DIA 16: KYOTO (FUSHIMI INARI, SANJUSANGENDO, GINKAKU JI, EINKANDO, NANZENJI)
Ens volíem llevar extremadament d’hora per poder visitar el Fushimi Inari de dia, però per culpa del caos de transports de Kyoto vam arribar una mica abans de les 9 del matí. Una cosa bona d’aquest mític temple és que no tanca, així que si arribeu a les 5 del matí, hi podeu accedir. I segur que ho agraireu ja que és un dels més visitats i concorreguts, arribant a extrems complicats. Per sort, a mida que vas pujant, la quantitat de gent disminueix proporcionalment i s’està molt més tranquil.
El Fushimi Inari és un temple que estava consagrat als déus de l’arròs i el sake però que amb la pèrdua d’importància de l’agricultura, es va encarar més en l’èxit en els negocis. És per això que milers d’empreses encarreguen una torii per posar-la al Fushimi Inari. Encara queden com a vestigi moltes estàtues de guineus, missatgers dels Inari (o déus dels cereals) durant el recorregut, així com milers de toriis en miniatura a cada petit altar o raconet del camí.
L’excursió no és gens tècnica, però amb la calor i la humitat d’agost, els 4 quilòmetres es van fer durs, tot i que us puc garantir que val la pena moltíssim. El paisatge natural i els camins fets de toriis són pura màgia. És increïble que (si la versió més extesa és certa) el temple fos un gran desconegut fins que es va filmar la pel·lícula “Memòries d’una geisha”, ja que és preciós. Us puc dir sense exagerar que vam fer unes 300 fotografies tot i que pugui semblar un recorregut repetitiu. Ni molt menys.
De temple mític a temple mític; vam agafar el metro i ens vam dirigir al Sanjusangendo, on ens esperaven (i no és una forma de parlar) 1.000 estàtues de Kannon (de fet 1.001) totes diferents i també l’estructura de fusta més llarga de Japó amb 120 metres. De fet el nom del temple significa “saló dels 33 espais entre columnes”, que no només es refereix a que realment és molt gran, sinó a les 33 encarnacions de Kannon. Com sempre, la importància del simbolisme. Havíem llegit en una guia que un dels motius pels que no és un temple molt visitat és perquè no es poden fer fotografies a la sala de les estàtues i ens va semblar molt curiós. Jo, de forma piratilla, en vaig fer alguna, no vaig poder-ho evitar. He de dir que a Japó sap especialment greu saltar-te qualsevol norma; ells són tan respectuosos i tan formals que et sents fatal.
Vam agafar un autobus per fer ruta pel nord d’Higashiyama començant pel Temple de plata (literalment “pabelló de plata”) però ens moríem de gana, així que vam fer un breu estudi dels preus i plats dels restaurants de la zona i, curiosament, el restaurant que més ens havia agradat, va resultar ser el més barat. S’ha de dir que tots eren bastant estupendos… Vam menjar uns udon i una tempura deliciosa, on només ens va sobrar que hi hagués yuba, la nostra antagonista en aquest viatge. Ara si, ens vam dirigir al Ginkaku-ji, que tot i el nom no té res de plata, ja que el seu propietari abans que esdevingués temple, el shogun Yoshimasa, li va posar el nom perquè pretenia recobrir-lo de plata, però mai va acabar el seu projecte. Així doncs, el pabelló de plata té de plata… el nom. El temple, de totes maneres, és bonic i els voltants molt agradables de passejar. No és casualitat que sigui un dels més visitats i on la gent hi passa més estona d’entre els temples de la ciutat. Ens van sorprendre molt els sorrals amb formes dibuixades que, segons ens van explicar, simbolitzen un llac i una muntanya. El nivell de detall amb el que presenten les coses els japonesos no deixa de sorprendre’ns: a més dels dibuixos a la sorra blanca, vam descobrir un senyor que tallava fulla per fulla i arbre per arbre dels jardins que envolten el temple i no són precisament petits (ni els jardins, ni els arbres). El que més ens va colpir va ser veure’l col·locar cada fulla amb extrema delicadesa a una espècie de ronyonera que duia penjada.
La Mar va comprar un gelat de sèsam negre (que us recomana molt) i ens vam disposar a passejar pel Passeig del Filòsof o Camí de la Filosofia, segons qui l’anomeni. El nom ve del filòsof i professor de filosofia Nishida Kitaro, que tenia per costum passejar i meditar per aquesta zona camí de la Universitat de Kyoto. Són 2 quilòmetres que es recorren molt fàcilment i que es fan realment agradables, sempre al costat del canal Shishigatani i amb els arbres regalant-te una ombra reparadora. La primera aturada la vam fer al Temple Honen-in, un temple força més amagat i menys conegut que alguns dels seus veïns i que, si bé no és espectacular, té uns jardins on et pots relaxar i gaudir d’una tranquil·litat realment cara avui dia a la zona del Passeig del Filòsof (ironies de la vida…)
Durant el trajecte pots aturar-te milions de cops a veure temples, botiguetes d’artesania i altres elements d’interès, creant un itinerari a mida. En en nostre cas, ens va cridar l’atenció un temple que en comptes d’estar custodiat per lleons, gossos o guineus, té figures… de rates! Es diu Otoyo i ens va robar el cor, fins al punt d’acabar incloent-lo al nostre Top 10 de Kyoto. Les figures de les rates van ser el primer que ens va cridar l’atenció ja que no era gens comú, però el que ens va acabar d’enamorar va ser l’entorn i el fet que no estigués dedicat com tots a l’agricultura, els cereals, larròs, etc… sinó a la fecunditat, d’aquí les rates. La idea és que en aquest temple hi puguin anar dones embarassades a demanar un bon part o tenir una criatura saludable, si us en trobeu alguna, ja sabeu el perquè.
I d’un temple petitó a un dels recintes més espectaculars de Kyoto, el del Temple Eikando, un dels preferits dels japonesos a la tardor. Tot en aquest temple és preciós: les portes, l’estany interior, els pabellons, els jardins, la pagoda… i les seves dimensions el fan posseïdor d’un munt d’espais i raconets on quedar-te embadalit mirant la vida passar o meditant profundament. En el nostre cas, ens vam perdre literalment per un descuit meu i la pobra Mar va estar vagant pel temple mitja hora intentant saber on coi m’havia amagat.
Al final ens vam retrobar i vam dirigir-nos a la darrera aturada en el camí, el Nanzen-ji, un temple molt curiós perquè havia estat prèviament la casa d’un samurai i perquè es pot pujar a la segona planta on les vistes són espectaculars. S’acabava la ruta pel Passeig del Filòsof i us puc garantir que val moltíssim la pena invertir les hores i els dies que siguin necessaris fins que tingueu la sensació que heu aprofitat al màxim en veure tot el que us venia de gust. És una delícia, anar caminant vora el riu i anar fent aturades a alguns dels temples més bonics que visitarem mai.
Vam anar cap a l’hotel a dutxar-nos i a preparar-nos pel que prometia ser una nit especial. Havíem preguntat on podíem veure el Daimonji i tot el que la senyora de la taquilla del Ginkaku-ji ens va dir va ser una paraula: Demmachiyanagi. De fet ens la va apuntar en un paper que evidentment està enganxat al nostre diari de viatge amb altres relíquies. Després de fer cerca a blogs i mapes, vam ubicar la zona des d’on es té millor visibilitat del kanji que volíem veure i vam agafar el bus per anar-hi. El que no esperavem era el show de gent ni les atentíssimes voluntàries que explicaven amb un amor infinit on dirigir-se i com funcionaria el Daimonji. Encantadores.
A més ja veníem del bus on no teníem bitllets petits per pagar i una local ens va salvar bescanviant-nos el bitllet de 10.000 yens per poder pagar-lo. La càmera que em vaig endur al viatge no estava preparada per haver de fer una fotografia tan lluny ni amb les diferències de llum així que les que tinc no fan per res justícia a l’emoció de veure com es van iniciant els focs fins a formar el kanji a la muntanya. Va ser impressionant. El que no ens van explicar és que no hi havia un sol kanji, sinó que en intervals de mitja hora, s’anaven encenent focs i es podien veure des de diferents punts de la ciutat, no només des d’allà.
Quan ho vam saber ja era tard, així que vam tornar a sopar a la nostra izakaya amb l’Helga i la Nunzia (de nou un èxit rotund) i després vam fer un karaoke per poder comparar amb el de Tokyo. El vam trobar força car pel que oferien, però ens ho vam passar bé, vam fer uns beures i ens ficavem al llit a les 2 del matí la mar de contents.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 