DIA 1: DUBAI-DAR ES SALAM. PRIMERES IMPRESSIONS
Tocava passejar per l’aeroport de Dubai i esperar el següent vol. Va ser més modest (menys pel·lis en espanyol, la tele es veia pitjor…), però seguíem tenint auriculars, manteta, etc.
A l’arribar i baixar de l’avió va començar l’aventura dels passaports! Per posar-vos en context és important que tingueu en compte que allò en comptes d’un aeroport semblava un mercadillo. Centenars de persones sense cap mena d’ordre intentant fer el mateix que tu, sense cues ni tanda, tot a cop de colze…
Calia fer dos tràmits: el primer consistia en entregar el full d’immigració (que havíem omplert a l’avió i us recomanem que feu el mateix, ja que amb el caos que hi havia allà, només et falta estar omplint papers, cosa que pots fer tranquil·lament durant les mil hores de vol…), el passaport, posar els dits a una màquina i que et fessin una foto. El segon (molt més surrealista) consistia en deixar el passaport i 100$ a una finestreta. Això semblaria normal si es fes de forma ordenada i no perdessis de vista el teu passaport. Però en aquest cas deixaves el passaport a una finestreta amb els 100$ dins i seguies caminant fins una zona on hi havia desenes de persones amuntegades.
Allà, una dona sortia cada 5 minuts amb un feix de passaports i anava cridant pel nom (o la seva versió en swahili) als amos del corresponent passaport, comprovant mínimament que t’assemblessis al de la foto del passaport que et donava. Tot això a crits i a 35º, sense cap mena de comprensió idiomàtica entre uns i altres.
Un cop recuperat el passaport i ja fora l’aeroport se’ns van tirar a sobre una colla de taxistes i vam aconseguir que ens portessin a la ciutat per 20$ (la seva oferta inicial eren 35$, als països on es regateja, regategeu sempre!!).
El trajecte en taxi ens va donar una primera impressió genial de Dar es Salam: els colors dels vestits de les dones, paradetes de tot tipus al mig de la carretera, carrets de gelats, busos de fa 60 anys repleníssims de gent, moto-cotxes de tots colors… A l’arribar vam comprovar que els carrers són camins polsosos sense nom ni número on hi havia bastants vigilants, guàrdies o similar tots armats amb escopetes enormes.
Vam deixar trastos a l’hotel, una dutxa reparadora i ja sortíem a passejar seguint una ruta que ens proposava la Lonely Planet: vam agafar el carrer Samora, vam veure l’estàtua als guerrers, el jardí botànic, vam arribar al mar i per sort el vam poder gaudir amb la marea alta.
A mesura que s’anava fent fosc vam anar tornant cap a l’hotel i ens vam trobar unes paradetes al carrer: n’hi havia de fruita, de sabates, pulseres, collarets, peix cru, peix fregit, pop i calamar picants (i deliciosíssims), panotxes de blat de moro fetes a la barbacoa amb llima, sal i xile…
Vam tastar tot el que vam poder i cap a l’hotel a dormir que no ens aguantàvem de cansament!
DE SHINJUKU AL SERENGETI 