DIA 19: MIYAJIMA (DAISHO-IN, ITSUKUSHIMA JINJA, OMOTESANDO)
A les 7 ens vam llevar per aprofitar al màxim les hores verges de turistes, les millors del dia amb diferència. És una delícia passejar per la illa sense les gentades que hi arriba a haver en alguns moments. Només tu i algun cèrvol despistat que et mira amb cara de “i aquest què fot aquí?”.Vam aprofitar per fer una volta abans de dirigir-nos al primer punt d’interès del dia que, de totes maneres, no obria fins les 8.
A les 8:10 ja érem a la porta del Daisho-in, un temple preciós des que hi entres, amb la seva porta i unes escales (sobretot el passamans) molt boniques que et fan entrar a un recinte que des de fora no sembla pas tan gran. Ens ha sorprès la gran quantitat de detalls que hi ha al temple, les figuretes que et guarden el camí amb els seus barretets de colors i fins i tot un àngel! És un plaer passejar-hi i gaudir de cada petit temple, així com de la cova on s’hi guarden 88 estàtues de budes dels temples de Shikoku, que vindria a ser com el camí de Santiago japonès, una de les peregrinacions més impressionants.
Vam esmorzar i ens vam proposar que aquell dia, si o si, ens banyaríem. Durant tot el viatge havíem patit una calor insoportable i mai hi havia on sucar-se però aquell cop era diferent. Havíem identificat una platja a l’altra banda de la illa on s’hi arribava en bus i la idea era anar-hi després de la visita a l’Itsukushima jinja, aprofitant que les marees així ho aconsellaven. Amb l’aigua gairebé al seu punt més alt, vam gaudir com vedells de la visita a un dels santuaris més especials del món. La seva estructura en forma de de port (feta expressament perquè s’hi hagués d’arribar en vaixell, ja que els plebeus no podien trepitjar la illa), les vistes del mar amb la torii des del Takabutai (l’escenari on es feien danses) i els lleons i llanternes que l’adornen fan que miris des d’on miriis, tinguis un motiu per quedar-te 5 minuts i simplement contemplar el que tens davant. I només per 300 yens! Es va posar a ploure a mitja visita, però com la majoria de la visita la fas sota els passadissos, no ens va suposar cap problema. Ara, el tema de banyar-nos, de moment, quedava postposat.
Mentre refèiem el nostre planning intentant no desistir del bany (tot i que pintava difícil), vam comprar uns souvenirs a l’Omotesando, el carrer comercial de Miyajima on es poden trobar paradetes de menjar, botiguetes de souvenirs i un munt de petites joies com la botiga de salses de soja, on vam estar ben bé 20 minuts tastant-ne de diferents fins a quedar-nos amb una de bàsica i una d’ànguila que era deliciosa. Vam decidir donar una segona oportunitata l’okonomiyaki “Hiroshima style” en un lloc molt ben puntuat i era més bo que el de la senyora del Okonomimura, però seguíem considerant-nos fans de la versió d’Osaka.
La tarda va ser poc productiva: vam anar a la pagoda de 5 pisos esperant si deixava de ploure i com no va succeir, vam decidir anar al Museu d’Artesania, amb tanta mala sort que, quan feia 20 minuts que el buscàvem, estava tancat. Seguia plovent força així que vam haver de renunciar definitivament al tema de la platja i conformar-nos en passejar una mica més per l’Omotesando i buscar un berenar, posar una rentadora i en fer el bany a l’hotel. No seria tan refrescant com banyar-nos al mar però si força relaxant. A més vaig conèixer un altre Jaume molt simpàtic, però aixó és una altra història.
Vam comprar coses per menjar a la zona comuna de l’hotel ja que el dia següent volíem agafar el primer ferry per tenir temps d’arribar a tot arreu on volíem anar. Així sopàvem d’hora i a dormir per poder-nos llevar a les 4. Vam fer una última passejada romàntica i vam anar a fer el bany i el sopar de comiat. Quina pena ens va fer, va ser d’aquells moments en que et trobes assegut a la platja, plorant sense saber perquè mentre penses “jo aquí podria viure-hi?”. La resposta, evidentment, és que no. Però la pena la tens igualment
Vam sopar uns noodles senzillets i unes patates horribles que havíen de ser de gamba però eren com de llimona passada i vam anar a dormir exageradament d’hora per tenir energia per aguantar el que seria l’etapa reina del viatge.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 