DIA 6: NIKKO + UTSONOMIYA
Una de les excursions més populars des de Tokyo és fer una visita d’un dia a Nikko, famosa pels seus preciosos temples, per “un dels tres ponts més bonics de Japó” i per Kanman-ga-Fuchi, un passeig a la vora del riu on un munt d’estàtues en honor als difunts. Entenem que no tothom té el temps per fer-ho tot i que molts triaríeu Hakone i Kamakura (i són bones eleccions), però a Nikko s’hi ha d’anar. De veritat.
Vam començar el dia fent ruta de trens. Primer la Yamanote Line fins la Tokyo Station i d’allà vam agafar el nostre primer shinkansen fins a Utsonomiya, on després faríem una aturada tènica per tastar les seves famoses gyozes. Un cop allà, vam seguir les línies a terra amb el mico de la Nikko Line fins a un nou trenet, aquest molt menys modern i més acollidor. En total el recorregut són un parell d’hores
Un cop a Nikko, vam agafar un bus que et porta als principals punts d’interès turístic. Nosaltres vam començar pel pont Shinkyo, que tal com us deia abans està catalogat com un dels 3 més bonics de Japó. Jo no tinc criteri per reafirmar ni per refutar, però a mi em va semblar preciós.
A continuació vam agafar el bus de nou i ens vam dirigir al recinte dels temples que, a més de ser espectacular, és una mica liós. Vam haver de comprar vàries entrades per accedir a tots els temples i en algun moment no vam tenir massa clar a quin estavem, però us puc dir que després de quasi un mes per Japó, són alguns dels més bonics que vam veure en tot el viatge.
Vam començar el recorregut pel Rinno Ji o el temple dels 3 budes. Com el seu nom indica, hi ha 3 estàtues de 8 metres d’alçada: Amida Nyorai, Senju i Bato. Entre altres coses, ens va cridar molt l’atencio una petita exposició de budes muntant diferents animals on es notava que els japonesos no havíen vist mai un elefant. Al recinte també hi ha un jardí preciós, que vam visitar al final.
Aquí vam començar a fer voltes (i ens vam perdre una mica) pel recinte, que és un dels motius pels que els temples de Nikko són espectaculars. Els camins de terra, els arbres altíssims, les pujades i les baixades i una ombra que vam agrair tant…
El següent temple del recorregut era el Taiyuin. Segons totes les guies és el “temple del nét” ja que és on hi ha el mausoleu del nét de Ieiatsu Iemitsu, el senyor de la guerra que està enterrat al Tosho-gu, el temple més famós de Nikko i patrimoni de la humanitat. Però tornant al Taiyuin, ens va semblar el temple més bonic que havíem vist mai (i a Luang Prabang, a Xina o a Vietnam n’havíem vist de molt bonics). Els edificis són impressionants, la Torre de la Campana i del Tambor són precioses i tot el recorregut escales amunt i avall en aquell entorn el fan mereixedor dels nostres millors elogis.
Abans de visitar el famosíssim Tosho-gu vam passar a veure el Futurasan (o Futurama segons la Mar), un conjunt de petits temples al mig del bosc que no tenia massa més. De fet la majoria de gent que l’estava visitant estava jugant a un joc d’encertar anelles en un pal.
Ara si, tocava anar al Tosho-gu, el temple més famós de Nikko, on està enterrat Tokugawa Yeasu, el senyor de la guerra que va fundar el shogunat que va governar Japó durant més de 250 anys i on hi ha els famosos 3 micos que es tapen un les orelles, un la boca i un els ulls. Però no són els únics animals importants del temple, ja que també hi ha uns relleus del que anomenen “elefants imaginaris” (com us deia abans, els japonesos no teníen ni idea de com eren els elefants i els representen de formes molt originals).
El recinte és espectacular, començant per la torii de pedra, els temples, els relleus dels animals i la pujada fins a la zona del mauseoleu, envoltats de natura i, sobretot, d’ombra! Va plovisquejar (i ho vam agrair) però vam poder fer la visita sense cap problema i hem de dir que entenem que sigui Patrimoni de la Humanitat i que sigui el més reputat de Nikko, però com n’havíem sentit a parlar tant i en canvi tan poc del Taiyuin, que per una qüestió de gestió d’expectatives (podeu consultar sobre aquest tema a una de les entrades del blog, que es diu exactament així, “gestió d’expectatives i orgull viatger”), per nosaltres el temple més bonic de Nikko no és el típic, sinó el que ens va sorprendre. Per cert, és olt recomanable la cerimònia del drac que rugeix, un truc amb la sonoritat que està super curiós. A més ens ho van explicar en castellà especialment per nosaltres perquè a Japó són així d’encantadors i hiper educats.
Per acabar la visita al recinte, vam fer una volta pel jardí, un dels mil que visitaríem, tots extremadament ben cuidats i amb un nivell de detall i de perfecció que no es poden entendre sense les noves professions que vam descobrir als jardins: retalladors de fulles, escombradors de gespa, col·locadors de detalls, respalladors de terra… Aquests japonesos estan bojos. Ara, ténen uns jardins per caure de cul. Aquests no eren molt grans, però ens van agradar força.
Després de tanta volta la gana apretava, així que vam decidir fer cas a un munt de blogs i vam anar al Hippari Dako, un restaurant que hi ha al carrer que puja de l’estació cap al pont Shinkyo i que tenia unes reviews espectaculars. És el típic lloc una mica turístic amb les parets farcides de postits on gent d’arreu del món deixa comentaris, alguns més enginyosos, algns lamentables. Vam demanar dos plats combinats pes tastar una mica de tot i tant el tonkatsu com l’arròs (sobretot els condiments) ens van agradar moltíssim.
Ja podíem seguir amb la ruta per exprémer al màxim les nostres hores a Nikko. Amb la panxa plena ens hem dirigit a l’abisme de Kanmangafuchi, que és un altre dels imprescindibles de la ciutat i una excursió preciosa per gaudir del riu, la muntanya… i l’ombra! Si, seguia fent una calor terrible i les hem agraït totes.
Durant la passejada vam creuar una zona de casetes molt simpàtica i ens vam internar pel bosc, sempre seguint el riu. Primer el teníem al costat i mica en mica l’anavem deixant més i més avall. Vam baixar a fer alguna foto i a sucar una pota i vam arribar a la zona de les estàtues en honor als morts que, evidentment, començava darrere d’una torii. S’ha de reconèixer que l’entorn ajuda, però el sol fet de veure 70 estàtues una al costat de l’altra amb els seus barrets i els seus pitets, fa impressió. Molt recomanable.
Vam fer una última ullada al pont i vam anar a agafar el tren per anar a Utsonomiya, ciutat coneguda a tot Japó com una de les capitals de les gyozes. Hi ténen fins i tot una estàtua davant l’estació de tren, una espècie de Venus Gyoza. Havíem fet un estudi previ dels diferents establiments on podíem menjar però no teníem massa clar què fer, així que vam passejar mirant les diverses opcions que oferien a cada restaurant. La premisa era clara: menjar els màxims tipus de gyozes fos per ingredients o per forma de cuinar-les. Al final vam anar a un dels establiments de la marca gyozakan, en part perquè es veia molta gent menjant-hi (i locals) i en part perquè la mascota era preciosa i nosaltres som així.
Vam tastar gyozes al vapor, en sopa, fregides, al forn i de mil ingredients diferents, així que la missió va quedar més que complerta. En general tot era bo, excepte un sushi de gyoza que només podia provenir d’una ment malaltissa. Quina porcada…
De tornada vam patir un dels retards del viatge (més de 45 minuts) en un trajecte que era relativament curt, però el recorregut ens va regalar una de les anècdotes del viatge: Davant se’ns va asseure un senyor que era una espècie de Jordi Pujol versió japonesa i, com fan sempre, als dos minuts s’havia adormit. La part còmica va ser que s’anava movent endavant i semblava que ens cauria a sobre, així que la Mar anava fent el movient per recollir-lo si queia, cosa que no va passar. Total que així vam estar ben bé mitja hora. El senyor balançejant-se, la Mar a punt per agafar-lo i jo rient com un boig.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 