1 d’Agost del 2015: Llac Houhai, Torre del Tambor, Torre de la Campana, Temple de Confuci i Temple dels Lames
Un cop aterrats a Beijing i havent passat uns exhaustius controls on es parava una atenció exagerada a l’estat de salut dels passatgers per si algun de nosaltres arribava amb alguna malaltia al país, ens trobavem amb la mítica boirina xinesa. Contaminació? Vapor d’aigua? El que era evident era que feia una humitat exagerada i que una capa densíssima de boira ocupada tot l’espai de cel que visualitzàvem.
Tocava dirigir-nos cap a la ciutat, així que vam anar a agafar l’Airport Express, on vam constatar que aquest cop l’anglès ens serviria de ben poc. Per sort, vam poder comprar els bitllets amb els recent adquirits yuans que acabavem de canviar.
Un cop a la ciutat vam fer el primer canvi de plans del viatge i, en comtpes d’anar a visitar el Temple dels Lames que encara estava tancat (eren les 6 del matí) o deixar trastos a l’hotel, vam decidir fer una volta pel Llac Houhai, que a aquelles hores estava preciós i molt tranquil.
Vam baixar del tren a Dongzhimen com ens havíen recomanat i vam fer canvi a la línia 2 que ens va deixar a Golou Diaje. Per fi estavem caminant per Beijing! Vam deixar enrere la Torre del Tambor i la Torre de la Campana que visitaríem més tard i només passejant pel carrer ens vam adonar de com de diferent era allò a casa nostra.
Vam arribar a la vora del llac on ens van rebre els sorollosos rickshaws, els pescadors furtius i les barquetes del llac que, com tot a Beijing (això ho descobriríem amb el pas dels dies), és enorme. De fet no és un llac sinó 3, que pots recórrer fent la volta o creuant alguns dels seus ponts.
A diferència de la nit, quan és una zona d’oci molt concorreguda, al matí s’hi pot gaudir de certa tranquilitat mentre gaudeixes de veure la ciutat despertant-se poc a poc.
Vam estar fent fotografies i passejant mentre esperavem l’hora en que obrissin les torres i una mica abans de les 9 érem davant la Torre del Tambor divagant sobre el criteri dels xinesos en temes de vestimenta. És molt curiós veure’ls anar en pijama pels hutongs i, encara més, veure com els nens petits fan les seves necessitats en papereres aprofitant la obertura que tenen els seus bodys.
A l’entrada de la torre ens esperaven unes escales infernalment empinades que, sumades al jet lag i al dia i mig sense dormir, se’ns van fer més que pesades. Feien vertigen i tot…I nosaltres ens preguntavem: com ho fan persones de 1,30m amb aquelles cametes tan curtes? i fins i tot hi pujaven senyores grans totes encorvades i en talons!
Un cop dalt, vam gaudir de les vistes i vam poder apreciar els 25 tambors amb els que en l’antiguitat es marcaven les hores del dia amb l’espectacle de 15 minuts que es fa 4 cops al dia. Molt recomanable.
Vam baixar, vam creuar la placeta que ens separava de la Torre de la Campana i ens vam tornar a trobar amb unes escales que només de mirar-les, ja cansaven. Un cop dalt, vam poder admirar la campana de més de 7 metres que fins el 1924 anunciava l’arribada de les 7 del vespre.
A continuació vam iniciar un petit tour improvisat pels hutongs de la zona, alguns dels més interessants de la ciutat juntament amb els de Qianmen. Vam entrar a fer un riu a un dels lavabos públics on et miren 3 xinesos ajupits en el seu forat sense paret i vam poder fer una ullada als comerços atapeïts i a les seves perruqueries – casa super curioses.
Eren les 11 del matí però estavem cansadíssims; a més amb el cel de Beijing no érem incapaços d’endevinar l’hora que era. La Mar s’estava a punt d’adormir cada cop que deixàvem de caminar, així que ens vam dirigir al primer temple que visitaríem a Xina: el Temple de Confuci. Vam fer bé de visitar-lo abans del dels Lames, a 150 metres del primer, ja que és molt més modest. Tot i això, la seva importància és eminentment històrica i cultural i en aquest sentit val molt la pena. A l’interior del recinte s’hi troben 190 esteles amb els 13 clàssics confucians gravats i s’escau perfectament amb el típic recinte sagrat xinès, amb les seves teulades, el seu color vermell inconfusible i els seus recintes amb les ombres dels arbres que s’agraeixen tant. Ara, hauríem agraït alguna explicació en no xinès, ja que es fa complicat de seguir.
Vam sortir i ens vam dirigir al Temple dels Lames que, com us deia abans, és molt més espectacular i bonic. Quin senyor temple… Què dic temple, TEMPLES, perquè podies estar entrant i sortint de llocs durant un bon rato i no te l’acabaves. I, com no podia ser d’altra manera, tot era no gran, sinó gegant. Per alguna cosa és el temple budista tibetà més important fora del Tibet. Ens vam quedar embadalits dels colors, les mides i les formes dels temples, però també una mica marejats dels milers de barres d’encens que cremaven a les teteres gegants de l’entrada.
Vam sorprendre’ns amb la figura de 6 metres de bronze de Tsongkapa però quan arribes a la sala on hi tens el que ells anomenen “el buda futur” de 18 metres, et cauen els pantalons. Ens van comentar que quan van construir l’edifici on ficar-lo van patir perquè els costava molt amb el Buda dins i de fet es veu força justet, pobre.
Com que anàvem justets d’energia, vam decidir deixar trastos a l’hotel (Qianmen Courtyard Hotel, molt recomanable i super ben situat en un hutong de Qianmen), fer una dutxa per espavilar-nos i redefinir el planning del dia. Faltaven 8 hores per anar a dormir i havíem d’intentar aguantar fos com fos.
Un cop dutxats, instal·lats i sense motxilles a l’esquena, vam anar a dinar. I el nostre primer àpat, com no, va ser accidentat: als hutongs hi ha mil llocs on menjar però es fa difícil trobar-ne un on et puguis entendre o puguis saber què menjaràs, així que vam acabar al que semblava menys autèntic però on podíem veure en alguna fotografia el que demanàvem. Error. Vam demanar dos tipus de fideus i els dos teníen en comú que picaven com l’infern.
No tinc problemes amb el picant, de fet m’agrada si aporta gust al plat, però allò era picar per picar. Vam patir per acabar-nos-en un i jo havia d’anar fent glops de cocacola per tragar-ho. Quin patiment…
Vam amortitzar la targeta de metro (molt pràctica i molt bonica) anant de nou a Houhai, on esperàvem voltar per la zona, que de cara a la tarda-vespre s’anima bastant. Tot i l’embolic habitual amb els hutongs (no tenen nom, aquest canvia cada 20 metres i està escrit en xinès així que ens serveix de poc), vam arribar a la zona del llac prou ràpid i vam fer un passeig (o el trail walker segons qui s’ho miri) per la zona de bars que començaven a atreure els primers clients amb música en directe, llums i terrasses amb vistes. Encara era d’hora, però es notava a l’ambient que en una hora com a molt, allò seria una zona altament concorreguda.
Com que encara no podíem anar a dormir i necessitàvem aguantar desperts, vam fer cas a uns nois que havíem conegut a la Torre de la Campana i vam anar xino xano cap al Parc Beihai. No teníem massa clar si era obert i, quan ja desistíem i marxavem, vam topar amb les taquilles i vam deicidir entrar una estona.
El Parc és enorme, amb un llac igualment gegant i una illa que deu fer mig barri de Sant Andreu de gran. Com aquell dia no era el que teníem planificat visitar el parc, vam fer una visita informal, passejant sense pressió (ni sentit) i vam mandrejar en una glorieta molt graciosa que hi havia en un turonet.
Vam sortir per una altra banda, així que estavem una mica desorientats (i cansats). A més, es feia fosc i es va posar a ploure.
Com pertoca a una primera nit, vam decidir arribar a l’hotel caminant per fer-nos a la ciutat i, tot i que no les teníem totes per l’enormitat de Beijing i la nostra dificultat per entendre els noms dels carrers, vam aconseguir ubicar-nos i, previ pas pel Teatre Nacional (que ens va deixar impressionats per la seva forma i mida), vam arribar a la zona de l’hotel, on vam buscar un lloc on menjar dos dels plats més típics de la gastronomia xinesa i, en especial, de la ciutat: l’ànec Pekin i els dumplings. No podem dir si era el cansament o que el lloc no estava massa bé, però tal i com l’ànec mentre era calent era bo, els dumplings no ens van agradar gens, massa llefiscosos i amb un farciment més aviat soso. S’ha de dir que els restauradors xinesos no destaquen per la seva amabilitat. En aquest cas, la dona ens pressionava constantment per demanar més plats i a mig sopar ens va venir a portar coberts com dient que el nostre estil amb els bastonets era més aviat reprobable.
Vam arribar a l’hotel fets pols i és que, a més del jet lag, la calor i la humitat, el comptador de passes deia que havíem caminat 32 quilòmetres!
DE SHINJUKU AL SERENGETI 