DIA 10: SHIRAKAWA GO + TAKAYAMA
Una de les atraccions turístiques dels Alps japonesos és Shirakawa-go, un poblet de cases tradicionals que és Patrimoni de la Humanitat. Quan preparavem el planning del viatge vam tenir el dubte de si valia la pena o seria una espècie de Port Aventura a la japonesa i faríem la turistada. He de dir que Kanazawa i sobretot Takayama ens van encantar, però el valor històric i la bellesa de Shirakawa-go em sembla indubtable, així que si no sabeu si anar-hi, si, aneu-hi.
En bus des de Kanazawa és una hora aproximadament que nosaltres vam fer amb els Highway Express Bus (i molt contents, fins i tot vam dormir una mica). La calor tornava a estar molt present però, per sort, durant el trajecte vam anar trobant fonts i una espècie de carxofes de dutxa on, literalment, ens hi ficavem sota per sufocar els efectes de la calor i la humitat.
El poblet d’Ogimachi és on hi ha la concentració més alta d’edificis gassho-zukuri (més de 100) i es va mantenir durant molt de temps pel comerça amb seda. Es pot visitar el museu on t’expliquen que la forma de les cases justament es deu a la gestió de la seda, des dels nius pels cucs que omplien els altells ombrívols fins a tot el procés de manufactura.
La ruta pel poble és molt agradable (excepte per la calor d’agost) ja que estàs emmig d’una vall amb tot de casetes tradicionals disseminades, amb ponts i tot molt verd. Nosaltres vam estar un parell d’hores passejant, ens vam acostar al museu on ens van explicar tot el tema de la seda (molt curiós, ja que érem els únics no japonesos i ens havíen d’anar traduint un vídeo explicatiu que posen a la gent) i, aprofitant que era l’hora de dinar, vam anar cap al que ells anomenen “la vila folclòrica gassho-zukuri“, que ve a ser on ténen 20 i tantes casetes tradicionals exposades perquè vegis com estaven fetes, on es disposaven i quin ús concret se’n feia.
Aquesta és la part que teníem por que fos una mica turistada i, sabent que és això, una exposició, és molt interessant. Ens van explicar que algunes cases es van transportar fusta per fusta des de la regió d’on provenen per deixar-les exactament com havíen de ser. I, si, és una disposició forçada, però són precioses.
Vam dinar ràpid perquè se’ns feia tard (unes boles de carn de Hida fregides i uns pastissets d’arròs en brotxeta) i vam pujar al mirador en bus, ja que caminant era massa estona i amb aquella calor (us havia dit que feia molta calor?) no ens vèiem capaços. Les vistes són impressionants, us ho recomano molt. Important dur canvi, ja que s’ha de pagar l’import exacte tirant-lo en una caixeta al entrar al bus.
Vam anar a buscar el nostre transport cap a Takayama, on seguiríem el nostre viatge i on ens enamoraríem encara més dels Alps japonesos. Com a curiositat, el trajecte estava plagat de túnels llarguíssims, un dels quals feia 11 quilòmetres.
Un cop a Takayama vam anar al nostre hotel-restaurant tailandès (si, tal qual), que estava a escassos dos minuts de l’estació. No us el recomano específicament perquè no era espectacular, però l’experiència va ser particular, com estar vivint amb ells una mica.
Vam deixar els trastos i vam fer una primera visita ràpida als voltants. El centre de Takayama, la zona històrica, és preciós, i hi vam trobar també el Maruaki, un dels millors restaurants de carn de Hida, on teníem apuntat anar-hi a menjar.
Ens vam apuntar a la llista i ens vam començar a mirar la carta i les diferents opcions. És curiós perquè nosaltres sempre havíem pensat que la carn es fa només estil barbacoa (yakiniku), però també és molt habitual fer-la bullida en un caldo (shabu shabu), cosa que vam trobar desaprofitar una carn tan bona. Nosaltres, yakiniku!
En efecte, la carn és deliciosa, amb una quantitat de greix infiltrat que jo no havia vist mai i que només vaig veure superada quan vam anar a Kobe uns dies després. Però aquesta és una altra història.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 