sales d’asemblea i temples em van començar a reconciliar amb Hoian i a l’hora de sopar ja estava gairebé convençut que no veuríem res més bonic en tot el viatge. Tota la zona del riu amb aquella llum tan especial i les barquetes em van semblar una meravella. I encara no havíem tastat el menjar…
Tal com a Osaka l’anomenen “l’estómac de Japó” (i amb molta raó), Hoian és on hi ha més varietat gastronòmica de tot Vietnam i on es fan les preparacions més delicades. Vam menjar molt i molt bé durant tot el viatge però a Hoian és un altre nivell, amb les seves roses blanques i alguns dels restaurants on millor hem menjat del món. I a un preu… Vam sopar al Morning Glory (no confondre amb el Morning Glory II, típica trampa de guiris) i TOT el que vam menjar era per repetir vàries vegades. A banda de les mencionades roses blanques, que són flors de farina d’arròs farcides de gamba delicioses vam menjar uns wonton espectaculars i una sèpia farcida de porc picant que, tot i que era realment picant, estava brutal.
Només us diré que vam fer una excepció i hi vam sopar un altre dia perquè necessitavem tornar a tastar alguns d’aquells plats.
Tocava anar a dormir; tantes hores de moto ens havien deixat realment cansats i el dia següent ens esperaven més quilòmetres de carretera, caminets i alguna sorpresa més.
Bona nit Hoian!
DE SHINJUKU AL SERENGETI 