DIA 13: KIZIMKAZI, JOZANI, THE ROCK
Ens vam llevar a les 5.15h, tots recremats per sol, vam deixar els trastos a l’hotel dels amics de Madrid, ja que el nostre l’havíem de deixar aquell matí. I tots sis amb el Karembeu vam pujar a la furgo i cap a Kizimkazi. Hi vam arribar cap a les 8.15. A l’arribar veiem que allò semblaven les Rambles, estava pleníssim de gent – hi havia excursions d’hindús, tots amb l’armilla salvavides – i, literalment, s’havien acabat les barques! Sort que el Karembeu n’havia reservat una per nosaltres el dia abans.
Anàvem a banyar-nos amb dofins! La gràcia és que són dofins en llibertat i tu vas on solen estar ells (hi són per la quantitat de menjar que troben a la zona, de manera que també està ple de peixos, meduses i de vegades algun tauró). Vam començar a allunyar-nos de la costa, cada vegada més fins que vam arribar a la zona on ja se’n veien. Creiem que aquesta experiència hagués estat una mica més agradable sense el munt de vaixells amb els que vam coincidir que pretenien fer el mateix (bé, el mateix no… ells els miraven des de la barqueta, mentre que nosaltres ens tiràvem a l’aigua per nedar). Però vaja, que a nosaltres ens sobraven ells i a ells els sobràvem nosaltres! Feia impressió banyar-te allà ja que estàvem tant lluny de la costa que el fons era molt profund… no es veia el terra i això feia moltíssima impressió.
El “problema” era que quan algú veia dofins des de la barca, avisava i tothom ràpid s’apropava cap allà per tenir les millors vistes, de manera que l’únic que s’aconseguia era espantar o fer marxar les pobres bèsties. En aquest sentit, el Jaume en un moment en què els va veure al nostre costat no va dir res i es va tirar a l’aigua! No hi ha foto d’aquest moment, però a ell no li fa falta ja que recorda perfectament els dos dofins que tenia a mig pam amb els que va nedar fins que es van anar submergint.
Com que ja ens havíem remullat bastant, havíem vist dofins, estavem mig recremats i una de les Madrilenyes amb el moviment de la barca es marejava i s’estava trobant fatal semi-vomitant, vam decidir tornar i anar a esmorzar per recuperar forces: un esmorzar brutal! Fruita, chapati amb verdures, peix, gambes, te…
Després vam anar al Bosc de Jozani on vam fer una visita veient els micos i amb explicacions del Karembeu dels arbres i les espècies més mortíferes de serps, aranyes i d’altres que hi habiten (que són unes quantes…). Després vam anar a veure els Manglars.
Cap a les 14.30h teníem taula reservada per dinar a The Rock, un restaurant damunt d’una roca que, segons la marea està al mig de l’aigua i s’hi ha d’arribar en barca o s’hi pot arribar a peu. Per arribar vam necessitar la barqueta ja que la marea estava alta. Aquell era un dels luxes del viatge, no tenia res a veure amb els llocs als que solem anar, així que vam anar a gaudir-ho molt! Primer ens van fer uns cóctels (amb formigues incloses) i uns plats per picar a la terrassa i després vam entrar i vam dinar molt i molt bé.
Al marxar vam poder fer-ho caminant ja que la marea havia baixat. De tornada cap a Nungwi vam fer una parada per sucar-nos a l’aigua, però ja no feia massa sol i, després d’un bany ràpid, vam decidir seguir. Estàvem rebentats de tantes emocions, tant de sol i tantes remullades… així que ens vam quedar fent una mica el gos, escrivint diari de viatge, llegint, veient la posta de sol i buscant wifi per explicar les aventures a la família.
Aquella vegada passàvem la nit a un lloc diferent del de la nit anterior i de la nit següent i aquí explico el motiu: el nostre pla inicial no era quedar-nos a Nungwi, sinó anar fent ruta per la illa dormint cada dia a un lloc diferent, però el Karembeu ens va dir que les distàncies no eren tan grans i que a Nungwi hi havia les postes de sol més boniques de l’illa, de manera que ens recomanava quedar-nos allà totes les nits de Zanzíbar i a partir d’allà anar-nos movent amb la furgo (com heu llegit que fèiem). Per aquest motiu no teníem hotel per més d’una nit i, per tant, vam anar improvisant i canviant d’hotel cada nit. Eren tots bastant cutrosos i barats (el primer no tenia paper de vàter ni aigua calenta, el segon era més bonic que el primer pero no li funcionaven els endolls, queia molt poca aigua a la dutxa i el wifi no funcionava)… menys l’últim que explicaré al dia 14 d’Octubre.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 