DIA 2: TOKYO (NAKAMEGURO, ROPPONGI, TEMPLE ZOZO-JI, ODAIBA)
Vam arribar a Tokyo al matí, error que esperem no cometre mai més. Pensavem que després de Xina havíem après dels errors, però a l’hora de reservar els vols sempre ens n’oblidem. Total, que teníem tot el dia per davant amb la son, el cansament i el jet lag en contra nostra. Però per fi érem a Japó!!!! Com no podia ser d’altra manera, els tràmits a l’aeroport van ser ràpids i eficients i als pocs minuts érem fora, llestos per agafar el monorrail cap a Hamamatsucho, on vam comprar la targeta Suica i ens hem disposat a iniciar la visita a la caòtica i gegant ciutat de Tokyo.
*Apunt de la Suica: Nosaltres vam agafar un Japan Rail Pass que ens cobria la majoria del viatge, però volíem activar-lo més endavant i anar fent amb la Suica. Al final ens va sortir força car, així que us recomanem que :
a) Amortitzeu el Japan Rail Pass per Tokyo, ja que amb la Yamanote Line es pot visitar molta de la part interessant de la ciutat
b) Si en algun moment heu de fer una visita fora del recorregut de la Yamanote Line (com per exemple per anar a Asakusa), podeu agafar una targeta d’un dia per moure-us amb altres línies de la ciutat.
El primer que vam visitar va ser la zona del Nakameguro, per recomanació d’un amic, però sense cirerers florits perdia força. Ens va agradar molt ser a Japó, veure els carrers tan nets, pintades al terra, la gent en bicicleta, les cases del Doraemon… som gent fàcil de fer feliç. Però la zona en si, no tenia massa interès. Us recomanem que hi aneu durant la Sakura, quan diuen que està preciós, però de normal, hi ha zones de Tokyo on us aprofitarà més el dia. Nosaltres vam estar-hi una horeta fent la volta i ens vam dirigir a l’hotel (Apa Hotel Higashi Shinjuku Ekimae) a deixar trastos i a recollir el pocket wifi que havíem contractat des de Barcelona amb la gent de HIS junt amb el JRPass.
*Apunt dels hotels: Al fer el viatge a l’agost, moltes de les opcions d’allotjament que jo tenia pre triades no estaven disponibles i la veritat és que no hi havia massa opcions que fossin econòmiques, ben ubicades i decents. Un motiu més per no viatjar a Japó a l’agost, a més de la calor insoportable que més endavant relatarem
Un cop descarregats de les motxilles, ens vam dirigir al primer punt d’interès del dia: el mirador de Roppongi Hills. Ens havíem marcat al mapa uns quants miradors de la ciutat i vam decidir començar per zones relativament petites ja que el primer dia que arribes a un lloc a l’altra punta del món, no saps qiuanta energia tindràs. A més, a Roppongi també hi havia un dels restaurants que tenia marcats en vermell, majúscula i subratllat al meu planning: el restaurant de Kill Bill. Però no ens avancem.
Vam arribar a la zona de Roppongi a les 9 i fins les 10 no obrien el mirador així que vam fer voltes per la zona comercial (on estaven gravant un programa de televisió), vam veure una curiosa exposició de figuretes del Doraemon i a les 9:30 ens vam afegir a unes cues que ja es començaven a formar, però no sabíem massa amb quina intenció. Hi havia diverses exposicions sobre animes i còmics varis i les cues es van dividir, multiplicar i unificar vàries vegades, però el més curiós va passar quan estavem ja davant les taquilles, preparats pe comprar l’entrada: Tots els taquillers i gent del centre es van posar de peu, van xerrotejar més coordinats que una coral, van fer vàries reverències i, mentre la Mar i jo ens miravem sense saber què acabava de passar, van obrir les taquilles.
L’entrada incloïa una exposició de Pixar que vam veure una mica de passada, consistent en un documental i tot de panells i figures explicatives sobre les pel·lícules més mítiques d’aquesta productora d’animació.
Durant tot el recorregut, una sèrie de noies uniformades i amb guants blancs t’anaven guiant pel recinte. Entra aquí, puja per aquest ascensor… tot de forma molt agradable, però amb el to de veu que utilitzen, resultava una mica estressant.
Un cop a la planta 52, vam gaudir de la vista entre figures gegants de Monsters Inc. i una gentada que venia, com nosaltres, a veure una ciutat que encara estavem començant a conèixer. Potser hauríem d’haver esperat uns dies per valorar més les vistes, però només per la privilegiada perspectiva de la Torre de Tokyo, valia molt la pena.
Després de perdre’ns (literalment) pel centre comercial, vam anar a buscar el Gonpachi Nishiazabu, més conegut com el restaurant en el que es va basar Quentin Tarantino per ambientar la mítica baralla de la protagonista contra els membres de la yakuza. Éren només les 11 del matí però per nosaltres ja era hora de dinar, així que ens vam esperar a que obrissin a les 11:30 i vam gaudir d’un dinar fantàstic. El menjar era boníssim i l’entorn el fa encara més especial. Jo crec que sigueu més o menys frikis del cinema, és un lloc altament recomanable.
Després de dinar vam patir la calor i la humitat exagerada (arribant als 53 graus de sensació tèrmica) i, un cop al metro, un fred extrem que temíem que ens faria posar malalts. Anavem a fer una de les fotografies de Tokyo, amb el Temple Zozo Ji i la torre de Tokyo darrere. Com dèiem abans, no era un dia per fer coses massa intenses, així que només volíem fer un passeig i veure una estamps que tants cops havíem vist en blogs i guies.
La fotografia queda bonica, però realment el temple és molt més xulo per fora que per dins, on no hi ha massa res. A aquelles alçades ja havíem begut 6 ampolles d’aigua per cap i les havíem suat, així que vam fer un segon intent d’anar a l’hotel a dutxar-nos i a buscar el pocket wifi. La dutxa, al contrari del que esperavem, ens va deixar fets un cromo i amb ganes de quedar-nos dormint a l’habitació, però era d’hora encara i ens quwedava una última visita per fer: Odaiba.
Hem anat en metro fins a Shiodome i allà hem agafat el mític yurikamome, el tramvia que creua el Rainbow Bridge fins a Odaiba, un tros de terra guanyada al mar on hi ha una platja artificial on ningú es banya, edificis enormes amb centres comercials i botigues on pots trobar pràcticament de tot (fins i tot un cotxe al mig d’unes escales) i el mític gundam, que a mi em va encantar.
Anàvem realment curts d’energia, així que vam passejar fins que les cames no donaven més de si i va tornar al yurikamome per tornar cap a Shinjuku. Volíem anar a sopar a l’Omoide Yokocho, el carreró típic del costat del metro, però un cop allà estavem tan cansats que vam anar a un 7 eleven a comprar onigiris, unes patates de ramen (què bones) i un tè (horrible) i ens ho vam sopar a l’habitació de l’hotel. Com a apunt, per sentir un aire fresquet i poder dormir, posavem la temperatura a 30 graus, imagineu la calor que feia…
DE SHINJUKU AL SERENGETI 