DIA 3: TOKYO (ASAKUSA, TSUKIJI, JARDINS HAMA RIKYU, OMOIDE YOKOCHO)
Primer dia sencer (i ja havent dormit) a Tokyo i primer dia amb la Hiromi, que seria la nostra guia aquell dia i el següent a Kamakura.
La Hiromi havia estat guia de la meva germana i dels meus pares quan van estar a Japó i solia dormir a casa seva quan viatjava a Barcelona per fer turisme o per fer a trossos el Camino de Santiago. Us explico tot això perquè entengueu que la Hiromi és una mica més que una guia. És una amiga de la família gairebé. Si us interessa que us faci de guia per Tokyo, Kamakura o on vulgueu, només li heu de pagar el transport i l’alimentació durant el dia i és una companyia estupenda. I parla millor el castellà que jo…
Havíem quedat amb la Hiromi a una estació de nom impronunciable (probablement Monzen Nakacho, mirant mapes i recorreguts a posteriori) i, com hi vam arribar mitja hora abans, vam fer una de les coses que si o si s’han de fer a Japó i vàries vegades: entrar a un Family Mart, 7 Eleven o similar i mirar-ho TOT. Vam cotillejar esmorzars (tot i que aquell dia ja havíem menjat a l’hotel), gelats, patates de gustos originals, les neveres farcides d’onigiris i demés especialitats… I també vam aprofitar per treure diners en metàl·lic, ja que al fer el checkin a l’hotel no m’havia acceptat la revolut.
Un cop culturitzats supermercadilment, vam tornar a l’estació a esperar la Hiromi, que va arribar als pocs miunuts. Quan ens vam trobar no sabíem si donar-li la ma, fer-li dos petons o ficar-li el dit a l’ull, ja que ens havíen dit que els japonesos són forá especials, però ens va dir que ella està molt occidentalitzada i sempre fa dos petons.
El recorregut el vam iniciar al Tomioka Hachimangu, un temple on la Hiromi ens va explicar els rituals de purificació necessaris per entrar als temples (i que utilitzaríem uns 700 cops durant el viatge fins al punt de fer-ho de forma automàtica), la simbologia de cada element (com els llamps i els núvols decoratius per prevenir desastres naturals) i moltíssima informació sobre el llenguatge i sobre les similituds amb el xinès Vam aprendre moltíssim i com a introducció a com s’ha de visitar un temple a Japó ens va ajudar a entendre moltes coses i a poder-ho fer sempre d’una forma respectuosa, que és el mínim que s’hauria de demanar a la gent que fa turisme arreu.
A continuació ens vam dirigir al Fukagawa-Fudou, un temple del que no havíem sentit a parlar i que, quan negociavem el planning amb ella abans d’arribar a Japó, ens va insistir en que havíem de visitar. Allà vam viure una experiència mística, espiritual, molt curiosa i super emotiva, durant la cerimònia a la que ens va dur (i de la que evidentment no vaig poder fer cap fotografia).
Però comencem pel principi: Vam fer el recorregut per l’exterior del temple, admirant els seus textos en sànscrit, vam entrar i vam passejar pels seus tres pisos farcits de relíquies i sales amb objectes com làmpares, estàtues o uns rotlles de sorra de diferents zones de Japó i, quan vam començar a sentir sorolls, vam tornar a la sala principal, on ens havíem guardat lloc deixant les motxilles i les bosses de super on ens havíen fet guardar les sabates. Coses que un només pots fer a Japó…
La cerimònia era una espècie de missa xintoista amb cançons tocades amb uns instruments molt curiosos (cargols de mar gegants, tambors, ferros), un sermó, un monjo principal que feia un foc per purificar coses i uns altres monjos que li acostaven uns cartells amb coses escrites perquè les passés pel foc. El més curiós era fixar-se en la gent, ja que vivíen la cerimònia amb una gran efusivitat. A primera fila una senyora semblava poseïda per un esperit volent guarir-se a ella i a la dona del costat i el senyor del meu costat es va passar tota la serimònia plorant desconsolat. Vaig estar a punt de fer-li una abraçada, pobret.
Un cop finalitzada la cerimònia ens vam dirigir a Asakusa, una de les zones més turístiques de la ciutat i ho vam notar, ja que de cop hi havia una gentada de por (i això que la Hiromi ens va dir que hi havia molt poca gent ja que havíen cancel·lat un munt de tours per l’onada de calor).
La primera aturada la vam fer a l’oficina de turisme on, a més de corroborar el tema dels tours cancel·lats (estava ple de cartells), vam pujar a la terrassa des d’on es ténen unes vistes espectaculars de Nakamise Dori, el Senso-Ji i, a l’altra banda del riu, el Tokyo Skytree i els edificis de l’escuma de cervesa i la canyeta.
Al temple s’hi accedeix per la porta del tro o Kaminarimon on et dóna la benvinguda una espectacular llanterna de 670 kgs i que està custodiada per les deïtats Fujin (vent) i Raijin (tro). Un cop creues la porta, accedeixes a un dels carrers més importants de Japó, el Nakamise Dori, on s’hi troben souvenirs de tot tipus i moltes paradetes de menjars la mar de variats. En el nostre cas, vam anar tot el que vam poder per l’ombra, ja que la calor fonia les pedres.
Hi ha temples arreu que deuen la seva fama a ser antics o a estar dedicats a un déu o deesa peculiars. En el cas del Senso-Ji és cert que és el més antic de la ciutat (més antic que Tokyo i tot) però, a més és preciós, amb el seu Gran Saló (Hondo) i la pagoda de 5 plantes. Em vaig posar a passejar i a fer oooh i aaaah i sense voler em vaig perdre, sort que la Mar i la Hiromi xerraven al mateix lloc i les vaig recuperar ràpid.
Un detall curiós que es pot fer en un temple com aquest és comprovar la teva fortuna a través del Omikuji. Has de remenar una capseta plena de pals, treure’n un com si fos un escuradents gegant i amb el número que t’ha sortit, anar a cercar al calaixet d’aquell número per saber el que et depara el futur. Nosaltres ho vam fer a diversos temples i sempre vam tenir molt bona sort. I si no hi ha sort, no passa res, es deixen penjats fora del temple perquè els cremin i així no s’arriba a complir el dolent que us passaria.
Ja sortint del recinte del Senso Ji vam visitar algunes tendes de menjar de plàstic (molt útil quan als restaurants no saps què s’hi demana. Assenyales les rèpliques i t’entenen perfectament) i vam tastar el nostre primer melonpan, del que ens vam fer molt i molt fans, fins al punt de dur-ne de tornada un munt perquè tothom els tastés.
Vam agafar el metro i ens vam dirigir a Tsukiji, on no sabíem ben bé que trobaríem. Sabíem que el mercat de peix havia estat traslladat a Toyosu i que ja no es podia gaudir de la llotja tal i com es feia abans a Tsukiji, però la zona segueix essent molt animada, amb paradetes de totes les coses relacionades amb el peix, com uns ganivets com no n’havia vist mai d’iguals.
La Hiromi ens va dur a un local de sushi que hi ha a la zona on abans hi havia el mercat i que tenia fama de menjar-s’hi peix molt fresc i deliciós. Ens va demanar un assortit de nigiris on hi havia DE TOT, inclosos uns ous de bacallà (pel que vam entendre) que a la Mar no li van fer el pes. La resta, tot deliciós tot i no saber exactament quin peix ens estavem menjant. Ens vam cridar l’atenció vàries coses:
1.- Per ells el sushi són nigiris. Els makis, uramakis i demés són coses rares, gens tradicionals.
2.- La quantitat de peix en cada nigiri no té res a veure amb els sushis que ens mengem a Barcelona (o els que hem tastat a altres llocs del món). El percentatge de peix seria un 60 i el d’arròs un 40 perfectament.
3.- Per ells el sushi sol ser de tonyina o de peixos que es troben a la seva zona d’influència, així que no ens van servir salmó en pràcticament cap establiment. El que per nosaltres és un dels més comuns, per ells és una espècie d’heretgia, ja que fins fa 30 anys directament no existia.
Vam sortit del restautant tips i feliços i vam agrair no haver de caminar massa fins al nostre següent destí: els Jardins de Hama Rikyu. He de dir que no esperava menys veient com és la ciutat, però no havia estat mai en cap jardí tan ben cuidat, on tot té el seu sentit, el seu lloc i la seva funció. Vam creuar entre pins japonesos de formes burtonianes, vam gaudir de les vistes dels llacs salats (els jardins estan sobre el mar, jo encara flipo i més quan després els vam veure des de l’edifici Dentsu amb Odaiba de fons. Estan bojos aquests japonesos…) i vam acabar la visita fent una mica el guiri a la casa del tè, on ens van explicar tot el cerimonial i vam tastar l’amarguíssim tè verd i els horribles pastissets de mongeta i cítrics. Tota una experiència.
Mentre dinavem, la Hiromi ens havia explicat que al vespre hi havia un festival però la nostra ruta amb ella acabava teòricament a les 17. Mentre miravem els jardins des del Dentsu ens va deixar caure que ella pensava anar-hi sola i que si volíem, podíem acompanyar-la, així que vam tornar cap a la zona de Tsukiji, en concret al Temple Tsukiji Hongan-Ji que és on es feia el festival, per gaudir del que seria el primer de molts bailoteos que vam presenciar durant la nostra estada a Japó durant la temporada de l’Obon. L’ambient era espectacular, amb tota l’esplanada de davant del temple plena de paradetes i de gent asseguda a terra menjant i bebent. Al centre, un escenari on una espècie d’orquestra tocava i moltíssima gent ballava al voltant. Va ser molt graciós veure la Mar i la Hiromi intentant entendre els passos de ball entre la gent, alguns força disfressats. Per cert, ens va sorprendre molt l’arquitectura del temple, d’inspiració índia, tot i que per dins era més aviat soso.
Per acabar un dia tan intens vam anar, avui si, a l’Omoide Yokocho. Hi havíem passejat de dia, però de nit la zona és encara més fotogènica i les olors convidaven moltíssim a menjar-hi. Com sol passar amb els llocs tan turístics, sorgeix el dubte de si val la pena, si és un truc per turistes i surt molt més a compte anar a un establiment menys cèntric o si l’experiència i el viure-ho en un entorn tan màgic és suficient per pagar una mica més.
En aquest cas és cert que ens vam gastar més diners dels que mereixia el que vam menjar, però vam viure una experiència molt curiosa al segon pis d’un dels minibars del carreró, vam menjar bé i vam riure molt quan un senyor se li va asseure a sobre a la Mar intentant ficar el seu cul al diminut tamboret del diminut segon pis del diminut bar.
DE SHINJUKU AL SERENGETI 