DIA 17: KYOTO (ARASHIYAMA, KINKAKU JI, RYOANJI, RAMEN DE FOC)
Ens va ser impossible llevar-nos d’hora després de la nit de karaoke però tot i així a dos quarts de nou ja estavem començant els torns de dutxa per anar a Omiya com sempre, però aquest cop no vam agafar ni el metro ni el bus, sinó un trenet de color lila molt original que feia sorollets i hi sonaven cançons a cada aturada. En 30 minuts ens deixava a Arashiyama on vam trobar-nos amb una de les decepcions del viatge. El bosc de bambú és bonic, molt bonic, però és un caminet. Com deien a la tele “ens ho imaginavem més gran”. A més al ser un espai tan reduït, s’atapeeix bastant de gent i no es gaudeix tan com ens agradaria. Asumim la nostra culpa de no haver-hi anat abans, però ens esperavem un bosc de bambú, no us caminet.
Feia una calor espantosa que tampoc va ajudar a gaudir de l’entorn, encara més quan vam creuar el pont i vam iniciar l’ascens al Parc d’Iwatayama. Van ser 40 minuts de pujada en els que vam maleir els micos i les seves famílies, tot i no haver-los conegut encara. Suats com a pollastres vam arribar al cim i vam agrair que un treballador del parc ens obsequiés amb una tovalloleta glaçada just abans d’entrar a “la gàbia”. Si, en aquest parc, els que estan tancats són els humans i els micos corren lliures, d’aquesta manera els animals poden campar al seu aire i si tu vols interactuar-hi donant-los menjar (que ha de ser el que compres allà i poden ser fruits secs o plàtan), has d’estar dins la gàbia. Ens va semblar molt curiós i més respectuós pels animals que molts llocs on, perquè els vegis, ells han d’estar tancats.
Un cop fet el recorregut pels dos principals punts d’interès d’Arashiyama, vam anar cap a l’estació del JR Pass perquè no tornavem a Omiya sinó que ens dirigíem cap a un dels temples que més il·lusió i intriga ens despertava, sobretot després de la sorpresa amb el Pabelló de Plata. Aquest cop si, visitaríem el Kinkaku Ji, el Temple d’Or, del que havíem vist milions de fotografies i escoltat milers d’històries. Construit originalment el 1397 com a lloc de meditació del shogun Ashikaga Yoshimitsu, el seu fill va ser qui el va convertir en temple budista però el 1950 un monjo el va incendiar (hi ha una novel·la que ho explica) . La sola visió del temple amb el seu reflexe al llac és de les coses més precioses que veuríem a Kyoto, com si el temple pintés l’aigua també del seu color daurat. Tot i l’exagerada quantitat de gent que vam trobar, vam gaudir del passeig admirant la figura del fènix que el corona i d’explorar-lo des de tots els punts de vista. Una veritable joia, només comparable potser amb el Fushimi Inari i el Kyomizudera.
Sortint del temple vam identificar que a prop hi havia un restaurant de sushi giratori que tenia força bona piuntuació i era barat, així que vam anar al Kura Sushi a estrenar-nos en aquesta modalitat. El concepte és senzill: et van passant per davant de la taula tot de platets amb dues unitats de nigiri o quatre de maki; depenent del color del plat, té un preu o un altre i de tant en tant tens uns cartellets que anuncien ofertes que arribaran en breu. Per evitar que els sushis es taquin o caiguin, estan recoberts per una carcassa transparent i si vols agafar aquell plat, prems un botonet i la carcassa s’obre, permetent-te agafar aquell plat. Si veus que hi ha alguna cosa que et ve de gust i no arriba en cap plat, pots fer ús de la pantalla i ho demanes. Un cop acabes de dinar, tires els plats un per un per una ranura i així es comptabilitza la despesa feta. Un sistema super eficient i molt graciós, que va fer de l’àpat tota una aventura. Vam tastar uns 15 sushis diferents i alguna tempura i en general estava tot bastant o molt bo, així que vam donar per molt més que ben pagats els 16 euros que ens va costar el dinar. Això del sushi a Japó és un escàndol. Entre que posen molt més peix, que ténen sistemes divertidíssims per presentar-te’l, que el producte és fresc i boníssim i el preu… No volem marxar!
Molt a prop del Kinkakuji vam visitar el Ryoanji, famosíssim per la seva representació en sorra i roques d’un mar amb illes/roques disseminades i col·locades una per una per evocar un paisatge. Probablement és el jardí de roques més fotografiat de Kyoto i de Japó. El temple no és preciós però ens ha semblat molt interessant per entendre una mica més de la cultura del país. És cert que si haguéssim de dir quins temples ens han semblat espectaculars només en diríem 3 o 4, però els altres t’expliquen històries encantadores.
Després d’una estona de contemplació i relax, vam anar cap a l’hotel a refrescar-nos abans de tancar el nostre (massa curt) periple a Kyoto d’una manera molt friki però que ens feia molta il·lusió: aníriem a sopar un ramen de foc! Ho havíem vist a molts vlogs d’internet i ens feia molta gràcia provar-ho, sabent que és una mica turistada però que al cap i a la fi era menjar ramen, que ens encanta.
Vam tenir la sort que un dels millor valorats ens quedava a 10 minuts caminant de l’hotel, el Menbaka Fire Ramen, i l’experiència va ser molt divertida, repetiria encantat.
Per començar ens van posar uns tovallons gegants de paper, ens van ensenyar unes instruccions en una espècie de power point imprès i plastificat (“no corris, no cridis”) i ens van remarcar que era molt important que mantinguéssim els braços darrere l’esquena i el cap el més enrere possible. En el moment en que anaven a fer el show va entrar un grup d’alemays que va complicar la logística, ja que mentre ens passaven per darrere apropant-nos als bols de ramen, el cuiner es disposava a encendre’l. La flamarada és espectacular però no sents que hi hagi perill real en cap moment. I us diré que si, és una turistada, però el ramen era bo i l’acompanyament (arròs i gyozes) també. Jo de vosaltres hi aniria.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 