4 d’Agost del 2015: Ciutat Prohibida, Turó del Carbó, Parc Beihai i Estadi Olímpic
Per arribar a la Ciutat Prohibida, vam creuar la porta i la Plaça Tiananmen. La porta és preciosa, enorme i et dóna una idea de com devia ser la Xina de la època, amb tot de soldats protegint-la com a preludi del que hi ha darrere.
La plaça té una gran importància a nivell històric, pero a nivell estètic, és lletja com un pecat. És una extensió de 440.000 metres quadrats i és la plaça més gran del món, però nosaltres la vam travessar sense massa més, sense visitar al mausoleu de Mao. Abans d’entrar a la Ciutat Prohibida et tornes a topar amb el ditxós Mao en una fotografia gegant i, per fi, accedeixes a l’impressionant recinte on, segons la llegenda, hi ha 9.999 sales ja que només el Cel en té 10.000, però no és cert, ja que a la Ciutat Prohibida “només” hi ha 8.705 sales. Des de 1924 es va convertir en museu, un cop expulsat el darrer emperador, Puyi, intentant així acabar amb el saqueig per part dels antics habitants de palau i de lladres comuns.
Des de l’entrada ens vam sorprendre molt amb les normes i simbologies que envolten la Ciutat Prohibida: hi ha 5 arcs per accedir al recinte, el del centre per l’Emperador, els laterals són per la família imperial i els més allunyats, per ministres i funcionaris. El més surrealista era que, un cop passats aquests accessos, als ponts per creuar també hi havia divisions entre emperadors (centre), família (esquerra) i funcionaris (dreta), així que hi havia funcionaris que entraven per la dreta de tot al primer accés i havien de recórrer centenars de metres per creuar pel pont pel que els tocava.
Al pati exterior hi vam veure l’edifici des d’on l’Emperador dirigia tota Xina, la Sala de l’Harmonia Suprema i que és l’edifici més alt de tot el recinte, al que només podia accedir ell mitjançant una rampa custodiada per dracs. Dins hi havia el tron amb més dracs que, segons diu la llegenda, si algú que no és l’Emperador intentés asseure-s’hi, farien caure les perles amb les que jugaven sobre el cap de l’impostor. Va ser molt curiós veure el canvi de color respecte a altres edificis importants de la ciutat, ja que a la Ciutat Prohibida en comptes del vermell usual, hi trobem el daurat, el color de l’Emperador.
Més enllà de l’edifici principal, també hi trobem la Sala de la l’Harmonia Central, on hi trobem els palanquins amb que se’l movia per la ciutat (recordem que l’Emperador no sortia de la Ciutat Prohibida) i on rebia els sacerdots i ministres per reunions i la Sala de l’Harmonia Preservada, on es feien grans banquets i exàmens. Aquí és on trobem el famós relleu dels nou dracs jugant amb perles i les escales per accedir al recinte interior. Un cop dins, trobem un munt de pavellons, escales, rampes, dracs i alguns altres animals que fan de la Ciutat Prohibida un dels recintes més impressionants del món. A banda de la bellesa indubtable de l’espai, ens va fer molta gràcia que, tal i com ens havia passat al Temple del Cel, un munt de xinesos i mini xinesos es van voler fotografiar amb nosaltres i quedaven sorpresos de la meva barba. Ens vam quedar amb l’espina de no trobar un pou on havien matat una concubina la història de la qual ens havia emocionat però per la resta, vam fer voltes per tot arreu i ens va encantar.
Vam sortir per la porta nord per arribar directament al Parc Jingshan, també conegut com el Turó del Carbó. El més surrealista del lloc és que és un turó artificial fet amb tota la terra que es va haver de treure per construir la Ciutat Prohibida i que d’aquesta manera tingués una muntanyeta al nord, com manen les normes del Feng Shui. També per això es va fer el llac de Beihai, però això és una altra història.
Vam dinar un arròs i uns noodles en una ombra i vam passejar pel parc, ple de temples i vistes increibles de la Ciutat Prohibida, sobretot des del temple més alt, on la veus sencera. Espectacular.
Ara si, tocava visitar Beihai de forma oficial i, per fer-ho ben diferent que el primer dia, vam decidir visitar primer la famosa illa amb la seva impressionant Dagoba Blanca després de menjar-nos una síndria fresqueta (i d’una forma ovalada tota curiosa) i després vam agafar un barquet a bateria (feia un soroll estranyíssim) per veure-ho tot des de la perspectiva privilegiada que otorga el poder moure’s pel llac veient cada edifici i pont dels voltants.
En total vam estar 1 hora a la barca, driblant altres embarcacions i fent fotografies de tot. Molt recomanable.
Vam decidir repescar l’opció del Mercat de la Seda, que ens havia quedat penjada pel tema dels bitllets de tren i així estrenàvem una nova opció de transport: el taxi. No us ho recomano gens, però en aquell moment nosaltres no ho sabíem i volíem provar-ho per poder documentar quins transports són millors. Vam tardar una eternitat en trobar un taxi, un cop dins l’home no entenia mapes ni noms ni res. El que ens va acabar salvant va ser ensenyar-li una fotografia del Temple del Cel i a partir d’aquí marcar-li en el mapa la localització exacta del mapa, prenent com a referència el temple. Un caos que ara recordem de forma super divertida però que en aquell moment, en plena hora punta, ens va fer perdre la paciència… i uns quants remimbis.
Aquest mercat ens va agradar molt més que l’altre, potser qüestió d’expectatives. Els productes eren molt menys ostentosos i ens donava la possibilitat de regatejar, cosa que a la Mar la fa molt feliç. Vam comprar uns bastonets, una bola de neu amb un panda i un parell de budes per poc menys de l’equivalent a 10 euros. No descartàvem tornar-hi abans de marxar per fer alguna compra més.
Volíem aprofitar que de nit la zona de l’Estadi Olímpic està il·luminada per fer una visita, així que vam entrar al metro i cap al Niu hi falta gent.
Ens va sorprendre molt la quantitat de gent que hi havia. No és una zona on hi hagi massa oferta ni gastronòmica ni d’oci però rius de gent passejaven per l’avinguda on hi ha també el Cub, el recinte on es duien a terme les competicions d’aigua durant els Jocs Olímpics de 2008.
Tant el Niu com el Cub estaven preciosos il·luminats i realment amb la brisa del capvespre allà s’hi estava la mar de bé. Potser per això mig Beijing era allà en aquell moment (o això pensàvem… més tard vam descobrir que a Xina a tot arreu no hi ha molta gent, sinó moltíssima. Són tants, que no trobes massa llocs on estiguis “tranquil”). Vam menjar un gelat d’un senyor que duia una nevera en una cadira de rodes, ens vam fer fotos amb els nens de tota la gent que passava i ens ho demanava (sols, en grup, ara una parella…) i vam decidir que era hora de sopar.
Vam agafar el metro de nou (si, el metro també estava pleníssim, però funciona molt i molt bé i no és gens car) i ens plantàvem de nou a la zona de Qianmen, on vam tastar una de les especialitats locals que no havíem provat encara: els bullidors.
Es tracta de cuinar la carn i les verdures en aigua bullint en uns recipients en forma de bolet invertit. Pots demanar que l’aigua estigui especiada de diferents maneres i això modifica el gust del que hi bullis, que ve a ser sempre el mateix. Nosaltres vam demanar-ne un bastant genèric i a l’altre vam especificar que “please, no spicy” però la paraula “no” dubtem que l’entenguessin, ja que un dels bullidors era com entrar a l’infern, entre la temperatura de l’aigua i la quantitat exagerada i poc saludable de picant que hi havien posat. Vam tastar-ho però era impossible que ens mengessim allò sense morir, així que vam sucar-ho tot al bullidor genèric sota l’atenta mirada de la cambrera. És broma, la cambrera dormia sense dissimular amb el cap recolzat sobre la taula quan vam entrar i un cop ens va haver servit, va tornar a fer el mateix. Només es va aixecar (fent mala cara) quan li vam demanar aigua i, per sorpresa nostra, a sobre ens la va dur calenta.
Apuntat per un altre àpat: si volem aigua freda, s’ha d’especificar.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 