3 d’Agost del 2015: La Gran Muralla, Tombes Ming, Mercat de Wangfujing
Havíem decidit anar a veure la muralla a la zona de Mutianyu, ja que teníem por que si anàvem a Badaling potser hi havia massa gent i jo (el Jaume) no sóc excessivament fan de les aglomeracions xineses (que vindrien a ser com les aglomeracions de Barcelona multiplicades per 300). Pel que vam poder comprovar, la decisió va ser encertada. Però no ens avancem.
El dia va començar llevant-nos molt i molt d’hora i amb una mica de caos ja que ningú ens va avisar que el bus estava aparcat a un carrer del nostre hotel i nosaltres feia mitja hora que esperàvem a la porta. Al final vam entrar al bus, vam sortir del bus al cap de mitja hora, vam pujar a un minibus on vam fer un tros més, vam tornar a canviar de minibus perquè anàvem a Mutianyu i no a Badaling (on es dirigien un munt de busos enormes) i perquè havíem triat l’excursió que incloïa les tombes Ming.
Per fi posavem rumb a la muralla, on ens vam aproximar passant per uns paisatges preciosos de muntanya i boira que semblaven més escocesos que xinesos. El més impressionant va ser quan vam començar a veure la muralla dalt les muntanyes boiroses, primer a molta distància, però que poc a poc s’anava acostant.
Un cop als peus de la muralla, el guia ens va explicar fins on podíem arribar caminant i vam quedar a la 1 per anar a dinar tots junts.
COMENÇAVA L’AVENTURA A LA MURALLA!
Vam agafar el telefèric que et puja a la muralla i començavem a estar nerviosos, tan a prop d’un lloc tan especial. Un cop dalt has de recórrer un caminet i, per fi, posàvem els peus a una de les construccions més bestials fetes per l’home. Una de les peculiaritats de la zona de Mutianyu, amb les seves 22 torres de vigilància, són els pronunciats desnivells amb els que patireu una mica (tot i que, altre cop, veureu xineses de 70 anys en talons caminant per allà) però que us ofereixen unes vistes espectaculars del recorregut de la muralla. Fins i tot quan es perdin de vista les muntanyes, veureu una línia marronosa dalt de tot.
Nosaltres vam poder recórrer 9 torres de vigilància amb el temps que teníem i ho vam gaudir com nens petits, tot i les pujades i les escales empinades que trobàvem en algunes zones de la muralla.
Les vistes són impressionants i realment és una defensa inexpugnable, amb la dificultat d’arribar fins dalt les muntanyes i, un cop dalt, trobant-te aquells murs altíssims i farcits de soldats. De nou, una obra gegantina, probablement la més colossal de totes, de la construcció xinesa.
Un cop acabada la visita (ens va fer pena però no podíem dir fava), ens van dur a dinar a un restaurant com els que havíem vist a tantes pel·lícules, amb les taules giratòries on anaven deixant els aliments i t’havies de coordinar amb la resta de comensals per anar ficant-los al plat.
Va ser una experiència molt interessant, on vam aprendre que a Xina primer es serveixen les persones d’avançada edat i, fins que ells no han acabat d’omplir-se el plat, la resta no poden tocar la roda per acostar-se el menjar. Aleshores comença una petita batalla entre la resta de persones, que van aprofitant quan algú ja s’ha servit per moure els plats i que el que volen estigui davant seu. Tot molt divertit.
La base del menjar era l’arròs i hi havia uns 8 o 10 acompanyaments diferents, tots deliciosos. El següent punt de fricció va venir quan un dels nostres companys de tour (eren tots xinesos) es va riure de la Mar pel seu particular ús dels bastonets. A mi em van aprovar ben ràpid, però a ella la van tenir els seus bons 6 minuts practicant com col·locar els dits i d’aquí en va sorgir un intent de diàleg xinès-català on, gràcies de nou al nostre diccionari de mandarí, vam intenta aprendre algunes paraules noves (tomàquet és shinongsho i patata, tudon – o quelcom similar – ). No ens en vam sortir massa ni intentant-ho amb una nena de 6 anys que semblava entendre i parlar una mica d’anglès, però vam riure una estona i ja se’ns miraven amb millor cara.
Després del primer àpat realment bo del viatge (el dia anterior només havíem dinat un plàtan i un iogurt líquid per culpa de com de remenada teníem la panxa), ens vam dirigir a les Tombes Ming que, si podeu triar a l’hora de fer el tour, us les podeu evitar. A més, després de veure la muralla, tot ens hauria semblat poca cosa.
El cas és que la tomba on vam entrar era una sala de ciment soterrada i sense massa gràcia, semblava que estiguéssim a una oficina i no a una tomba imperial. I el museu tampoc era gran cosa. El que més ens va agradar van ser uns tamborets-elefants xulíssims i el moment en què, per fi, el guia es va guanyar el sou fent quelcom útil: ens va explicar que un cop entres al món dels morts, per sortir-ne has de creuar la porta amb el peu dret i dir “he tornat” en xinès, sinó la teva ànima es queda allà per tota l’eternitat. Total, que després de practicar el “hem tornat” vàries vegades, ens vam sentir prou segurs per fer el pas i els nostres companys de viatge ens van rebre amb un aplaudiment al món dels vius.
Ens vam quedar una estona més passejant i vam adonar-nos que la gent sortia com els hi rotava, així que o és una presa de pèl (probable) o moltes ànimes es devien quedar allà.
De tornada vam constatar que la zona de la perifèria de Beijing és força insulsa, farcida de gratacels que semblen el joc de taula Hotel, tot una mica impersonal. A nosaltres ens va agradar molt més la part antiga, bruta i on si no vigilaves, t’escopien al peu o a la síndria.
Després d’una aturada breu a l’hotel per dutxar-nos, ens vam dirigir a un dels punts més exòtics de la ciutat i pel que sentíem una barreja a parts iguals entre pànic i curiositat: el Mercat de Wangfujing.
Havíem sentit parlar molt dels snacks que s’hi poden trobar però veure’ls en directe no seria, ni molt menys, equiparable a veure’n fotos a la guia. Hi vam anar, com no, caminant i ens va ser prou fàcil de trobar, ja que l’avinguda Wangfujing és una espècie de Rambla Catalunya (la diferència és que ells, de carrers com aquests en tenen uns 1.500) i la zona de Dengshikou o del “Snack Street” està perfectament il·luminada i hi tens una porta xinesa que et dóna la benvinguda.
Ens va semblar molt original però, a banda de ser una atracció força turística, no vam trobar la justificació, més enllà de fer-ho més espectacular, de tenir escorpins empalats vius.
Ens va saber molt de greu pels pobres animals. Evidentment, si menges animals, abans els mates, però tenir-los exposats d’aquella manera, feia cosa.
Al mercat s’hi poden trobar tot tipus d’invertebrats: escarabats, larves, estrelles i cavallets de mar, serps i un llarg etcètera d’escorpins i bitxets varis amb pinces, cues i demés. També hi havia paradetes de blat de moro, boles de patata, carns i rotllets de tots tipus, que de fet és on més gent veies menjant. A les parades de coses rares, la gent hi feia la fotografia i no massa més.
Nosaltres ens vam firar uns pintxos de xai, mitja panotxa (estava bullida en una espècie de llet i era horrible), una serp feta fregida que semblava pollastre especiat, boles de patata, pop, uns dumplings fregits i el rotllet de primavera més deliciós que havíem tastat mai.
A continuació ens vam dirigir a la zona de sucs per demanar-ne un de síndria i quelcom més que no vam saber definir però que estava molt bo. Hi havia tot de líquids d’on sortia tot de fum però es veia molt artificial i no hi vam confiar. L’experiència a nivell gastronòmic, com sol passar a qualsevol mercat de carrer, va ser molt bona, però vam trobar que la part estranya estava una mica forçada. Ara, és molt original de veure.
Tips i feliços després d’haver vist la Gran Muralla, tocava anar a dormir ja que el dia següent el dedicaríem a visitar el cor de Beijing.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 