13 d’Agost del 2015: Hangzhou
Hangzhou ens esperava! Altra vegada cap a una estació de tren que podria ser com quatre aeroports nostres, controls d’equipatge, buscar la porta… El trajecte en tren es va fer curt, però a l’arribar vam tenir aventura amb el taxi. Duiem l’adreça escrita en xinès, però el taxista mirava l’adreça, ens mirava a nosaltres, mirava l’adreça, ens mirava a nosaltres… va començar a conduir i semblava que s’aclaria, però va durar poc! Llavors va començar a trucar gent… no sabem si per preguntar alguna cosa del recorregut o per xerrar amb algú mentre anava conduint. Al cap de 45 minuts ens va deixar a un lloc al mig de la muntanya i no teníem massa clar si baixar o què. De sobte va aparèixer un noi jove molt simpàtic que ens va indicar que havíem arribat! S’ha de reconèixer que tot i estar on Confuci va perdre la sabatilla esquerra, és un lloc maquíssim!! Un cop deixats els trastos, vam baixar a preguntar al noi com podíem arribar a la ciutat, ja que estàvem al mig de les muntanyes, entre plantacions de te. El noi no parlava gens d’anglès, així que tota la conversa va ser amb un traductor del mòbil. Ens va dibuixar dues línies perpendiculars en un post it (que encara guardem) i ens va indicar que a una punta hi havia el Museu del Te i a l’altra el Temple de Lingyin.
Després de caminar i caminar per camps del que es considera el millor te del món (Te de Longjing o Del Pou del Drac. És el te verd més famós de Xina i només es cultiva en aquesta zona. Les fulles, en comptes de ser fumades com es fa en d’altres infusions, són assecades en unes cassoles), sorprenentment vam arribar al Museu del Te. Al museu hi explicava el desenvolupament del cultiu de te a Xina, l’evolució de la Cerimònia del te durant totes les èpoques i hi ha una exposició de moltes i moltes sales de tasses, teteres i similar.
Al sortir del museu vam seguir la nostra ruta entre muntanyes, autopistes, túnels… només pensar en com tornaríem se’ns posaven els pèls de punta! De sobte vam veure uns restaurants petits al caminet i vam decidir dinar llavors, vam poder menjar pa xinès que fins ara no n’havíem vist enlloc!
Després de dinar vam arribar al Temple Lingyin. Ens va semblar brutaaal! Ens va encantar!! (I això que no vam poder veure l’atracció principal…!)
Es va fundar durant la Dinastia Jin de l’Est (317 – 420). Huili, un monjo indi, estava convençut que havia de ser en aquest indret el lloc del retir dels Immortals i li va posar el nom de Lingyin que significa Temple del Retir de l’Ànima. L’exterior està ple de budes esculpits a la roca. Vam estar passejant amunt i avall i ens vam endinsar per caminets que hi havia a la muntanya.
Després vam baixar a veure el Buda Maitreya de 20 metres, en teníem moltíssimes ganes i a l’arribar… estava tancat per obres! Ens va saber molt i molt greu, ja que només vam poder veure un pit del Buda a través d’un forat que hi havia entre les bastides…. però tot i això, ens va encantar trobar una sala no amb un, sinó amb 500 budes tots diferents! És la Sala dels 500 Arhats. En una sala de més de 3116 metres quadrats, s’hi troben més de 500 budes de 1,7 metres cadascun, fets de bronze que pesen una tonelada cadascun, aproximadament. Vam estar mirant-los bé un per un, perquè no és que tinguessin una cara lleugerament diferent, és que eren totalment diferents!
Al sortir, vam cremar l’encens de benvinguda al temple.
I va arribar el moment més temut: Com arribàvem a la ciutat?? Vam intentar que un taxi ens hi portés, però va ser impossible. Només ens quedava la opció del bus, però no sabíem on es dirigien… Per sort una noia d’un quiosquet d’informació ens va dir que agaféssim el número 7. Amb l’ajuda d’una app del mòbil del Jaume (l’Ulmon, que ens ha salvat ja per tot el món!) vam anar seguint en trajecte fins a saber on havíem de baixar. Ens dirigíem a la Pagoda Baochu. Des d’un carrer prop del Llac de l’Oest vam començar l’ascensió per unes escaletes, envoltats de bambú i arbres amb esquirols inclosos.
La Pagoda Baochu va ser construida per, com diu el seu nom, Protegir a Xu, Qian Xu, l’últim rei de Wuyue. Un dels ministres del rei la va fer construir, ja que aquest havia marxat de viatge a Kaifeng, el centre de Xina i feia massa dies que no tenien notícies d’ell. Així que el ministre pretenia que es resessin oracions pel seu retorn segur. A part de la Pagoda en si, des d’allà es tenen unes vistes impressionants!
Vam decidir arribar a l’illa per camí més llarg, en processó amb milions de xinesos i libèl·lules de la mida d’elefants. La Mar es va comprar un gelat amb gust de suavitzant i vam estar passejant per tota l’illa fins que vam decidir agafat un barquet. La idea original era agafar un vaixell per creuar tot el Llac fins a la zona comercial, però no hi havia manera de trobar-ne cap. Així que ens van fer un passeig en barqueta (l’home de remar en sabia un rato, però de fotografia no tant! Ens va voler fer unes fotos i cadascuna era més torta que l’anterior… vam riure una estona!)
Quan ja érem a terra ferma, ens vam acostar a la zona comercial on ens vam menjar un gelat (no jutgeu a la Mar, el primer tenia molt gust a suavitzant!), vam passejar, vam veure botiguetes, restaurants… semblava mentida veure tot allò quan feia tant poc érem enmig de camps i camps de te! Després de veure una mena d’espectacle d’aigua i llums que feien amb unes fontetes dins el llac, vam decidir sopar en un japonès. Van ser molt atents i agradables, el menjar era boníssim i com que havíem estat fent broma amb els cuiners i cambrers, al marxar van voler-se fer un selfie amb el Jaume que, sense voler, preparant-se per la foto, va pegar un cop a un d’ells. El cas que sort de tot això, perquè quan vam sortir a buscar taxi per tornar cap a l’hotel enmig de les muntanyes i camps de te, els taxistes que veien que no fèiem cara de locals, no ens volien agafar de cap manera! Vam tornar al restaurant i els vam explicar el que ens passava, de manera que un d’ells va sortir, va demanar un taxi amb la mà i quan aquest va parar, ens va fer pujar per darrera dissimuladament, de manera que quan el taxista se’n va adonar ja érem dins!!
Aquí va començar una altra aventura! Si el taxista del matí havia patit, sent de dia… imagineu aquest pobre, de nit, pel mig de la muntanya perdudíssim, sense saber ben bé on anava i sense poder-se comunicar amb nosaltres! El Jaume l’anava guiant com podia amb l’Ulmon i jo recordo com si fos ara mateix que ens quedava un 3% de bateria… 2%… al mig del monte, tot fosc, el taxista que no sabia on punyeta érem, el Jaume que li intentava donar indicacions però no s’entenien gens ni mica… en aquests moments d’estrés màxim que a mi m’agafa el riure tonto! El taxista anava parant i teníem la sensació que en qualsevol moment ens diria que baixéssim allà i tornaria a la civilització, el mòbil a l’1%… fins que finalment vam arribar! Aquella nit els mosquits ens van menjar vius!
DE SHINJUKU AL SERENGETI 