DIA 13: MAGOME – TSUMAGO (RUTA NAKASENDO)
Arribava un dels dies més esperats del viatge (i el motiu principal pel que vam fer aturada a Nagoya, siguem sincers). Des que vam veure en un blog la ruta Nakasendo, teníem clar que era una experiència que volíem viure, així que ens vam llevar a les 5 i pico del matí per esmorzr, recollir i cap a l’estació de Nagoya falta gent. Des d’allà vam anar fins a Nagatsukawa en un tren sense seient reservat, ja que la oficina de turisme obria a les 8 i nosaltres volíem agafar un tren abans. Cap problema, vam buscar l’icona de seient no reservat i vam gaudir del trajecte observant com de preparada anava la gent, amb xiruques, cantimplores, mapes en relleu… i nosaltres, d’anar per casa…
Abans de les 9 érem a Nagatsukawa, on vam agafar el bus fins a Magome, on començaríem la nostra ruta. És molt més pràctic ja que tens menys tram de pujada i a més ens havíen dit que per Obon a Tsumago potser hi feien quelcom (i, si, ho feien… però no ens avancem).
El primer que vam fer i que us recomanem MOLT és deixar les motxilles grans perquè us les facin arribar a Tsumago ells directament, així no heu de fer l’excursió amb tant de pes. Hi havia gent que duia moltes maletes, totes de mides exagerades. No sé si sou d’aquests però que sapigueu que existeix el servei.
Per fer-vos 5 cèntims, la ruta Nakasendo unia l’antiga Edo (Tokyo) amb Kyoto i la gràcia és anar seguint les diferents aturades que podien fer els viatgers durant el camí, essent Magome i Tsumago les més destacables ja que ambdós pobles van invertir molt fortament en deixar-los tal i com éren fa molts i molts anys. De fet, està prohibit afegir elements moderns com pals del cablejat elèctric, que van socampanterrats per no afectar l’estètica del lloc. Una altra de les peculiaritats són les campanes anti óssos que hi ha pel camí; quan vam llegir-ho en blogs no ens ho acavàbem de creure però és ben real i molt curiós, a més d’una forma de saber que no t’has perdut i que estàs seguint el camí correcte. Nosaltres vam seguir les recomanacions i cada cop que arribavem a una campana, la feiem sonar els seus bons 10 segons.
Tornant al relat, el camí començava força costerut pels carrers empedrats de Magome, un dels únics llocs on vam trobar força gent ja que s’acumulen els que comencen la ruta i els que només hi van de visita, per gaudir del poblet i el seu encant. En el nostre cas, com deia, vam deixar les motxilles grosses a la oficina de turisme (on ens van regalar unes grulles d’origami per desitjar-nos sort durant el trajecte) i vam començar a pujar primer per les pedres i, poc a poc, per un camí més sorrenc que s’endinsava a la muntanya.
Tot i haver triat la opció més “senzilla”, el desnivell és important i tot i que la pujada fins al punt més alt, Magome Togue, es fa majoritàriament per zona de bosc, ens vam fer un fart de suar. Ara, el camí és preciós i anar sentint campanes de la gent que va per davant o per darrere i pensar que algun ós despistat et pot estar espiant, ho fan molt emocionant (cal dir que quan havíem estat a Takayama, hi havia avisos d’óssos per la zona dels temples, així que no era tan improbable que allà també n’hi haguessin). Vam creuar per zones de cases de fusta precioses i una bosc de bambú que també ens va agradar molt.
Un cop fet el cim, el camí anava de baixada (tot i que no sempre) així que es va fer una mica més agradable, sobretot perquè el bosc es va fer més frondós i vam trobar el preciós riu i les cascades de la dona i de l’home desviant-nos una mica del camí principal. No vam acabar de tenir clar quina era cadascuna ni el motiu pel que es donava un l’atribut masculí o femení però ens van encantar i ens vam sucar una mica. S’havia d’aproditar aquell paradís, ja que els dos darrers quilòmetres es tornen a fer fora del bosc, ja a les afores de Tsumago.
No us puc parlar tant de Magome ja que hi vam passar, no el vam visitar a fons tot i que té moltíssimes coses interessants. Però Tsumago és un poble museu (de fet així és com el cataloguen els japonesos) en el que els quinze minuts que hi ha de punta a punta et donen per fer ooooh i aaaah un munt de vegades. Les casetes de fusta, els antics punts de descans on força turistes s’estiraven a fer la migdiada o a dinar, els carrers i botiguetes… és preciós, de les millors decisions que vam prednre al viatge això de fer la ruta dels óssos.
Ens moríem de gana, així que vam anar a tasta els soba, que són molt típics aquí, i vam constatar que per molt típica que sigui, la yuba no ens agrada massa. Ja no sóm massa partidaris del tofu, però la textura mocosa de la yuba ens va fer una mica de fastiguet. Ara, els fideus deliciosos.
Havíem reservat per dormir al Shimosagaya, un minshuku o casa d’ostes dels més antics que hi ha a Tsumago però encara no podíem entrar, així que vam anar a sucar-nos els peus al riu, vam fer una volta pel poble i ens vam menjar un gelat a una zona de descans. A les 15:10 ens plantavem davant la porta, ja amb les motxilles, i vam descobrir el que seria el nostre allotjament per aquella nit. Molt pintoresc. Literalment és casa d’algú que ha habilitat unes habitacions amb les típiques portes de bambú que sembla que estiguis a un laberint de “humor amarillo” fins que arribes a la teva estança, un quadrat d’uns 12 metres quadrats amb una tauleta i uns coixins on a la nit ens muntarien uns futons. Cada cop ens agradaven més les habitacions d’estil japonès…
Tsumago no és molt gran, però val molt la pena passejar-hi, pujar cap als temples i cementiris i, sobretot, gaudir del moment en que la majoria de la gent marxa a agafar el bus, una mica com a Miyajima quan marxa l’últim ferry. Els allotjaments del poble no dónen per una gran ocupació, així que els carrers queden gairebé buits i és quan vam aprofitar per cotillejar botiguetes i gaudir de la bellesa de l’entorn , d’aquells dies de viatge en que penses “no vull que això s’acabi”.
Vam seguir amb la tradició iniciada a Hakone i ens vam equipar amb la yukata per baixar a sopar; així de pas la poca roba que dúiem s’assecava pel dia següent. D’inici la pinta del sopar no era la millor: grills, un peix de riu tot tou i tempura d’unes herbes que semblaven recent recollides del carrer. Al final va resultar estar tot bastant bo (els grills inclosos), fins i tot ho van acabar amb una sopa que va fer pujar bastant el nivell de l’àpat. Éren les set de la tarda, ja que als minshuku tradicionals els horaris es basen en el sol i tot va molt d’hora, així que vam decidir que, abans d’anar a dormir, era bona idea anar a fer una volta. I ho va ser. La millor idea en anys.
Us he parlat en força ocasions en el que portem de viatge ( i les que queden, perdó per avançat) dels problemes de viatjar a Japó a l’agost. La calor, els preus, la falta de disponibilitat d’allotjaments cèntrics i barats… Doncs ara us diré un motiu pel que viatjar a l’agost al país del sol naixent val la pena, i no poc. Obon és la festivitat dels morts i dels esperits dels ancestres i una de les més importants de tot l’any. Per Obon es fan balls i festes (com els que havíem vist a Tsukiji amb la Hiromi o a Nagoya), focs artificials, a Kyoto es cremen muntanyes amb lletres gegants (ja ho veureu) i mil coses més que fan que, tot i la calor infernal, compensi anar-hi per aquelles èpoques.
En el cas que ens ocupa, vam sortir amb les nostres yukates i els carrers, completament a les fosques (recordeu que no hi ha llum ni electricitat que pertorbi l’estètica antiga del poble) quedaven il·luminats en aquells moments per petites fogueres davant de cada llar, on les famílies s’agrupaven a pregar i a encendre petits fanals, preparant-se pel moment àlgid de la nit, quan la secció +70 anys dels habitants del poble van iniciar uns balls als que van convidar a sumar-se als pocs turistes que en aquell moment els feiem d’espectadors. No era tan espectacular com les coreografies dels festivals que havíem vist, però ens va semblar preciós i molt entranyable, una manera fantàstica de tancar el nostre periple a la ruta Nakasendo (perdó per les fotografies, no esperava trobar res i estan fetes amb un mòbil cutre que és l’únic que dúiem).
DE SHINJUKU AL SERENGETI 