DIA 15: NARA
Ens vam llevar a les 6 del matí ja que era el dia gran de la festivitat d’Obon i volíem fer moltíssimes coses, algunes a Nara i alguna ja de tornada a Kyoto. Vam agafar el bus a Omiya i a continuació el tren, on vam esmorzar un melonpan i un brioix de xocolata, tot repartit democràticament. El recorregut en tren és una hora que a l’inici sembla que serà molt menys, ja que va molt ràpid i no s’atura gaire però que, apropant-se a Nara, es converteix en el típic tren que para a pobles que ni ténen cases.
Un cop a Nara vam seguir els ramats de gent que desfilaven pel carrer comercial i vam arribar al recinte del Kofuku-Ji, el primer de molts temples que veuríem que són Patrimoni de la Humanitat (aquí a Nara és quasi tan habitual com ser japonès) i que, entre d’altres curiositats, ostenta la segona pagoda més alta de Japó (i no és la primera per centímetres). Com no podia ser d’altra manera, amb l’arribada dels primers turistes del dia, van fer aparició els mítics cèrvols de Nara, famosos arreu del món per les seves reverències i per ser uns grans devoradors de mapes i altres documents que hom posi a la seva disposició. Hi vam interactuar el mínim possible ja que a la Mar els animals li agraden molt però a distància; jo potser els vaig fer una mica més de cas, però quan un d’ells va intentar intimar massa amb mi vaig decidir fer el mateix.
Va començar a plovisquejar, cosa que vam agrair, mentre ens dirigíem al punt d’interès més important de Nara i un dels que reben més turistes anualment de tot el país: el Daibutsu o Gran Buda, que es troba al Todai-Ji. El temple en si és preciós, però el Buda fa caure de cul, amb els seus 15 metres i la sensació que està a punt de trencar el sostre de l’edifici en el que es troba que, per cert, és l’edifici de fusta més gran del món. Al temple s’hi pot accedir de forma gratuïta però si voleu veure el Buda haureu de pagar 500 yens o amb l’entrada combinada al museu, 800. Una de les llegendes més curioses diu que el Buda es va fer construir per aturar un brot de verola que assolava Japó. No la vam verificar però es veu que està bastant extesa. El que és segur és que darrere del Buda hi ha un pilar amb un forat que té la matreixa mida que els orificis nasals de l’estàtua on, si aconsegueixes passar-hi per dins, tens la il·luminació assegurada. Veureu que molta gent ho intenta fins i tot posant en perill la seva integritat física, fent-se empènyer o estirar de formes inverossímils. Nosaltres no ho vam ni intentar.
Ja sense pluja però amb un clima ideal per passejar, ens vam dirigir als salons del Nigatsudo i el Sangatsudo. Cal dir que més enllà de que els temples siguien preciosos i plens de simbolismes, el camí es fa molt agradable, creuant toriis, envoltats de llanternes i esteles amb kanjis i amb les aparicions esporàdiques dels ditxosos cèrvols. Tot i ser temples menors, el Sangatsudo és l’edifici més antic del recinte del Todai-Ji i s’hi troba una exposició de figures que no vam veure perquè valia 500 yens més i teníem molta gana. Per altra banda, el Nigatsudo té un balconet des d’on es pot gaudir d’una bonica vista dels voltants i unes escales dignes d’una pel·lícula d’època. No us sabria dir quina època però una antiga, segur.
Vam dinar al Todaiji Emado-chaya, un establiment que ens oferia l’opció de seguir veient els dos temples i l’anar i venir dels cèrvols a l’esplanada que hi havia just davant. Ens van avisar que hi havia mitja hora d’espera però ens vam asseure igualment a tastar un dels seus combos de plat principal + udon/soba i us podem garantir que va valdre la pena l’espera, ja que tot estava deliciós. És estrany menjar malament a Japó, fins i tot diria que és difícil no menjar-hi, com a mínim, notablement bé.
Un cop dinats se’ns presentava un dilema: ens quedavem a veure coses de l’Obon o marxavem a Kyoto a veure-les allà? Hi havia amenaça de tifó i no sabíem si podríem veure res enlloc, però vam decidir quedar-nos ja que semblava que a Nara només eren 4 gotes.
Ens vam dirigir cap al santuari xintoista de Kasuga Taisha, on teòricament encenien els fanals del camí i on es faria el Daimonji en una muntanya del costat. El Daimonji sol ser el punt àlgid de la festivitat d’Obon i és realment espectacular; es crema amb la forma d’un kanji (o lletra) una muntanya perquè es vegi des d’un munt de quilòmetres. És molt curiós perquè es va fent per parts per tenir-ho tot sota control i és com si algú l’estigués escrivint poc a poc.
Primer vam anar als jardins Yoshikien, ja que els Isuien, els més famosos, estaven tancats. Ens van agradar molt però la senyora de taquilla era molt rara, preguntant-nos com havíem conegut els jardins i demanant documentacions extranyes. Vam estar 45 minuts entre passejar i una estona de descans, després de la qual vam tornar al poble a esperar que arribés l’hora en que començarien els actes de l’Obon.
Vam menjar un gelat i ens vam passejar, però vam tornar cap a la zona dels temples, molt més interessant. És increïble passejar pels camins farcits de llanternes i amb els cèrvols que van traient el cap i saludant. Llàstima que quan ja arribavem de nou al Kasuga Taisha, ens van dir que no es faria el Daimonji ni encendrien totes les llanternes del camí pel tema del tifó que s’acostava, així que havíem estat mitja tarda esperant per res. Coses del directe.
Vam córrer per agafar el primer tren disponible per arribar a Kyoto de nou i de camí vam videotrucar la meva germana pel seu sant, moment en que ens va fer una de les seves recomanacions que mai s’han de seguir (però nosaltres en aquell moment encara no ho sabíem): que anéssim al Fushimi Inari de nit. Vam haver d’agafar un tren local perquè els ràpids no paren a Inari i això ens va suposar invertir 1 hora i 20 minuts per fer un trajecte de 35 quilòmetres. Això dels transports a Kyoto és un drama…
La visita nocturna, com suposàvem, va ser simbòlica, ja que estava tot fosc i no es podia gaudir massa del temple. A més plovia bastant i tampoc era plan de lesionar-nos a mig viatge. Vam decidir que millor anar a sopar i tornar-hi l’endemà ben d’hora. Ah, i no fer massa cas de la meva germana quan ens recomanés visites nocturnes.
Vam agafar el metro fins a Omiya i vam decidir tastar una izakaya que teníem a escassos 2 minuts caminant de l’hotel i que tenia un cartell amb una cara molt graciosa. A més, segons google era dels que millor puntuació tenia sense que el preu fos exagerat.
Quina elecció… Vam menjar com a reis, el cuiner ens ho va anar explicant tot mentre ens cuinava els okonomiyakis a la planxa davant d’on sèiem, ens van tractar de meravella… Un encert! Vam menjar tepanyaki de bacó i albergínia, uns okonomiyakis de fruits de mar, edamame i una carn deliciosa. No hem trobat més informació de la izakaya que el nom (ハイカラ亭) i l’adreça (156 Shiboomiyacho, Nakagyo Ward, Kyoto, 604-8356, Japó), però us la recomanem moltíssim.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 