DIA 8: TOKYO (MEIJI, HARAJUKU, TOKYO STATION)
Ens vam acomiadar del Mount View de la millor manera, visitant l’onsen (cadascú al seu) i aprenent dels locals com es feia tot el procés. La teoria està molt bé, però no hi ha res millor que veure’ls a ells fent-ho. La Mar va provar mil cremes diferents i jo vaig gaudir de la soledat de l’espai exterior, amb una piscina volcànica amb una temperatura una mica més agradable i amb molta més intimitat, ja que no hi havia ningú.
I, com no podia ser d’altra manera, l’esmorzar va ser brutal. Sopa de miso amb cranc, arròs, truita, salsitzes, salmó, iogurt… tot preciós i boníssim.
Ara si, vam dirigir-nos amb un noy bus a Hakone Yumoto, on vam fer cerca d’un brownie molt típic de la zona. Com no ens en sortíem, vam preguntar en una botiga i la reacció va ser sorpresiva, en el millor sentit: la senyora, d’uns 75 anys, ens va explicar com va poder que no en tenia, però que sabia on ho podíem trobar. Va agafar la Mar del braç i ens va acompanyar a l’altra punta de carrer on, en una altra botiga, li va explicar la història a la senyora de la nova botiga per saber què buscàvem. I el vam trobar. Aquesta gent són encantadors. Ja podíem tornar cap a Tokyo a seguir la nostra ruta per la ciutat.
Un cop a Tokyo vam deixar les motxilles grosses a les taquilles de l’estació de Shinjuku (recordeu aquest punt de la narració perquè serà important en el futur) i ens hem dirigit al mirador de l’ajuntament, un dels més recomanats i on vam trobar una cua important. Volíem anar-hi de dia i de nit per gaudir de les dues visions de la ciutat però no havíem pensat que durant el dia un mirador gratuït, a Shinjuku, a ple mes d’agost… hora i mitja de cua. Ara, les vistes eren brutals. L’única cosa que no ens va acabar d’agradar és que al ser hora punta has d’anar seguint el recorregut i hi ha cops de colze per fer fotos a les 4 finestres on es veu la part més interessant.
Vam baixar i ens vam dirigir a Yoyogi Park, en concret al temple Meiji, el segon en importància després del Sensoji. A nivell arquitectònic no és ni seria el temple més bonic que visitaríem, però l’entorn al mig del parc, la torii d’entrada, els caminets i els jardins, ens van agradar moltíssim. Són dos estils molt diferents i nosaltres som més de Sensoji, però és una visita que val molt la pena. A més hi havia moltes zones d’ombra i ens vam menjar uns gelats de fruites deliciosos!
Vam aprofitar que érem a prop per anar a Takeshita Dori, un dels carrers més frikis de Japó i el cor de Harajuku, una zona ben curiosa. S’hi poden trobar modelets per totes les tribus urbanes toquiotes, pins, samarretes de sèries i pel·lícules manga (i altre merchandising), menjars inimaginables tals com patates fregides amb gust d’amanida o de mandonguilla o gelats amb cotonets de sucre i xarops de colors, formes i gustos raríssims.
Vam tastar unes patates fregides de gustos varis i un gelat en forma de porquet i vam passejar fins a l’Omotesando, el que ells en diuen “els seus Parcs Elisis”. És el típic carrer amb botigues de firmes cares i estilosa, però nosaltres preferim mil cops Takeshita Dori.
La Mar es trobava fatal i amb molta febre, així que vam demanar cita mèdica amb la mútua i ens vam dirigir a un centre a prop de la Tokyo Station, així de pas la vèiem sense que fos agafant un tren. I us puc dir que a Japó ficar-se malalt és taaaaan diferent… Vam anar al centre, la van atendre de forma ràpida i eficient, ens van explicar detalladament el que passava i què passaria per millorar-ho i ens van dirigir a una farmàcia a prop del centre. En una hora estava tot resolt. Només era una infecció d’orina, però de veritat que va ser una delícia i ens quedavem molt més tranquils perquè el dia següent marxavem als alps japonesos.
Vam tornar a l’edifici de l’ajuntament de Shinjuku a veure les vistes de nit just abans que tanquessin i la veritat és que sense cua és molt diferent. Vam poder passejar com vam voler i les vistes de la ciutat són espectaculars amb les llums.
Havíem quedat amb uns amics per anar a un karaoke a Shibuya, així que per fer temps vam tornar a passejar per la zona, buscant els love hotels, saludant el Hachiko de nou i, per poder tenir una bona vista del pas de zebra més famós del món, vam pujar a un bar a prendre una cervesa per veure la gent creuant.
D’allà vam anar al karaoke i va ser una experiència divertidíssima. Era una habitació minúscula amb una taula, un televisor i l’aparell de karaoke; res a veure amb el concepte de karaoke occidental, on és més un show social. Vam cantar, vam beure i ens ho vam passar pipa amb el David i el Dani i vam recordar vells temps menjant un ramen post karaoke.
Com potser recordareu, havíem deixat les motxilles en una taquilla del metro de Shinjuku, que deu ser l’estació de metro més gran del món. Quan vam sortir de sopar faltava una hora per poder fer el check in a l’hotel on dormíem aquella nit i perquè tanqués l’estació del metro, així que vam haver de fer una cursa contra el rellotge per trobar l’hotel (que estava al 3r pis d’un edifici i no el trobavem), fer el check in i córrer de nou per trobar les taquilles (amb la foto del mòbil a la ma per ubicar-nos) i, per fi, arribar a l’hotel de nou suats com pollastres. Entre la dutxa i la instal·lació (eren capsules dobles molt xules però t’havies de fer el llit) era la 1:30 i ens llevavem a les 5 per sortir cap als alps…
Per cert, nosaltres el vam gaudir molt poc pels horaris i pel noste caos organitzatiu, però el lloc és realment bonic i molt curiós, ja que és un hotel-biblioteca amb llibres i còmics tant decoratius com per llegir-los. I, com us deia, dorms en una espècie de càpsules (en el nostre cas era doble) que s’obren i es tanquen amb unes cortines. Els lavabos i dutxes estaven molt ben equipats i la gent de l’hotel era encantadora. Es diu Bed and Book Tokyo Shinjuku i ens va costar 76€ tots dos.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 