5 d’Agost del 2015: Palau d’Estiu
Ens quedava per veure el Palau d’Estiu, així que vam agafar el metro per estalviar-nos els quasi 20 quilòmetres que hi havia de l’hotel a la porta, que ja caminaríem prou recorrent-lo.
Pel camí vam comprar aigua per no morir deshidratats ( i per no caure en la trampa dels sucs hiper dolços o que, directament, tenen gas!) i un pastisset i ens vam encaminar a un dels llocs que teníem més ganes de visitar.
El Palau d’Estiu es va construir per paliar els efectes dels calurosíssims estius a la Ciutat Prohibida, de manera que la família imperial pogués tenir un refugi on hi van recrear dues de les seves ciutats preferides: Hangzou i Suzhou. Per nosaltres era especial perquè uns dies més tard visitaríem ambdues ciutats i ens feia molta gràcia veure les versions artificials.
Vam iniciar la ruta pel “carrer Suzhou” on, a més dels canals, barques i botigues, hem descobert que en temps pretèrits les botigues també funcionaven, regentades pels eunucs de la Ciutat Prohibida, que simulaven ser comerciants per fer l’estança més distreta i realista a l’emperadriu de torn.
Al final del canal pots agafar un vaixell que et fa una volta pel llac Kunming (la recreació del Llac de l’Oest de Hangzhou). És increïble la feinada que devia suposar crear un llac artificial d’aquelles dimensions. Des del llac pots anar identificant tots els llocs d’interès i fer-te la idea de la ruta que faràs quan baixis, admirant-los des d’una perspectiva privilegiada.
Vam desembarcar a l’illa de Nanhu on vam creuar el pont dels 17 arcs i, després de fer una volta per l’illa, vam tornar cap a la zona del llac on vam visitar una de les principals atraccions: la Gran Galeria. De fet la traducció literal seria “el gran passadís” i li va que ni pintat, ja que és una estructura de més de 700 metres ornamentada i amb històries escrites perquè l’emperadriu es pogués passejar per la vora del llac sense arriscar-se a una de les coses que més detestaven els rics i poderosos de la Xina feudal: posar-se morenos. Era símbol de treballar a l’aire lliure i d’haver de patir els efectes del sol i estava molt mal vist, per això es pintaven tots/es de blanc.
Allà vam dinar una salsitxa horrible que no sabíem si era dolça o salada i uns noodles. Vam arribar a una conclusió que us comparteixo aquí perquè és de vital importància si visiteu Xina: no us fieu MAI de la vista. Quan us sembli que en una foto uns fideus semblen bons, poden picar com la mort. Si una hamburguesa us sembla correcta, quan obriu la capseta on la porten, descobrireu que no té res a veure amb la fotografia. L’important, com desobriríem aquella nit, són les olors. Les olors no enganyen.
Vam iniciar l’ascens a la Pagoda de la fragància de Buda (si, tot té un nom molt complicat i poètic a Xina) i de les vistes vam perdre els pantalons. Quina bellesa, quina bestialitat que van fer uns pobres xinesos fa tants i tants anys.
Vam veure unes exposicions precioses on vam veure peces d’artesania i joies i vam donar per finalitzada la visita, molt contents del que havíem vist.
Vam intentar anar a veure una òpera, però vam arribar tard així que vam buscar una casa de te tradicional i vam entrar-hi.
La Mar es va demanar un te de gessamí i jo un te verd, en teoria el més típic i apreciat. La veritat és que no ens va agradar massa. Et posen una planta dins d’un got, per dir-ho ràpid i malament i només notàvem gust d’aigua amarga.
Per sort, estàvem a punt de gaudir de la joia culinària de Beijing, una sorpresa que ni en el millor dels nostres somnis hauríem cregut possible.
Tot va començar quan, al sortir de la casa de te, ens vam ficar per uns carrers foscos per no anar rectes cap a la zona de l’hotel i veure parts de Beijing que no havíem visitat. Vam acabar guiant-nos per una olor de carn a la brasa, en una espècie de placeta-taller mecànic davant d’una autopista d’entrada a la ciutat on tot de parroquians menjaven pintxos en unes taules de plàstic servides per un cuiner que tenia les planxes al costat d’un mecànic de motos. De fet no s’arribava a definir si era el mateix local o no, però ens importava més aviat poc. Teníem gana i feia tan bona olor…
Ens vam asseure en una de les cadires de plàstic i quan vam veure la carta vam descobrir que tots els pintxos eren de vísceres d’animals variats. Hi havia ronyons, pulmons, intestí, penis… de fet en alguns casos vam veure que no tenien massa clar el que volia dir res, ja que hi posava que servien ronyons d’animals que no tenen ronyons.
Quin tiberi ens vam fotre. Ens van dur uns edamames freds i una mica picants, una cervesa (fresqueta i suau, molt bona) i tot de pintxos variats. Alguns, com el penis de xai, eren força cartilaginosos, però la majoria eren boníssims i especiats.
Quina forma més genial d’acomiadar-nos de Beijing.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 