DIA 21: KOYASAN
Ens vam llevar lloant els hotels càpsula i enfadats amb nosaltres mateixos de no haver-los descobert abans. Els llits són còmodes, hi ha tantes dutxes que ni notes que les estàs compartint amb algú més, pots posar-te cremes que ni sabia que existien davant d’un mirall que sembla que siguis una estrella de cinema… Brutal, us ho recomano moltíssim i estic convençut que si puc, en visitaré molts més.
El camí cap a Koyasan no era massa llarg, però si una mica complicat. Vam agafar un parell de trens amb un petit embolic sobre si havíem de quedar-nos al tren o canviar a un altre segons el cotxe en el que ens trobavem (al final si que havíem de canviar de tren) i en el segon ens vam començar a sentir com a sardines, però res com al cremallera on, literalment, ens queien japonesos a sobre.
Koyasan és un recinte sagrat a les muntanyes on hom pot allotjar-se en un temple i assistir a la cerimònia matinal, així com tastar la dieta vegetariana de la que s’alimenten els monjos del temple. Una veritable experiència que es paga, però que val molt la pena. En el nostre cas ens vam allotjar al Saizenin, un temple petitó però preciós que ens havia robat el cor quan miravem opcions organitzant el viatge i que es trobava just davant d’una de les perles de Koyasan: el Danjo Garan, un recinte de vuit edificis d’una bellesa arquitectònica indubtable en un entorn que els fa encara més encantadors. L’altre imprescindible és l’Okunoin, però ja hi arribarem.
Vam fer el checkin més curiós de la nostra vida amb un dels monjos del temple, que va omplir un paper i anava ficant segellets de colors, com si fos un document de fa 300 anys, i ens van acompanyar a la nostra habitació, on disposavem d’unes vistes impressionants del pati interior del temple i que, com totes les d’estil japonès, ens va encantar.
Ara si, podíem començar a passejar per Koyasan lliurement sense patir si trobaríem el nostre temple o acabaríem dormint pel carrer (els temples ténen una espècie de toc de queda, així que si no arribes a cedrta hora, tanquen les portes i encara que hagis pagat, et quedes fora).
El primer que vam veure va ser l’impressionant recinte del Garan o Danjo Garan tot i que el vam fer una mica ràpid per poder dinar d’hora, qe ja sabeu els que ens coneixeu una mica que els àpats no es negocien i si ha gana, millor menjar i seguir després. S’ha de dir que tot i haver vist recintes similars a Japó (Nikko, per exemple), Koyasan és màgic, envoltat de natura i amb la ratio més alta de temple per metre quadrat que havíem vist des de Luang Prabang, a Laos.
Vam dinar en un lloc no especialment destacable uns sushis i un udon amb tempura de llagostí. No acabem d’entendre la mania de sucar una tempura dins d’una sopa de fideus quan la gràcia de la tempoura es la textura cruixent i sucant-la, queda com un dit de persona gran que ha estat massa estona a la banyera. El gust segueix resultant agradable, però no és el mateix.
Després d’aquesta reflexió que ningú ha demanat però que molts valorareu si aneu al Japó, ens vam dirigir a l’altra atracció estrella de Koyasan, com us deia abans: l’Okunoin, on trobem el cementiri més gran i impressionant de Japó, a més de ser un temple budista també de gran importància, amb una sala de record al Kobo Daishi, fundador del budisme shingon i un munt de llocs curiosos, entre els que destaquen el Toro-do, on hi ha fanals encesos des de fa més de 900 anys o la pedra Miroku, que diuen que pesa igual que els teus pecats i que jo vaig ser incapaç d’aixecar (deuen pesar molt…).
És un lloc que no es pot explicar amb paraules ni intentar ensenyar amb fotografies. Més de 200.000 tombes, algunes amb estàtues, esteles o fins i tot amb formes tan curioses com un coet espacial fan que el recorregut esdevingui deliciós, fins al punt que pots estar passejant hores sense deixar d’apreciar la bellesa de l’entorn, de les tombes o simplement la màgia del conjunt.
Ens va cridar molt l’atenció que hi ha una tanca que delimita l’espai per on poden passejar els vius i que, si el creues, diuen que encara hi pots arribar a trobar el Kobo Daishi passejant, divagant amb ell mateix. Sense cap mena de dubte, un dels imprescindibles del viatge, hi tornaríem una i mil vegades.
De tornada cap al nostre temple (què bonic sona) ens vam aturar al Kongobu-Ji, un altre temple molt important per ser el quarter general de la secta shingon (i on viu l’abat de l’ordre tot i que no el vam veure pas). La porta del temple data de 1593 i tant l’entorn com l’interior el fan molt recomanable de visitar.
Ara si vam passejar pel Danjo Garan, que ve a ser una esplanada enmig del bosc amb uns edificis preciosos que, tot i ser majoritàriament reconstruccions del segle XX o XXI, fan patxoca. Destaquen el Kondo (el pavelló principal on s’hi pot visitar una estàtua d’un buda metge), el Chumon i el Konpon Daito, una gran pagoda pintada de vermell que ens aturavem a contemplar cada cop que passavem per davant del recinte.
Al sud del Garan hi ha el Museu Reihokan, del que no us podem dir res, ja que no vam trobar convenient visitar-lo, havent-hi tantes coses boniques a l’exterior i perquè les opinions que vam llegir ens parlaven de tresors i religiositat però res que no es pogués gaudir als propis temples.
Vaig aprofitar que la Mar allargava la visita per posar al dia el diari, ja que això, encara que ho sembli, no s’escriu sol i sinó després es fa impossible recordar les anècdotes o les dades més interessants del lloc on ens trobem (diria que no actualitzava el diari des que érem a Miyajima, imagineu-vos la magnitud del drama). Abans de sopar vam baixar a provar els banys amb experiències molt diferents: mentre la Mar gaudia tranquil·lament, jo entrava a una sala atapeïda de senyors de totes mides i nacionalitats, a risc d’acabar fent un tres de nou amb folre i manilles dins la piscineta d’escassos 40 centímetres de fondària. Al final, per sort, la gent va anar marxant i vaig poder banyar-me amb relativa tranquilitat. Un cop a l’habitació, un noi molt amable va entrar i ens va començar a muntar la taula i els mil platets que soparíem. El sopar era tot curiós, amb alguns plats de textures gelatinoses que no ens van acabar de convèncer però en general el vam gaudir. Un cop sopats, van venir a muntar-nos els futons i ens van desitjar bona nit, però nosaltres encara no estavem preparats per donar per acabat el dia.
La meva germana ens havia recomanat molt que anessim a fer una excursioneta per l’Okunoin de nit, així que vam anar a buscar el bus vestits amb les nostres yukates i es veu que a Koyasan no està tan acceptat com a altres llocs de Japó i tothom ens mirava com si anéssim disfressats. Té lògica, no deixa de ser un pijama, si jo veig un guiri en pijama per Barcelona també el miraria estranyat. Un cop a la porta del cementiri vam ser conscients de dues coses: una, que ma germana no tenia criteri (com ja s’havia demostrat quan ens va recomanar també que anessim al Fushimi Inari de nit) i que aquell era el darrer bus, així que hauríem de tornar caminant pel mig de la muntanya, a les fosques i arriscant-nos a que si arribavem tard, trobessim les portes del temple tancades. Això només ens pot passar a nosaltres…
Total, que vam fer una volta per un cementiri on no vèiem res de res a risc d’espinyar-nos o que ens mossegués una serp i quan ja el tema no donava per més vam iniciar els 40 minuts de tornada cap al temple passant relativament poca por. La part positiva va ser que vam arribar 10 minuts abans que ens tanquessin i que, un cop a “casa”, la yukata estava tan xopa de suor que vam decidir banyar-nos de nou i aquest cop estàvem, cadascú al seu bany, sols i tranquils.
Nets i polits, vam disposar-nos a gaudir dels nostres futons preguntant-nos si per assistir a la pregària del matí ens havíem de posar alarma o ens vindríen a avisar. Per si de cas ens vam posar l’alarma a les 5:30.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 