DIA 8: BOIXIMANS, DATOGA I FINAL DEL SAFARI. TORNADA A ARUSHA
Després de dutxes, esmorzar i acomiadar-nos del Fuiur, el Godfrey ens esperava per marxar. Aquell dia ens va dir que el nostre guia no seria ell, ja que aniríem de visita a casa els Boiximans i ell no parlava el seu idioma.
Els Boiximans són caçadors – recolectors i parlen un idioma que es caracteritza per fer esclafits, clics i sorolls tots estranys amb la boca. A mig camí ens vam trobar amb el que seria el nostre guia, un home amb una sabata mig pengim penjam, un mocador sota la gorra i un aspecte tot curiós que es va presentar com a Gaga. El Godfrey ens va dir que sobretot, no ens separéssim del Gaga, ja que ens faria de traductor i era el nostre referent.
Vam caminar amb el Gaga fins arribar on eren els Boiximans que com a salutació ens van preguntar si els portàvem marihuana. Evidentment no, no els portàvem marihuana. Feien impressió tots vestits amb pells d’animals. Ens van intentar ensenyar una mica el seu dia a dia o com solien fer les coses: primer ens van ensenyar a fer foc amb una branca. La Mar se’n va sortir prou bé, el Jaume casi carbonitza els dits d’un pobre nen.
Després van decidir fer-nos una volta pel seu campament (són nòmades) i a continuació ens van portar a caçar amb ells. El nostre guia, Gaga, va decidir que no venia perquè es quedava fumant amb ells i li estaven arreglant la sabata trencada amb uns trossos de branca. Va ser molt (segons la Mar, massa!) emocionant: El Godfrey ens havia dit que no ens separéssim del Gaga, que es quedava allà i no és com anar al Montseny… hi ha lleons, ienes, guepards, entre d’altres! Vam descobrir que tenen una punteria brutal, caçaven amb armes que feien ells mateixos (quan necessitaven peces de metall les intercanviaven per d’altres coses als Datoga, de qui parlarem més endavant). Després de córrer com uns bojos amb ells (o darrera seu!) buscant el dinar, van caçar un Dik-dik.
En menys de dos minuts tenien un foc fet a terra i van començar a preparar l’animal: en van treure els òrgans interns i el fetus (ja que era una femella embarassada), els òrgans serien el nostre vermut amb ells com a privilegi per ser els caçadors i el fetus se’l menjaria el més vell de la seva tribu i la resta de carn de l’animal la portarien al “campament” on seria el dinar de la resta de la tribu.
El moment de menjar els òrgans interns amb ells, va ser d’aquells que no oblidarem mai: van treure els intestins que, evidentment, estaven plens de caca i els van refregar contra una pedra per “netejar-los” i així, tal qual, crus, ens els van oferir. Ens els vam intentar menjar mastegant, però era com un xiclet que no s’acabava de desfer de cap manera, per tant, la Mar dissimuladament se’ls va empassar amb un glop d’aigua (mentre pensava totes les possibles malalties que podia agafar de menjar dik dik cru amb caca inclosa) i, els boiximans al veure l’aigua ens la van demanar i se la van acabar. Un cop cuits al foc també ens vam menjar els ronyons, el fetge i la carn del pit de l’animal (amb pèls inclosos), això cuit ja era més bo!
De tornada cap al campament amb l’animal ens van ensenyar algunes llavors o fruites que es recol·lecten i es mengen i les vam tastar amb ells.
A l’arribar al campament ens van ensenyar la seva “tècnica” de tir amb l’arc i les fletxes… van riure’s una estona de com de patata era la Mar (li van donar un arc infantil i tot…) i van al·lucinar amb el Jaume que a la primera va enviar la fletxa al tronc que tenien com a objectiu. Després ens van dir si volíem aprendre una dansa típica seva i vam estar ballant. Tant el tir amb arc com el ball ja ens van semblar més turistada, però l’experiència general es veia més autèntica que la dels Massais que semblava un timo total.
Ens vam acomiadar dels nostres amfitrions, tocava anar a visitar la tribu dels Datoga, la tribu del Gaga.
Es dedicaven a fer eines, objectes i joies amb metalls varis. Ens van ensenyar com feien polseres amb un candau que fonien i puntes de fletxa amb un clau. Vam sortir d’allà amb una polsera cadascun (ens les vam posar el dia del nostre casament, uns mesos més tard!). Tots els que es dedicaven a aquesta feina eren homes.
A continuació vam entrar a una casa plena de dones on ens van ensenyar com molien blat de moro. Van ensenyar a fer-ho a la Mar. Després vam tenir una conversa molt simpàtica i força surrealista, degut a què el traductor passava bastant de tot. Parlant parlant, una de les noies ens va explicar que no sabia quina edat tenia ja que no anava a l’escola i, per tant, no ho comptava. Sabia que tenia 4 fills (i s’estranyava molt de què la Mar no en tingués 4 més!)
Al començar el dia teníem esperances de viure un dia original però per res del món pensàvem (sobretot després de la visita al poblat Massai) que les dues visites serien tan i tan xules, originals, emocionants i divertides!
Ens vam acomiadar del Gaga i vam marxar amb el Godfrey a dinar, tocava acomiadar-nos d’ell i ho vam fer amb l’àpat típic de safari: un tros de pollastre secòtic, un plàtan excessivament madur, un moniato i suc de mango.
Vam anar cap a Arusha, de camí amb cotxe el Godfrey ens anava fent examen amb els arbres que anavem veient de camí. A Arusha vam arribar a l’hotel on vam fer una última cervesa de comiat amb el Godfrey.
El nostre hotel estava a uns 5km de la ciutat (coses que passen quan qui tria hotel és la Mar) però tenien de bo que, a part de ser bellíssimes persones, tenien un servei de furgoneta que et portava on volguessis (gratis) i et passava a recollir a l’hora acordada. Abans d’anar a sopar vam deixar els trastos a l’habitació i, preteníem dutxar-nos. Quan la Mar va entrar a la dutxa i va encendre l’aigua, li va sortir un escorpí de dins de la dutxa (coses que passen quan qui tria l’hotel és la Mar). Així que després de demanar ajuda a la noia de l’hotel (ja que no sabíem què fer amb un escorpí a la dutxa) vam decidir que deixàvem la dutxa per l’endemà al matí i anàvem directes a sopar.
Vam demanar que ens acompanyessin amb la furgoneta (i al cap d’X estona ens passessin a recollir) a un restaurant on vam sopar molt molt molt molt bé, al Khan’s Barbaque. Era la última nit al continent, Zanzíbar ens esperava! (segueix després dels aclariments de Tanzània).
ACLARIMENTS SOBRE TANZÀNIA
A Tanzània està prohibit el turisme de caça d’animals, de manera que els guies i altres treballadors (cuiners, personal que organitza les tendes, etc) no porten armes i et demanen que segueixis les seves instruccions (no menjar ni guardar aliments dins la tenda, no sortir de nit – tens un wc químic dins la tenda – , etc) ja que en cas de perill per l’humà, al ser un Parc Natural es prioritza la vida de l’animal i, tot i que suposem que farien el possible per ajudar-te, no matarien aquell animal si “per culpa teva” t’ataqués. Ens sembla perfecte i per això vam decidir anar a Tanzània en comptes de a Kenya, on es permet turisme de caça. Estàs tu a casa de l’animal i no al revés. En aquest sentit els animals s’acosten molt més als humans / cotxes ja que no tenen por, cosa que ens va explicar el guia que no passa tant a Kenya on se senten més amenaçats. Recomanem totalment dormir dins d’un Parc Natural (nosaltres ho vam fer al Serengeti) ja que impressiona bastant dormir allà al mig entre lleons, hipopòtams… sentir-los de nit des del llit, que només et separa la tela de la tenda. És realment impressionant, d’aquelles experiències que un no oblida mai.
Els Parcs Naturals són zones geogràfiques, però no estan tancades o vallades, de manera que en cap cas són zoos ni res similar. A vegades ens trobàvem lleons, girafes, elefants al mig de la carretera quan ja havíem sortit d’un parc. Els animals són totalment lliures i salvatges.
Durant les hores de safari has de tenir en compte que podràs fer pipi quan paris a alguna àrea amb lavabos (merendero, etc) i que potser durant moltes hores no n’hi ha. Jo una o dues vegades vaig demanar que necessitaria un lavabo en menys de mitja hora… Cal que tinguis en compte de dir-ho amb temps perquè el guia trobi un lloc adequat (en el meu cas va ser bastant allà al mig, imagino que ell coneixia la zona i era poc perillosa i va sortir amb mi a vigilar que no se’m cruspís una bèstia).
També volia puntualitzar que tot és Hakuna Matata i Pole pole, és a dir, amb calma, sense estrés ni pressa, sense enfadar-se. Això pot semblar molt positiu i romàntic, però quan fa una hora i pico que estàs a un “taller” on estan desmuntant rodes quan tu consideres que hauries d’estar veient lleons i s’ho prenen tot amb calma extrema, pot posar-te una mica histèric. Personalment (a mi – la Mar – em passa bastant) recomano relaxar-se i viure-ho com l’anèdota que explicaràs… segur que acabaràs veient animals i vivint aventures encara que perdis dues hores al taller. Tampoc pots fer-hi més i ets tu qui estàs a casa seva amb les seves costums.
Com a cosa pràctica, dir-te que nosaltres vam portar un carregador solar que teníem obert damunt del cotxe (lligat amb uns invents que vam fer perquè no sortís volant) ja que tantíssimes fotos, toooot el dia fora (els dies que dormíem al Serengeti eren 3 dies seguits sense electricitat i, per tant, sense carregar res) anàvem carregant la bateria de la càmera / mòbil a estones durant les hores de sol.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 