14 d’Agost del 2015: Shanghai: Pudong
Ens vam llevar molt d’hora molt d’hora. La Mar va agafar les regnes de la negociació amb la mare xinesa pels dos temes importants: taxi i esmorzar. En veure els ous de 100 anys vam decidir prioritzar el tema del taxi (en general crec que ho tastem gairebé tot… però tan aviat al matí la Mar no va poder plantejar-s’ho). Finalment, parlant amb l’app que traduia, vam aconseguir que ens demanessin un taxi que ens portés a l’estació de tren. Després del taxi, el tren i el metro arribàvem a l’hotel on ens allotjaríem a Shanghai. Vam deixar trastos i vam substituir l’esmorzar pel dinar directament!
Després vam creuar al Pudong per veure els edificis de ciència ficció i per fer-ho, vam creuar pel túnel més turístic i estrany per on passarem mai a la vida! Es tracta del Bund Sightseeing Tunnel: primer baixes unes escales mecàniques que et deixen sota el riu i allà t’espera una espècie de vagoneta futurista que et porta per un túnel de gairebé 700 metres amb música, llums espasmòdiques i veus que van dient coses. Ho vam trobar molt epilèptic, però com que ens va semblar molt xinorrio-asiaticós, podríem dir que ens va encantar (això ho escriu la Mar… el Jaume crec que ho va trobar epilèptic – asiaticós i prou!)!
Un cop al Pudong tocava decidir a quin edifici pujar. Vam decidir-nos per la Torre de la Perla d’Orient (la de les 3 boletes), ja que ens semblava la més original i, des d’aquest edifici podríem veure els altres (realment també pensàvem en la opció de pujar a un altre edifici després… no imaginàvem que la visita s’allargaria tantíssim!). La Torre de la Perla d’Orient és una torre de telecomunicacions que medeix 468 metres i va ser construida l’any 1994 i, tot i que es va convertir en un símbol de la ciutat i n’estan molt orgullosos, va costar molts diners. Així doncs, van decidir promocionar-la com una atracció turística posant restaurants, museus i recreatius dins perquè la gent hi anés. Tot i això, creiem que els turistes la visitem bàsicament per les vistes!
Vam triar la opció cara, que ens donava dret a pujar a totes es boles (les 3 grans i les intermitges on hi havia recreatius, una espècie de tren de la bruixa…). En general l’experiència va ser bastant agobiant, ple de moments d’espera, llargues cues, aglomeracions, situacions tenses en què la gent s’intentava colar… La Mar es va quedar adormida fent cua i tot! El recorregut començava fent una hora i mitja de cua a les típiques tanques de parc d’atraccions. Després de l’enèssim control de bosses ja pensàvem que entràvem, però ens esperava una altra cua per agafar el primer ascensor. Aquest et deixa a 250 metres d’alçada i has de fer una altra cua on et fan posar unes sabatilles (com uns peucs per damunt les sabates) i unes dones vestides de “dones del futur d’anunci de lleixiu” per fer-ho més temàtic de l’espai t’acompanyen fins a dalt de tot.
Les vistes eren espectaculars i magnífiques. Una ciutat com Shanghai, amb els gratacels, el riu i tot plegat des d’aquella perspectiva privilegiada valia el que ens havíem gastat i les cues que havíem fet!
Després vam baixar una mica a un nivell en què el terra és transparent i veure la ciutat als teus peus d’aquella manera la veritat és que impressiona!
Quan havíem estat una estona en aquell nivell mirant les vistes, fent-nos alguna foto i així i volíem canviar de lloc no podíem entrar dins perquè hi havia un excés de gent i no es podia tornar a entrar… vam haver d’estar fent una altra cua. Cal dir que aquí la cua va ser més agobiant perquè et veies allà damunt d’un vidre amb un excés d’humans i la impressió angoixava una mica (és totalment subjectiu i psicològic, perquè segur que aquell terra aguanta el mateix que un de negre, eh! però quina impressió feia!)
Finalment vam poder baixar un nivell i vam trobar-nos els recreatius on el Jaume va jugar a maquinotes de bàsquet i va intentar pescar un Totoro sense massa èxit.
A la part inferior de la torre hi ha el Museu d’Història de Shanghai que documenta la història de la ciutat amb fotografies, maquetes, documents i pintures. Nosaltres no hi vam anar i no recordo el motiu.
Al sortir de la Torre de la Perla vam anar cap a l’estació de tren més propera per comprar bitllets de tren per anar a Beijing. La compra de bitllets va ser una aventura en si mateixa: trobar on comprar-los, totes les màquines estaven en xinès, quan vam trobar com fer-ho ens vam adonar que no teníem diners (això és culpa nostra!), ens vam dividir i mentre el Jaume feia cua a la finestreta “en anglès” (que mai parlava en anglès) la Mar va anat a treure diners.
Entre la visita llarguíssima a la Torre de la Perla i les problemàtiques per comprar els bitllets se’ns havia fet de nit, així que vam tornar pitant al Pudong a veure un carrer recomanat per la guia. Vam passejar per la vora del riu Huangpu, no vam trobar cap lloc on sopar, vam entrar a un centre comercial a veure si hi havia més sort i gairebé ens tanquen dins! Així que finalment vam acabar menjant una crema de verdures i uns fideus picants que, si no fos que eren picantíssims, eren bons!
DE SHINJUKU AL SERENGETI 