DIA 22: OSAKA
Ens vam llevar, ens vam rentar la cara (no ens podíem dutxar perquè els banys estaven tancats encara a aquella hora) i vam assistir a la oració matinal amb 3 monjos que cantaven i s’acompanyaven d’uns bols i uns platets per aportar el fil musical. Ens va agradar però després de la cerimònia a la que havíem anat amb la Hiromi a Tokyo, va quedar una mica deslluït.
L’hora d’esmorzar arribava amb cert pànic pel tema dieta vegetariana i els comentaris que havíem vist de molta gent per iternet, però vam tirar pels bàsics (arròs, miso, encurtits) i vam deixar el tofu i una espècie d’esponja que no ens feia massa bona pinta.
Vam recollir i mentre molta gent s’estava llevant, nosaltres ja havíem agafat el bus 6 fins l’estació i pujavem al cremallera. A les 9 ja érem a Hashimoto per fer el canvi de tren, pel qual hem pahgat 4 euros més i així arribàvem abans a Osaka.
Després d’haver-nos enamorat del Dotombori i haver gaudit de les vistes des del Umeda Sky (i amb el parèntesi de Koyasan) per fi teníem un dia sencer per gaudir de la ciutat i esprémer al màxim tot el que ens podia oferir.
Vam començar pel Museu de l’estil de vida on pots passejar per una recreació de l’antiga Osaka i veure de primera mà com eren les cases, cuines, lavabos, barquets i teatres de l’època. La visita és més aviat ràpida i no excessivament recomanable tenint en compte tot el que es pot fer a la ciutat. Bàsicament puges a la planta 10 i mires des de dalt la ciutat, baixes a la 9 per passejar-hi i després hi ha una exposició de trastos interessants però res massa destacable. Ens va sorprendre que érem els únics no japonesos del museu, deu ser una atracció molt per a autòctons als que els agrada conèixer els seus orígens.
Un dels motius per visitar el Museu era fer temps perquè obrissin una paradeta de takoyakis que havíem vist en un documental i que volíem tastar. Com la visita havia estat més aviat breu, encara faltaven més de 20 minuts perquè obrissin, així que vam decidir anar a fer una de les coses que més gent havíem vist fer des que havíem arribat: jugar al pachinko. El que no sabíem era que entravem en un món totalment nou i sense cap mena de sentit.
El joc és en aparença senzill: pagues uns diners per una quantitat de boletes amb les que intentaràs encertar en uns forats i d’aquesta manera guanyar-ne més (de boletes). A major nombre de boletes, més diners guanyes. El tema és que els mecanismes amb els que intentes influir en les boles són més aviat rudimentaris, mal explicats i poc clarificadors. Vam bescanviar 1.000 yens i vam començar a jugar sense saber massa (o gens) el que estavem fent. A la màquina hi anaven apareixent dibuixets que no enteníem i vèiem que cada cop teníem més boletes, però seguíem sense saber ni perquè ni com aturar aquella bogeria. Quan dúiem 15 minuts i el soroll i el fum del tabac ja ens havíen agobiat prou, vam decidir marxar, però no sabíem com. Vam demanar als nois i noies del local i en comptes de dir-nos com marxar, ens felicitaven per com de bé ho estavem fent i tornaven a posar les boletes en joc per desesperació nostra, que ens vèiem dormint allà. Vam intentar-ho amb una senyora del costat, que també ens felicitava. Al final, vaig utilitzar per primer (i últim) cop google translator per dir-los “socors, volem marxar, si us plau”. L’encarregat va acumular les boletes de la nostra màquina, ens va acompanyar a una altra màquina on les va convertir en una targeta que va donar a una altra empleada del pachinko.
Aquesta ens va acompanyar fins un mostrador on ens va donar 500 yens, unes llaminadures i unes peces de metall raríssimes embolicades amb un paper. No enteníem res, sort que la senyora que jugava al nostre costat ens va dur fora del local on, en una finestreta una mica amagada, ens van canviar les peces de metall per 2.000 yens. D’aquesta manera vam entendre clarament dues coses: som uns genis del pachinko (havíem guanyat 20 euros sense saber de què anava el tema) i tot allò era una treta per fer semblar legal el que després ells diuen que no ho és. Molt curiós…
Contents d’haver guanyat 20 euros al pachinko, els vam anar a gastar al Umaiya, una paradeta on fan els takoyakis amb la mateixa recepta que fa cent anys i on afegeixen un ingredient que li dóna un gust únic: el gingebre. Ens va agradar moltíssim i el toc del gingebre li queda molt bé.
Ens va semblar surrealista (en sentit positiu) que una paradeta al carrer hagi arribat a tenir aquesta repercussió i s’hagi arribat a plantejar donar-li una estrella Michelin. Realment és donar mèrit a la gastronomia més enllà de que sigui un lloc tan senzill i poc adornat.
Vam continuar el nostre recorregut per Osaka visitant la zona d’Amerika-Mura, zona força moderna on trobes botigues la mar de curioses i uns fanals tots llargs que semblaven senyors d’una pel·lícula del Miyazaki i on hi ha un dels punts de trobada per excel·lència de la ciutat, el Triangle Park
Vam passar per Namba a buscar les motxilles i després de fer el check in al nostre hotel (res destacable, no us el recomanarem, a més n’hi havia dos amb el mateix nom i va ser un embolic trobar-lo) ens vam dirigir a un dels mercats amb el nom més difícil de pronunciar de Japó i en el que vam gaudir moltíssim i a molt bon preu, el Mercat Kuromon Ichiba. Com ens estava passant amb tot el que trobavem a Osaka, ens va semblar molt autèntic i amb massa opcions de menjar per fer un sol àpat allà (sort que hi tornaríem).
Vam començar per un sushi deliciós on la ratio era de 1 gra d’arròs per cada 200 grams de peix, una burrada. Vam seguir amb unes brotxetes de pop amb el cap farcit d’ou dur (real, no fake) i vam acabar menjant llagosta i una carn amb una quantitat de greix intramuscular que feia caure de cul. Tot boníssim i, com deia, a un preu força digne.
Més enllà de la part gastronòmica, que per nosaltres és sempre vital, vam flipar de veure la varietat de productes que es venia, inclosos fugus vius que nedaven en un espai reduït a l’espera que algú els reclamés per arriscar la seva vida menjant-los.
La tarda la vam dedicar a fer cerca de souvenirs frikis visitant un munt de centres comercials i tendes, entre les quals algunes de màquines de boles de tot tipus on vam trobar col·leccions de pokemons, de bola de drac, de taps d’ampolles, de balcons en miniatura, de noies manga sexys i un munt de coses totalment increïbles amb les que encara tenim malsons. També vam ficar alguna rentadora ja que el tema roba estava força crític.
En aquest context sorgeix una de les anècdotes del viatge quan en sortir d’una de les màquines de boles, em vaig deixar el moneder sobre una de les màquines mentre fèiem una videotrucada. El problema va ser que no me’n vaig adonar fins que volia pagar una cosa 20 minuts després…
Evidentment, la primera reacció va ser el pànic absolut de perdre tot el que hi havia dins (diners, targetes, D.N.I., etc) però la Mar va dir la frase que ho resoldria tot: “Jaume, no pateixis, estem al Japó”. I tenia tota la raó del món. Vam refer el camí fins la botiga i, just sobre la mateixa màquina on l’havia deixada hi havia el meu moneder col·locat exactament igual que com l’havia deixat. Perquè us feu una idea, es tractava d’una botiga d’uns 50 metres quadrats PLENA de màquines de boles de tots tipus i amb una afluència de gent constant, que no controlava ningú ja que no hi havia un mostrador ni un dependent. A molts països del món no hauria trobat el moneder, l’hauria trobat buit o amb una nota de “tonto el que lo lea” però, en efecte, estàvem a Japó.
Com no podia ser d’altra manera, ens vam acomiadar d’Osaka menjant com a porcs al mercat Kuromon Ichiba on a la tarda el sushi està al 50% perquè sinó l’haurien de tirar i a posteriori vam anar picotejant per les parades vora el riu on vam tastar gyozes, taoyakis i fins i tot la Mar ho va culminar amb un melonpan farcit de gelat.
Hi ha una expressió que defineix el tarannà de la ciutrat, el “Kuidaore”. Vindria a voler dir que mengis fins a rebentar o fins a arruinar-te. Nosaltres no ens vam arruinar ni vam rebentar, però vam gaudir de la gastronomia que ens oferia Osaka tot el que vam poder i vam marxar convençuts que algun dia hi tornarem per seguir menjant. Aquell dia potser si que rebentarem o ens arruinarem…
DE SHINJUKU AL SERENGETI 