DIA 20: MIYAJIMA – CASTELL HIMEJI – KOBE – OSAKA
Ens esperava un dia molt intens. És força habitual que la gent visiti el Castell Himeji mentre van de Miyajima a Osaka, però nosaltres vam afegir al planning menjar carn Kobe a la ciutat que li dóna nom, així que havíem de ser super eficients si volíem arribar a fer-ho tot.
Per començar vam agafar el primer ferry que sortia d’Itsukushima a les 6:40 patint per si, amb aquella boira tan densa, ens apareixeria el Godzilla de dins el mar. Va començar a diluviar així que amb les capelines i corrent com a bojos vam fer el canvi al tren i arribàvem a Hiroshima a les 7:35. Prou bé.
Vam tenir un petit inconvenient ja que el tren que ens convenia agafar no estava inclòs al JR Pass, però ens van assegurar que amb el “superexprés” hi arribaríem quasi a la mateixa hora i si que el podíem agafar. La velocitat del tren va resultar força satisfactòria, però s’aturava cada 5 minuts a poblets on hi vivien 4 ovelles i una iaieta. No vam entendre massa que a allò se l’anomenés superexprés però per sort els darrers 100 quilòmetres els feia a bona velocitat i sense tantes aturades.
Vam arribar a Himeji a les 9:24 (massa tard per nosaltres) i després de deixar la motxilla a una consigna, ens posavem a caminar amb el castell acostant-se cada cop més. En 15 minuts arribàvem a la porta, on vam fer unes fotografies de l’entorn i vam comprar l’entrada combinada amb els Jardins Koko-En.
Havíem rebut opinions ben diverses sobre el Castell Himeji, així que no sabíem massa què esperar, però des de fora es veia bastant impressionant. I el camí entre l’estació i el castell es fa bonic, tenint-lo sempre de referència.
Tot i que a Himeji hi ha hagut fortificacions des de 1333, l’actual castell el va construir el 1580 Toyotomi Hideyoshi i va ser ampliat 30 anys després per Ikeda Terumasa. Va ser la residència de quasi 50 senyors, així que és normal que se’l consideri un dels més importants i rellevants a nivell històric. També se’l coneix com Shirasagi-jo o “Castell de la Garsa Blanca” per la seva forma, tan esvelta sobre un turó i pel seu color blanc.
El castell consta d’una torre principal o tenshu de cinc pisos i tres més petites, totes envoltades de muralles defensives i fossats que el feien molt fàcil de protegir gràcies a les obertures estratègiques des d’on es podia tirar oli bullent o des d’on els experts arquers podien massacrar els atacants sense estar en perill en cap moment.
Sorprenentment, vam trobar força poca gent tot i ser, per nosaltres, força tard. De fet va ser quan sortíem que es van iniciar llargues cues i van començar a aparèixer els inconfusibles paraigües de colors dels guies de grups de turistes.
El castell és molt representatiu del que s’espera d’un castell japonès tot i que és dels més espectaculars pel seu entorn, la seva mida i per ser un dels que conserven més la seva forma original en fusta. A nosaltres ens va semblar digne d’una visita d’una horeta i una mica més.
I per si no n’hi havia prou, un cop acabat el recorregut pel castell vam anar a visitar els jardins Koko-En, una veritable meravella on s’han gravat un munt de pel·lícules i que de fet no és un sinó nou jardins diferents, cadascun amb el seu estil i el seu protagonista: hi ha el jardí de bambú, el jardí de les flors, el jardí dels pins, la casa de convidats… Ens va fer molta gràcia perquè els noms són extremadament concrets i es fa realment fàcil saber si ets on toca. Un dels noms que més recordarem va ser “El jardí del llac i el turó”. Molt clarificador, clar que si.
He de dir que si, com nosaltres, aquell dia heu de fer moltes coses o arribar a algun lloc a l’altra banda del país, un cop acabada la visita al castell haureu de respirar fons i gaudir, ja que demanen estona i la valen.
Tocava posar el turbo de nou per anar al següent punt d’interès, la ciutat que dóna nom al meu esportista preferit i també a la que tothom afirma és la millor carn del món: Kobe.
Per arribar-hi ens esperaven, teòricament, 40 minuts de tren que van acabar resultant més de dues hores per culpa d’una averia o problema amb el tren que no vam acabar d’entendre. Com podeu suposar, ara ho expliquem com una anècdota del viatge però en el seu moment va ser font de cabreig, frustració, pànic absolut en pensar que no arribaríem a Kobe i ens perdríem el millor àpat del viatge i una sensació de que tant bombo amb que a Japó tot és perfecte i en canvi era el segon retard important d’un tren, quan això a Xina no ens va passar mai.
Vam arribar a l’estació de Sannomiya passades les dues del migdia pensant que hauríem d’abortar l’operació però el Mouriya va resultar estar molt més a prop del que pensàvem i vam trobar-lo prou ràpid. Ens van agafar les motxilles amb cara de que amb aquelles pintes no encaixavem massa en un local com aquell i ens van buscar un lloc perquè anéssim mirant la carta. Perquè us feu una idea, hi ha peces de carn des de l’equivalent a uns 40 euros fins a uns 160. Nosaltres vam decidir que, ja que érem allà, tastaríem la més bona i una de senzilla, així també podíem comparar aquests dos trossets i amb la carn de Hida que havíem tastat a Takayama. La part positiva és que a més de la carn, et posen una amanida, un puré de carbassa deliciós, unes verdures saltejades amb el greix de la carn i una selecció de pans, així que no t’has d’alimentar només de la carn. Un cuiner ens va anar cuinant els trossets poc a poc, perquè sempre la mengéssim calenta i la poguéssim condimentar amb una de les 4 opcions o una barreja d’algunes d’elles: all fregit, sal, pebre negre i wasabi.
Vam gaudir moltíssim de l’àpat, fins al punt que la Mar, ja al tren marxant de Kobe, va tenir un dels seus moments de plorera d’emoció. Com molt bé va dir, “acabem de menjar la millor part de la millor carn del món al lloc on millor la cuinen”. N’hi havia per plorar, us ho puc garantir. La peça “dolenta” era molt més bona que la carn de Hida, que ja és deliciosa.
Altre cop vam fer 40 minuts de tren i arribavem a Osaka, on no esperavem trobar tantíssima gent. Per no perdre temps (que anavem força justyos després del show del tren) vam optar per no anar a deixar les motxilles a l’hotel encara i, després de comprar un carregador de mòbil a un centre comercial super xulo amb robots que t’ajudaven a buscar els productes, vam anar cap a l’Umeda Sky Building, previ pas per un edifici per dins del qual passa una carretera. L’havíem vist per internet i ens va fer molta gràcia, així que el vam buscar i realment és molt curiós.
Sabent que no teníem massa dies a Osaka (a la propera visita a Japó ho haurem de compensar), havíem dividit per zones els punts d’interès, així que volíem aprofitar aquella tarda per fer les visites o ens seria molt difícil de quadrar en el planning. Per sort, la visita a l’edifici amb carretera inclosa va ser breu així que ens vam poder centrar en el futurista Edifici Umeda Sky, que no vam tenir clar si ens encantava o ens semblava horrible, ja que tenia detalls arquitectònics i d’ingenyeria brutals però estèticament no és massa bonic. Ens havíen explicat que era una espècie d’arc de triomf japonès i la veritat és que la comparació és desafortunada.
L’edifici consta de dues torres de 40 pisos unides per un jardí-mirador al qual arribes mitjançant unes escales mecàniques espectaculars, ficades en uns tubs transparents des d’on veus la enorme distància que et separa del terra. Les vistes són increïbles miris on miris, ja que la seva ubicació dominant el nord (“kita”) de la ciutat et permeten abarcar tota la ciutat. Encara no ho sabíem mentre ens menjavem un gofre amb la forma de l’edifici, però estavem a punt d’enamorar-nos bastant d’Osaka.
Apunt de l’Edifici Umeda Sky: molta gent es queda fent voltes pel mirador de baix però el que val realment la pena és pujar dalt de tot, on no tens vidres ni parets que tapin una vist de 360 graus espectacular d’una de les ciutats més fascinants del món.
Vam agafar el metro i en 15 minuts érem, literalment, a un altre món, un planeta de colors i llums on si et despistaves t’agafaven 14 atacs d’epilèpsia seguits: el Dotombori. Però no ens avancem; abans vam dirigir-nos a l’estació de Namba, una de les més grans de Japó i del món per adquirir els bitllets per anar a Koyasan. Com us deia abans, Osaka la vam utilitzar de base per anar al poble dels temples i per fer-hi una ullada ràpida, però la nostra visita seria molt breu. Massa.
Ara si. Un cop vam sortir de l’estació, vam començar a caminar pels carrers en direcció al nostre primer hotel càpsula, una aventura de la que en teníem moltes ganes. L’havíem triat per provar un allotjament que és molt típic de Japó i per la seva ubicació, a escassos metres del cartell de Dotombori que dóna entrada a un dels barris amb més color, llum, activitat i cartells originals que hem visitat mai.
L’hotel càpsula va ser una passada, ens imaginàvem molta menys comoditat, probablement si n’haguessim provat un abans, n’hauríem reservat molts més. La part dolenta és que dormíem en plantes separades ja que estava dividit per sexes, però les càpsules no eren gens claustrofòbiques, tenies televisió i ràdio i els espais comuns eren molt més que correctes. Al entrar deicxaves el calçat en un armari i agafaves unes xancletes amb les que et movies per l’hotel, anaves a la teva planta i en un armari feies el mateix amb la motxilla, agafant d’allà tovalloles, bata i tot el necessari. I creuant l’habitació de les càpsules, uns lavabos molt ben equipats amb tot tipus de cremes i sabons, molts més dels que jo faria servir a Barcelona. No us adjunto el nom de l’hotel ja que ha tancat recentment a causa de la pandèmia. Llàstima…
Seguint recomanacions que ens havíen fet i aprofitant que el teníem a 4 minuts de l’hotel, ens vam acostar al Ajinoya, un lloc de referència per tastar els okonomiyakis d’on són més típics (i en la versió que més ens agrada. Recordeu, sempre Osaka, mai Hiroshima!). A més, totes les guies i molts japonesos ens havien parlat d’Osaka com “l’estómac” de Japó, volent dir que és on millor s’hi menja, així que s’havia d’aprofitar i tastar-ho TOT.
Vam menjar un okonomiyaki “normal” (destacable que utilitzen un ingredient que era nou per nosaltres fins aquell moment: la mostassa)i tres de raros per veure si els gustos funcionaven i us podem dir que estava tot bastant bo. I això tenint en compte que t’ho cuines tu mateix i nosaltres érem força deficients com a cuinadors d’okonomiyakis. Vam tastar el de formatge, el de blat de moro i el de vieira (que evidentment era el més bo de tots).
L’endemà ens llevàvem d’hora per anar a Koyasan però no podíem anar a dormir sense fer la típica passejada pel riu, amb els seus neons, els seus restaurants amb cartells en 3d i la gent gaudint com nosaltres d’un lloc tan màgic. Va ser el primer moment en que ens vam adonar que el viatge s’acabava i que haviem de gaudir al màxim de tot perquè en pocs dies , un cop a casa, mataríem per ser a Osaka passejant pel barri mentre les cançons dels establiments de takoyakis se’ns començaven a gravar al cervell .
DE SHINJUKU AL SERENGETI 