22 dies a Japó (2019)

DIA 4: KAMAKURA + SHIBUYA

Kamakura és famós pels seus temples i, sobretot, pel Gran Buda de Kamakura, situat al temple Kotoku-In. És una de les excursions més populars des de Tokyo i per nosaltres, una de les imprescindibles, ja que cada temple té la seva gràcia i té quelcom que el fa únic: un petit bosc de bambú, el Gran Buda, uns jardins impressionants, vistes sobre la ciutat, etc.

Aquell dia tocava activar el Japan Rail Pass, així que un cop esmorzats ens vam dirigir a la oficina que hi ha a l’estació de Shinjuku i vam fer tota la paperassa, així que vam agafar el tren una mica més tard del que ens hauria agradat, però la Hiromi ens va esperar a l’estació de Kitakamakura amb el seu barret i el seu etern somriure.

*Apunt dels transports a Japó i de la seva gent: Entrar en un metro/tren japonès és accedir a un nou món, penetrar una mica més en la idiosincràsia d’un país i una gent que no ténen res a veure amb nosaltres. El primer que ens va sorprendre és que la gent deixi les seves maletes davant l’accés a la seva porta del tren (si, ja saps on pararà i les cues es fan a unes línies pintades a terra on et diu a quin tren i a quina porta dóna accés aquella zona) i marxin a esmorzar. Aquí seria impensable. Però el més curiós és quan entres i veus famílies senceres esmorzant de les seves caixetes de bentos (quina olor a alga més penetrant!) o les formes en que la gent s’adorm als transports, veritables equilibristes que no cauen a terra de miracle. En més d’un trajecte vam acabar amb un japonès dormint recolzat a la nostra espatlla, tot plegat entranyable.

Tornant al nostre dia a Kamakura, hem de dir que tenir la Hiromi va ser un encert absolut, ja que per anar d’un temple a un altre has d’agafar trens, busos i caminar força i si no tens clar on vas, perds molt de temps. En canvi, nosaltres vam poder aprofitar el dia al màxim ja que ella ens anava passejant per optimitzar al màxim. Vam començar pel TokeiJi, que destaca sobretot per la zona exterior guanyada a la muntanya, on la Hiromi ens va explicar els diferents tipus de tombes i la utilització dels 5 elements com a forma recorrent. Vam agrair moltíssim que el cementiri estigués en un bosc i a l’obaga de la muntanya, així durant uns minuts l’efecte de la calor era menys devastador. A més va ser el primer temple on vam veure una de les imatges que ens suggeria Japó cada cop que pensavem en visitar-lo: les llanternes plenes de molsa verda.

A continuació ens vam dirigir al EngakuJi o segons l’anomenava la Hiromi, el temple de les divorciades, ja que en un temps pretèrit però no massa, els homes es podien divorciar quan volguessin però les dones, si volien fer-ho, havien d’ingressar com a monges en aquest temple durant dos anys i, un cop passat aquest temps, se’ls concedia el divorci. El temple era gegant, ple de jardins preciosos i molt ben cuidats, templets més petits i una porta original del segle XIII que té el valor afegit de mostrar com éren les portes dels temples. Tingueu en compte que la majoria de temples són reconstruccions que s’han anat arreglant. De fet, ens ha explicat la Hiromi que la porta del Senso-Ji devia ser molt semblant a aquesta.

Tocava tornar a l’estació de Kitakamakura, on vam comprar uns bitllets per transports que agafaríem després (bus i trenet) i els vam estrenar agafant un bus per anar al HokokuJi, famós pel seu bosc de bambú, que té molta menys fama que el d’Arashiyama però no li ha d’envejar res. El temple en si no tenia massa més, però l’entorn era preciós.

Ara si, ens vam dirigir al centre de Kamakura. En concret al Tsurugaoka Hachimangu. Fàcil, eh? Allà la Hiromi ens va explicar que l’avinguda principal que uneix el temple amb la platja es va construir per crear la perspectiva que el temple és molt més imponent, per evitar que ningú el volgués atacar mai. L’estructura del temple, amb les escales tan empinades, fa el fet per ajudar a aquesta sensació. Ens va cridat l’atenció veure per primer cop els mítics barrils de sake com a ofrena al temple i que, també per primer cop, un grup de noies japoneses es van voler fer una fotografia amb nosaltres. A Xina ens passava cada dia mil cops, començavem a pensar que havíem perdut el nostre atractiu natural. Una altra cosa que ens va sobtar molt és que el temple tenia sentit de circulació! Si et despistaves i et quedaves al mig o on no tocava, uns senyors no gaire simpàtics et cridaven fent gestos com de matar mosques.

Per fi havia arribat l’hora de dinar, o això pensava jo la mar de feliç. La Hiromi ens va dur a passejar per la zona comercial de Kamakura on vam tastar snacks d’allò més curiosos: encurtits, fruits secs recoberts de qualsevol cosa imaginable (i inimaginable) i unes galetes amb alga i salsa de soja molt peculiars. Vam fer una compra que no té res a veure amb la gastronomia, agenciant-nos una tovalloleta de la que fan servir a totes hores els japonesos per eixugar-se la suor (per ells anar suats és com si per nosaltres una persona anés amb un moc penjant pel carrer o amb un testicle fora del pantaló, imagineu quin show amb la temperatura que ténen a l’agost… A nosaltres no ens molestava tant com a ells suar, però si entrar després al metro amb l’aire a 10 graus i quedar-nos clavat o encostipar-nos. A més les tovalloletes éren de l’estudi Ghibli!

La Hiromi ens va dur a tastar el nostre primer okonomiyaki en un lloc molt tradicional on te’l feies tu mateix. L’okonomiyaki és una de les perles de la gastronomia japonesa i un dels temes de discussió per antonomasia. Alguns són partidaris de la versió d’Osaka i alguns de la d’Hiroshima. La diferència principal és com es fa la barreja dels ingredients i, sobretot, si duu noodles o no. Nosaltres en aquell moment no ho sabíem, però acabaríem per ser veritables experts (i amb un clar guanyador de la batalla Osaka-Hiroshima, ja ho veureu).

Cal mencionar que també vam tastar un altre plat de la gastronomia japonesa, aquest per primer i últim cop. I no és que fos dolent, era deliciós. però no és massa comú. Es tracta de la gyoza-aleta de pollastre. Literalment era una aleta de pollastre que, ficada dins la cuixa, duixa el farciment d’una gyoza. Una marranada boníssima.

Per visitar els dos últims temples del nostre recorregut vam agafar un tren molt bonic que va fer la seva primera aturada al Hasedera o Temple Hase, probablement el que més ens va agradar (com a temple) de tot Kamakura. Els jardins éren preciosos, els edificis molt elegants, hi havia una estàtua de Kannon impressionant i en general, era un lloc on t’hi podries passar hores sense cap problema. Fins i tot tenies com un mirador des d’on s’arribava a veure el mar.

Tocava ara si, visitar la principal atracció turística de Kamakura i un dels símbols de Japó: el Gran Buda del temple Kotoku-In. El temple on es troba l’estàtua no té massa interès, però s’ha de reconèixer que el Buda en si és espectacular. Per la mida, si, però també per la postura en la que es troba, l’entorn i tots els ornaments que configuren l’experiència de veure’l.

Marxavem de Kamakura super contents, agraïts a la Hiromi i amb un munt de records d’aquells que guardes durant molt de temps. Què bonic és!

Vam aprofitar que encara era d’hora per aturar-nos a Shibuya, així feiem una primera inspecció d’un dels barris més mítics de Tokyo. A més al nostre planning de restaurants hi teíem marcat el Uobei Sushi i aquella nit ens venia molt de gust menjar sushi.
Vam fer el típic recorregut: cop d’ull al Hachiko (vindria a ser com el Zurich de Plaça Catalunya, un punt de trobada per tots els joves de la ciutat) i creuar el pas de peatons més famós del món 3 o 4 cops per avaluar si n’hi havia per tant. Ens esperavem una mica més de gent, però ja podem aixecar el dit i vam decidir tornar-hi un altre dia per veure’ho des d’un altre punt de vista. També ens vam endinsar al curiós món dels “Don Quijote”, botigues on pots trobar pràcticament de tot.

El Uobei sushi, un encert amb majúscules. És cert que no és el suchi de millor qualitat que vam menjar al viatge, però era bo (d’un nivell mig-alt a qualsevol restaurant japonès de Barcelona) i ens vam atipar per 13 euros tots dos. I jo menjo molt. I, a més, em vaig equivocar amb la pantalla tàctil i vaig demanar alguna cosa que vam acabar regalant. Vaja, que el preu, molt competitiu i l’experiència de veure arribar els platets per la cinta va estar molt bé. S’ha de fer una mica de cua però val molt la pena.

Força plens i contents d’un dia ple d’emocions, vam aprofitar que ens venia de camí cap a l’hotel per creuar el Kabuchiko i la zona del Golden Gai, seguint la ruta que proposava la Lonely Planet. En un inici ens venia de gust prendre quelcom en un dels bars, però al final simplement vam passejar ja que a molts llocs s’havia de pagar per entrar i no volíem fer la turistada.