DIA 14: KYOTO (CASTELL NIJO, GION, HIGASHIYAMA, KYOMIZUDERA)
Ens vam llevar descansadíssims, com gairebé sempre que dormíem en habitacions d’estil japonès (els futons…) i vam demanar esmorzar més d’hora del normal per poder agafar el bus de les 7:44 cap a Nagiso. L’esmorzar va estar en la línia del sopar: sopeta, encurtits, arròs i una truita dolça. No era el típic esmorzar que menjaríem nosaltres però estava bo i era molt típic, com tot el que havíem viscut a Tsumago. Vam haver de córrer una mica però vam arribar al bus que ens va dur a Nagiso, d’allà un tren ens va dur a Nagoya i, per últim, en només 35 minuts per fer una distància de 150 quilòmetres, arribavem per fi a Kyoto!
Un cop fora l’estació de trens, vam constatar un dels mites urbans més extesos sobre la ciutat: els transports són un caos. Ni ells mateixos et saben dir quina és la mateixa manera d’arribar a dos punts i el servei d’autobusos col·lapsa el trànsit d’una forma surrealista, vam arribar a veure una fila de 7 autobusos que al final resultaven avançar molt més lentament que nosaltres caminant. La línia de metro no arriba a tot arreu, però vam utilitzar-la força per evitar els frustrants embussos.
El nostre allotjament, el Kyoto Guesthouse, es trobava prop de l’estació d’Omiya, el que ens va facilitar força el tema de moure’ns. Teníem el trenet d’Arashiyama al costat, fàcil accés a la zona del centre i bona comunicació amb l’est de la ciutat, la més atractiva turísticament. Ah, i una de les millors izakayas en les que vam menjar en tot el viatge a un minut de casa! L’habitació era gegant i molt bonica i, tot i no tenir dutxa ni lavabo dins, en tenia dos al costat que no vam haver de compartir amb l’altra habitació de la planta, així que com si fos nostre.
Vam començar la ruta pel Castell Nijo, ja que el teníem a escassos minuts caminant i així ens fèiem una mica la idea del barri on havíem anat a parar. Ens va encantar, tot cases baixetes, establiments força tradicionals… el que esperavem del centre de Kyoto, vaja.
El castell és bonic, però vam tenir la mala sort que una part estava en obres; tot i això, la vista de la porta Karamon (li vam fer 30 fotos com a mínim), algunes sales interiors i els jardins, fan que sigui una bona primera visita a una de les ciutats més emblemàtiques del país.
L’hora de dinar s’acostava, així que vam fer cap al Mercat Nishiki, el més important de la ciutat (i el més turístic) amb la idea de seguir explorant a peu la ciutat i gaudir d’una pluja fina que ens estava salvant de la calor.
Vam fer el millor que es pot fer en un mercat com aquest: Mirar-ho tot, anar tastant el que ens cridava l’atenció i fer un dinar totalment disfuncional però molt divertit. Vam menjar tempura, mochis, uns fregits de vàries coses i alguna carn. Es veien coses realment originals, sobretot alguns encurtits que no sabíem ni d’on veníen (i amb unes olors totes sospitoses), ens va semblar espectacular i molt autèntic. Aneu-hi i, sobretot, mengeu-hi!
Per seguir coneixent la ciutat a peu (la millor manwera d’ubicar-te a posteriori quan hi portis uns dies) ens vam dirigir cap a la zona del Gion, el famós districte de les geishes i de l’oci nocturn de Kyoto (i on, en conseqüència, tot és caríssim). Des d’allà volíem començar la ruta pels temples d’Higashiyama així que vam entrar al Temple Yasaka, el temple de les geishes. Ens va sorprendre per la seva bellesa arquitectònica, així com pels múltiples rituals que es poden efectuar un cop dins, com el de demanar un desig i tocar una campana fent una sèrie de reverències abans, durant i després de la petició. Vam haver d’esperar a que ho fessin uns quants locals per fer bé (suposadament) la combinació.
Vam començar a pujar direcció nord i ens vam trobar que el Chion-in ja estava tancant. A les 4 de la tarda! Vam poder veure l’espectacular porta i com tancaven l’accés a les escales que t’hi porten. Són ben estranys amb els horaris, aquests japonesos…
Vam consultar i molts temples tancaven a les 5, així que vam caminar fins al Shoren-in, un dels més desconeguts de la zona est però que a nivell paisatgístic és preciós, amb els arbrots que hi creixen per tot arreu (inclosa la porta) i els seus jardins. La resta els hauríem de visitar en un altre moment…
Vam aprofitar per anar a l’hotel a fer rentadores i a preparar-nos per anar a veure el Kyomizudera, el temple de l’aigua pura, aprofitant el Sennichi Mairi. Durant l’Obon, en concret els dies 14, 15 i 16 d’agost, es pot visitar un dels temples més emblemàtics de la ciutat durant la nit i si ho fas en aquelles dates, és com si l’haguessis visitat 1.000 cops. Així que molta gent aprofita per fer-hi ofrenes i pregàries perquè aquestes valguin també per 1.000. Per altra banda, és també un dels 3 únics moments en que obren les dependències privades del temple, així que és una ocasió doblement especial que no volíem desaprofitar. El temple és espectacular, un dels imprescindibles de Kyoto sense cap mena de dubte, tant pels edificis, com per la seva ubicació amb unes vistes de la ciutat o per la cascada Otowa-no-taki, on la gent beu aigua per, diuen, aconseguir salut i longevitat. Directe al nostre Top 10 de Kyoto.
També és preciós el trajecte que t’acosta al temple. Nosaltres vam baixar amb el bus a Kiyomizu Michi, on comences una breu ascensió entre botiguetes molt boniques, mentre poc a poc vas veient els edificis del temple.
Després d’una experiència única i que no oblidarem mai, ens vam dirigir al Gion per fer un passeig nocturn i per trobar-nos amb unes amigues que també estaven en aquells moments a Kyoto. Vam sopar un ramen, vam posar-nos al dia i vam divagar fins molt tard fins que el metro estava a punt de tancar, moment en que vam agafar-lo per arribar a Omiya després d’un dia ple d’emocions.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 